Ara que s’ha complert un any de la devastadora visita del Glòria, i que semblem haver estat triats com a destí turístic preferit pels temporals d’hivern, confirmant-se aquesta fatal predilecció amb l’estada, per les nostres terres no fa gaire, del Filomena, potser ja és hora de fer una avaluació de l’estat del Delta.
Confesso que mai havia plorat mirant la fotografia d’un paisatge fins que vaig veure aquelles panoràmiques que corrien per la xarxa i que mostraven l’estat agònic del Trabucador, o les que la meva pròpia mare em va fer arribar, via WhatsApp, ensenyant-me que l’Arenal, la platja on m’havia criat i on he passat gran part de tots els meus estius, ja no existeix. Al veure les imatges del dia després vaig sentir com si ens estiguéssim extingint com a territori. El pitjor de tot és que, passat un any d’aquella fi del món en miniatura, les instantànies segueixen sent les mateixes o pitjors.
El característic perfil del tram final de l’Ebre, en pla zenital i a vista de satèl·lit, ens dona la perspectiva justa de la magnitud de la tragèdia. Més que una porció de terra, el nostre Delta ara sembla el seu fantasma. S’està tornat translúcid, enterrat sota la salabrosa llepada de la mar, que se l’està cruspint en un acte geofàgic digne d’un monstre bíblic tret dels versicles més foscos de l’Apocalipsi.
Per tal de revertir aquesta crònica d’una mort anunciada les paraules, com ara les meves, només serveixen per carregar l’aire de bones intencions i poc més. En un any, les promeses polítiques no s’han materialitzat sobre les imatges d’un Delta minvant i en perill d’extinció. “Si vols una cosa ben feta, fes-te-la tu mateix” és una d’aquelles sentències que algun cop, enfront de l’immobilisme governamental, ha fet reaccionar la població de les nostres demarcacions. Recordem la implicació duta a terme amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre contra el transvasament, i com el seu nus blau ja s’ha tornat emblema i distintiu per a les gents de les nostres contrades. En aquella ocasió ens vam unir com a territori, deixant al marge inclinacions polítiques, partidistes o romàntiques, perquè l’amenaça de la regressió del Delta era a la base de la piràmide de Maslow en la jerarquia de necessitats que se’ns presentaven com a poble. Ara, aquella amenaça ja ha mutat a realitat, i a vista de moixó la desembocadura està raquítica i a dos telenotícies d’haver de demanar l’extrema unció en forma d’expropiacions a canvi del seu silenci.
No podem quedar-nos callats, no és el nostre caràcter. Quan grans catàstrofes sacsegen territoris com Haití, la societat sencera fa pinya per ajudar-los. La nostra desaparició és més lenta però, a nivell ecològic i econòmic, igual de devastadora. Per això sorgeix el MOLDE (Moviment de la Lluita pel Delta de l’Ebre).
Necessitem ajuda i som els primers que ens l’hem de donar per defensar la nostra petita terra, al cul de Catalunya sí, i també la que ens ha vist fer-nos grans i ens omple la boca d’orgull quan diem allò de “soc d’allà baix”, declaració a la qual avui hauríem d’afegir un: “i que per molts anys sigui”. Movem-nos, ens hi estem jugant la pell del Delta.
Fes el teu comentari