Paradisos particulars

Durant aquestes vacances de Setmana Santa, i en motiu del confinament que restringia la sortida de Catalunya, molts indrets habitualment tranquils han patit/gaudit “una invasió/elevat nombre de visites”, amb la corresponent indignació dels residents a la zona.

Tot plegat convida a la reflexió i a intentar observar el fenomen des de diversos punts de vista. 

Jo vinc del Priorat, i de petit sentia una baixa autoestima pel poc que es coneixia la comarca en general i, en particular, Cornudella i l’encimbellada Siurana. Siurana era el meu espai preferit, i gaudia de passejar-la enmig la bellesa i pau d’un paisatge gairebé místic. M’indignava, en certa forma, que Siurana no fos prou coneguda, i vaig posar el meu granet d’arena per a fer-ne orgullosa promoció.

Després vaig fer cap a Tortosa i a les Terres de l’Ebre, on em vaig trobar també amb aquesta pau i tranquil·litat on m’hi sento tan còmode. Jo odiava anar a la platja, fins que vaig descobrir el Trabucador, i va esdevenir un dels meus espais més estimat.

Ara, fa temps que no vaig a Siurana; sovint es formen cues de vehicles per a arribar a un indret d’espai limitat, que veig des de la privilegiada vista del balcó de casa.

Al Trabucador, no se m’ha acudit anar-hi aquests dies, perquè l’aglomeració de gent m’hi expulsaria.

I vet aquí que la gent que fins ara gaudíem d’aquests paradisos els sentim profanats per aquesta massa informe d’humanitat que s’anomena turisme, tan desitjat com menyspreat.

Aquesta sensació ens arriba amb dècades de retard. Altres espais han patit/gaudit aquest fenomen fa molt temps (Costa Daurada, Costa Brava …). No hem d’oblidar que nosaltres hem format part d’aquest exèrcit que visitava paradisos d’altres, armats amb càmeres de fotografiar i crema bronzejadora, i ens meravellàvem, potser amb enveja, potser amb alleugeriment, del negoci que tot plegat aportava a la gent d’allí, i no enteníem perquè els nostres paradisos no eren prou valorats.

Lamentem que els nostres joves hagin de marxar a treballar fora, per la manca d’oportunitats, que baixi perillosament el nombre d’habitants dels nostres pobles, que necessitem un increment demogràfic de les nostres comarques per fer viables molts projectes, que cal més i millors infraestructures. Potser volem més indústria, però sense fum, potser volem més turisme, però no gaire.

L’equilibri és molt difícil i precari, vivim propers a espais naturals que certament cal protegir. No tinc la resposta, sols la pregunta i la preocupació. 

Tenim l’oportunitat de no repetir errors comesos en altres indrets, o ser els humans que ensopeguen en la mateixa pedra. 

(Quan tothom hagi marxat, aviseu-me, que me n’aniré al Trabucador a banyar-me de llum; sshhhhh)