El dissabte 19 de setembre es celebraran a la Ràpita les terceres Converses de Pensament Crític de les Terres de l’Ebre. El tema d’aquest any és ‘Memòria i futur històric?’.
Quan ens vam plantejar el tema, ens va semblar oportú fer palesa la memòria històrica donat que el present any 2020 es commemora el 75 aniversari de l’alliberament dels camps nazis. Al nostre parer, sempre serà poc el reconeixement vers les persones que van donar la seua joventut, la seua llibertat, molts fins i tot la seua vida, per a lluitar en defensa dels valors democràtics pels ideals d’una vida digna, per la justícia social i les llibertats individuals.
Mirem cap al passat tenint els ulls encarats als futur, un futur que si sempre és desconegut i misteriós, ara per ara, se’ns presenta més incert que mai…
Qui sóc? D’on vinc? Cap a on vaig? Preguntes que podem semblar tòpiques, que podem contestar al peu de la lletra: sóc Joana, vinc de Tortosa i vaig a la Ràpita. Però també són preguntes que ens interpel·len com a persones humanes que som, que només ens fem els humans perquè tenim consciència de la nostra pròpia existència, entesa com un ser i estar al món i aquesta especificitat humana de distanciament de la realitat, de reflexió sobre el jo i el món, és allò que ens diferencia d’una pedra o d’una mosca.
Aquestes preguntes són preguntes filosòfiques que no tenen una única resposta; de fet, l’important no és tant la resposta sinó el fet de qüestionar-nos el significat de la nostra existència.
En aquestes terceres Converses de Pensament Crític de les Terres de l’Ebre farem això, reflexionar, repensar preguntes i respostes sobre l’existència humana en el món, doncs, què altra cosa és la Memòria sinó l’experiència viscuda i sentida, plasmada i recordada. David Hume, filòsof de la tradició empirista britànica al segle XVIII va concloure després de la seua crítica al “jo” que aquest no era una substància estable, la identitat és un conjunt de “records” d’experiències passades, canviants i mutables. Per això és tant important la construcció d’aquesta memòria històrica col·lectiva.
La història de la humanitat s’inicia amb la paraula que testimonia les accions efectuades per les persones, fets rellevants, fets marcats com a importants, allò quotidià no importa i desapareix engolit pel temps.
El temps humà que imposa el seu ordre, que organtiza la nostra vida en una seqüència ordenada d’esdeveniments. Present, passat i futur. Quan parlem de futur històric ens referim a la consecussió dels fets rellevants dignes de ser rememorats.
Juguem amb aquests tempos, el futur és ahir, ens porta a la temporalitat grega, cíclica. Per als antics grecs l’experiència del temps no era lineal, sinó circular, el pas del temps era un continuum que anava repetint-se en cicles infinits, marcats pels canvis estacionals i pels cicles dels astres. No és fins a l’adveniment del cristianisme que el temps adquireix un sentit històric lineal.
Amb la Il·lustració, hi ha un intent de superació del sentiment de religiositat que havia regit la història de la civilització occidental fins al moment i es transforma en teisme, una creença amb un ésser superior sense identificar-lo amb el déu cristià… Sorgeix la idea de progrés, un avançar cap a un futur en què la humanitat cada cop serà millor gràcies als avenços de la ciència impulsats per la raó.
La realitat ens mostra que aquesta idea il·lustrada estava equivocada, però la història d’occident ha estat marcada profundament per aquest prejudici i, d’aquesta manera, la història, la memòria col·lectiva ha estat el testimoni dels guanyadors, dels poderosos.
No hem après res del passat? Continuem repetint els mateixos errors, davant de l’horror dels camps de la mort, les nacions es van unir i van crear la Declaració Universal de Drets Humans, amb la intenció de que fets tan horribles no tornessin a succeir mai més. És evident que això no ha estat així, hi ha quelcom en la condició humana que fa que les guerres, les atrocitats, els abusos de poder, la dominació d’uns sobre els altres, no acabe mai. Tal vegada Thomas Hobbes estava en el cert quan afirmava que “l’home és el llop per a l’home”. Malgrat tot, també en aquesta natura humana hi ha quelcom de positiu o benevolent que ens fa sentir empatia i solidaritzar-nos amb aquell que pateix, la generositat i l’altruisme, també ens defineixen com a éssers humans.
Els guanyadors són els qui escriuen la història, silenciant la veu dels oprimits, dels vençuts, per això ens cal de-construir i re-pensar el passat, per a com-prendre el present i re-dirigir el futur.
Sigui com sigui, la reflexió sobre qui som i cap a on anem és i, continuarà sent necessària, imprescindible si no volem caure en les mateixes errades comeses en el passat.
I amb la pregunta de qui som, la resposta sorgeix de la memòria, sóc allò que he viscut i del qual tinc record.
El poeta ebrenc Gerard Vergés acaba el seu poema ‘Fràgil com un vidre és la memòria’ amb aquests versos que exemplifiquen la importància de la memòria en la construcció de la pròpia identitat:
“Recordo tantes coses. I m’adono / que dins el cos tinc més records que vísceres. / De cop comprenc que l’home és la memòria”.
*JOANA SUBIRATS és professora de Filosofia a l’institut de Roquetes.
Fes el teu comentari