Els ciutadans espanyols es poden fer una pregunta elemental: com és que la justícia s’equivoca una i altra vegada en relació als exiliats polítics catalans i la justícia europea els tomba totes les reclamacions que efectuen? Mentre que per Espanya són “fugados”, per Europa son ciutadans lliures que poden viatjar arreu i sense cap mena de responsabilitats; i la darrera ha estat que la justícia belga ha rebutjat extradir el conseller Lluís Puig. Paradoxalment no poden venir on van néixer i créixer perquè serien detinguts i processats. Això predetermina que la justícia espanyola és diferent de la justícia europea. Serà que la justícia espanyola és homologable a altres com Xina, Turquia o Rússia, on els jutges estan al servei d’altres interessos allunyats de la igualtat de la llei? O per la justícia marcada per Trump, que a la fi ha hagut de claudicar quan la llei li ha tombat les trampes i els fraus que ha comés durant el seu mandat com a president del EEUU.
Vist des de fora, opinants com aquest servidor i molts d’altres, veiem que a Espanya la justícia es valora segons el color de cadascú. En definitiva, no és equidistant. Tenim un rei emèrit que ha restituït a Hisenda una quantitat d’uns 700.000 euros per regular uns deutes determinats. Però queda clar que en són molts més els diners que deu a l’erari públic i més els que percebuts de forma il·lícita els té dipositats a paradisos fiscals. Va marxar de nit, fugint de possibles responsabilitats punitives, amb la col·laboració del govern de Pedro Sánchez, rodejat de guardes pagats per l’Estat, a unes vacances luxoses, carregat de diners que segons diuen foren recaptats il·lícitament. Per raons d’inviolabilitat, els jutges espanyols el dispensen de les seves faltes, les d’abans de quan era rei i de les posteriors quan el seu fill, el rei, li va retirar els honors que gaudia. Són dues vares de mesurar; a Europa, a l’emèrit se li reclamen judicialment diners suposadament il·lícits i a Espanya els jutges fan la vista grossa o no ho veuen igual que a l’estranger. Els nostres jutges son diferents que els de la resta del món?
Benauradament estimo que la majoria dels jutges espanyols mereixen total consideració. No és el mateix amb el Consell General del Poder Judicial. I aquí radica el problema; aquest màxim organisme és el govern del poder judicial. Són els que nomenen, canvien, destinen, dirigeixen i tenen la facultat de formació dins el cos judicial. En aquests moments fa més de dos anys que s’haurien hagut de renovar els càrrecs segons la Constitució perquè estan caducats. I per què no es canvien? Doncs queda clar: al PP no li convé, com tampoc als que integren bloc dretà de VOX i Cs. Des de la porta del darrere dominen el consell, com ja digué el senador Cosidó, i si es renovaven els membres podria perdre’s aquest domini.
Aquest triumvirat defensa la continuïtat, no volen canvis, molts dels seus votants representen el franquisme pur i dur i qualsevol intromissió arribada, segons ells qualifiquen, del govern il·legal social-comunista, la bandejaran tant com podran. Apliquen la raó de Trump o Bolsonaro, entre altres, per dir que la veritat indiscutible solament la tenen ells malgrat que sigui antidemocràtica. O és que el govern actual no va ser elegit per sufragi universal i poden cercar el suport dels partits que desitgin per elaborar i aprovar els pressupostos?
El tema català, que només s’hauria hagut de solucionar amb diàleg, s’ha convertit en polític en el moment que el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals alguns articles de l’Estatut que, copiats idènticament, funcionen a altres comunitats autònomes. Com pot un tribunal, malgrat ser un pilar bàsic de l’Estat, suspendre el reglament aprovat pels respectius parlaments i a més referendat? No és més anticonstitucional aquesta suspensió passada per les cambres respectives seguint el dictat de la Constitució que la mateixa suspensió per ella mateixa? Quan els parlaments ho han aprovat –l’espanyol i el català- el TC no té cap autoritat de canviar allò que els representants del poble han legislat. El que succeeix és que tractant-se de l’Estatut de Catalunya es podia anul·lar i en canvi els mateixos articles idèntics d’altres autonomies no els calia tocar. La llei, per tant, no és la mateixa per tots i s’aplica segons el color que els convé.
Els errors continuats de la justícia espanyola respecte al procés independentista de Catalunya posen la justícia a l’altura que no mereix, quan una gran part dels magistrats espanyols no estan d’acord amb els procediments emprats. No hi ha dubte que també els independentistes es poden haver equivocat afirmant-los a cara que eren tractats injustament i al mateix tribunal se’ls va repetir per activa i per passiva que “ho tornarien a fer”. Això mai pot agradar als jutges quan en el mateix judici els processat manifesten que se’ls jutja per les idees i no pels fets.
Conseqüentment s’ha de tornar al món de la política, amnistiar els presos condemnats per raons polítiques, abandonar la repressió i cercar solucions per arribar a un bon enteniment. Altrament la meitat de la població catalana, majoritàriament l’autònoma, haurà de reclamar el que als jutges no els agrada: “ho tornarem a fer”. Si l’arbitrarietat judicial continua, amb els tribunals d’Europa i del Drets Humans en contra, la seva professionalitat queda encara més desprestigiada. L’independentisme, sense cercar solucions des del govern de l’Estat, anirà creixent de forma exponencial si els tractes policials i judicials continuen reprimint i escarmentant.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari