A meitat del segle XIX, el ferrocarril havia de transformar les comunicacions. Anglaterra, el gran imperi del moment, va creure necessari obrir rutes ferroviàries arreu dels territoris que dominava. EEUU, potència emergent, on el liberalisme econòmic imperava, cobria els seus extensos territoris obrint vies de comunicació per atendre les necessitats que la població tenia per agilitzar el comerç i potenciar l’economia. A les Espanyes també es van construir línies com Mataró a Barcelona o Reus a Salou pel mateix motiu, algunes a Astúries per transportar els carbons i també les Madrid per recrear els reis als “cotos” de caça i als seus palaus d’estiu.
Durant el segle XIX va existir una gran febre per obrir vies de comunicació igual de camins de terra, com de ferro per agilitzar els transports, escurçar les hores que calien per viatjar d’un indret a un altre i també per raons econòmiques per moure i rendir beneficis als productes agrícoles i industrials. Cal tenir en compte que a la península ibèrica foren els romans els constructors de les vies de comunicació que quan el seu imperi caigué en mans dels nous dominadors s’anaren perdent a mesura que passaven els anys per manca de conservació. Passaren segles sense mantenir les vies romanes. S’anaren perdent, sobretot on la orografia dificultava la conservació, i s’anaren substituint pels camins de ferradura. Només a territoris plans, amb poques dificultats geogràfiques, hi podien circular els vehicles que hom recrea a les pel·lícules d’època quan les carrosses desplaçaven els nobles d’un indret a un altre. La península no disposa de grans extensions orogràficament correctes per viatjar molts quilòmetres amb vehicles de quatre rodes estirats per cavalls. Foren molts segles els que la gent havia de viatjar a peu i els més afavorits podien disposar de mules o cavalls per desplaçar-se. La gent i les mercaderies viatjaven pels camins de ferradura, molts dels quals i els principals eren corriols que prosseguien discorrent sobre la base construïda pels romans.
L’autopista principal de la península, durant molts segles, va ser el riu Ebro. Els llaüts pujaven i baixaven les mercaderies que feien cap a Tortosa, la població més important de Catalunya durant segles després de Barcelona, per l’impacte del transport de persones i mercaderies. Els camins de ferradura portaven les mercaderies al riu i des del mateix les transportaven amunt o avall segons la conveniència. El poble de Xerta, era molt important també, perquè hi havia la duana, on es pagaven els impostos i disposava de grans magatzems per retenir, emmagatzemar i reenviar les mercaderies. Per mar des del port de Tortosa marxaven o arribaven, des on els productes i la gent prosseguia camí fines el destí desitjat.
Per tenir una mica d’idea del que representava viatjar entre Gandesa i Tortosa, fins el 1865, s’hi invertia 9 hores de viatge, per cobrir els trenta i escaig de quilòmetres, que actualment es fan amb mitja hora. Traspassar les muntanyes de Pàndols, Cavalls i les Armes del Rei entre en Pinell i Prat de Comte, entre les voltes que significava passar cada valleta que baixa de la muntanya a la vall pel camí de ferradura, s’allargava el recorregut al doble de l’actual. En temps dels romans amb la seva via de gairebé 6 metres d’ample, coneguda per la Via Edetària, s’hi podia viatjar amb carruatge de Gandesa a Tortosa amb unes 3 hores i mitja. A mesura que la via s’anava estretint i malmetent el pis, les dificultats augmentaven. Els carruatges no hi podien circular i només els vianants i les mules hi passaven. Vet aquí que cada 6 o 7 quilòmetres existien “les ventes” on la gent hi menjava, descansava i els cavalls es canviaven per prosseguir el viatge.
Els camins de ferradura coincidien, molts cops, amb les carrerades, les quadrilles i els lligallos, que eren els viaranys per on els pastors circulaven els ramats. Les carrerades arribaven a tenir 14 metres d’amplada i 8 les quadrilles, que eren les vies secundàries que unien les carrerades. Els lligallos eren la confluència de diferents carrerades on es reunien els pastors per comerciar i un cop per any s’hi trobaven tots els ramaders d’un territori, on tractaven de les seves lleis, dels preus dels animals i transaccions comercials. Aquests passos de ramaders també es feien servir en alguns trams pels camins de ferradura, malgrat que eren vies de comunicació intocables i propietat exclusiva dels ramaders.
Les carreteres es van començar a construir a partir del 1860. Els carruatges ja van començar a circular uns vint anys més tard, sent uns privilegiats, entre la gent normal, aquells que els podien usar normalment. A partir del 1890 ja es crearen les primeres companyies de transport i els viatges de Gandesa a Tortosa es cobrien en 6 hores, parant a les ventes per descansar, menjar i alguns cops per dormir. Els carros agrícoles començaren a funcionar per transportar els raïms als cellers per l’any 1886, quan s’havien plantat bancals de vinya per l‘increment del preu del vi per la fil·loxera que patia França,. Fins aquell moment es transportaven amb portadors i els animals carregaven una portadora a cada costat del llom, d’un pes aproximat de 70 quilos.
Ara no ens adonem com en menys d’un segle han canviat les comunicacions. Els vehicles a motor s’introduïren pels anys 1920. Els diaris de l’època publicaven que tal senyor –normalment el notari o el gran propietari- amb noms i cognoms, havia comprat un vehicle de tal marca, de tants cavalls de potència i el que li havia costat en pessetes com a fet significat. Amb el SEAT 600, pel 1960, els aposentats de cada població van adquirir el seu utilitari que se’n va dir també turisme. Amb 150 anys hem passat dels camins de ferradura a les gran autopistes i els camins de ferro amb AVE que circula a 300 quilòmetres per hora.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari