Al cel de Barcelona hi llueix un sol ben cofoi per haver presenciat fa dos dies una diada de Sant Jordi gairebé com les que se celebraven en els vells temps precovid. A banda del crit d’esperança que ha comportat enguany la visita del valerós cavaller matadracs, a la Ciutat Comtal s’hi respira la flaire que desprenen els brots verds nascuts amb la consecució de la Copa del Rei d’Espanya. Sisqueta i Moixó en principi s’havien de trobar divendres a la signatura de llibres d’una amiga comuna, també ebrenca com ells, que tenia paradeta amb la seva nova novel·la, Canción bajo el agua, però finalment Moixó no va poder assistir-hi i este diumenge Sisqueta ha acudit a la seua cita dominical amb un exemplar dedicat per al seu amic sota el braç.
—Bon dia Moixó! Com te trobes sense els queixals del seny? Igual amb la seua extracció te’m tornes més optimista! —bromeja ella mentre li fa entrega de l’exemplar en qüestió.
—Moltes gràcies pel llibre, me fa molta il·lusió vore que la gent d’allà baix també pot ser notícia per temes culturals i no només per projectes de parcs eòlics o de plantes de compostatge. Som lo sud però no terra erma. I de trobar-me me trobo prou bé, però tardaré a menjar carquinyolis i costelles de cabrit. De moment, la meua realitat és frugal: purés i sopes, compota de maçana i peix bullit. Tot lo contrari que en clau blaugrana, que en l’última quinzena l’activitat s’ha disparat i entre l’espantada de la Superlliga, la brillant conquesta de la Copa del Rei i les bones perspectives en Lliga, ne tenim avui per fer-ne dos o fins i tot tres o quatres, d’encícliques d’estes nostres.
—No només hem guanyat un títol, amb suor, patiment i temps afegits, sinó que esta setmana tornem a dependre de natros mateixos per a proclamar-nos campions de Lliga. Recorda quan en esta mateixa taula fèiem lo vermut parlant de si seríem capaços de classificar-nos per a la Champions, mentre tots los rotatius donaven per fet que l’Atlético guanyaria sobradament la competició sense necessitat d’acabar la segona volta.
—Certament jo mateix no donava un duro per la Lliga. Escrit està. I tenia coll avall que los matalassers se l’emportarien amb relativa facilitat. Però potser la gasiveria del seu futbol amb esta obsessió per no encaixar, unida a la mala sort amb les lesions, els està delmant a marxes forçades i s’ha desinflat com la proposta de Florentino de la Superlliga. I d’això últim dos coses volia dir-te: primer que precisament l’Atlético pujava a bord del projecte, amb la qual cosa aquelles simpaties que despertava amb l’excusa de ser un equip petit comencen a formar part del passat. No oblidem que els roig-i-blancs tenen en nòmina l’entrenador més car del món mundial. I dos, malgrat això que t’he dit, a mi lo projecte de la Superlliga no me fea trempar, i perdona que siga tan barroer. L’únic mèrit que li trobava és que s’atrevia a plantar cara als peixos grossos de la UEFA i de la FIFA. Però vistos els resultats, los peixos estos segueixen sent grossos com los silurs del pantà de Mequinensa.
—Ai, Moixó… Dos dies va durar l’intent de “Florentino y amigos” de plantar cara al monopoli del futbol, intentant montar-ne un altre. A mi no em semblava una idea tan boja. Els equips top ens oferien encreuaments més atractius i, a banda, segons explicava el mateix mandatari madridista, la idea era vestir-se de Robin Hood i repartir entre els equips més pobres de les respectives lligues part dels beneficis. L’ecosistema del futbol necessita dels menuts perquè existixquen els grans, i estos ho saben. No hi ha germanetes de la caritat. El que em va cridar l’atenció és que el PSG no volgués entrar-hi.
Parlant dels nostres amics francesos: tremolo amb la possibilitat de la tornada de Neymar el traidor a can Barça i que a canvi se sacrifique Dembelé per a abaratir el cost de l’operació.
—El tema Dembelé és delicat. Alguna font apunta que el jugador no vol renovar per poder marxar gratis l’any vinent i cobra així una suculenta prima de fitxatge. Si això fos veritat, jo seria partidari d’obrir-li la porta ara, ja que tampoc està fent un final de temporada per amollar massa coets. Ara bé, si el vens has de portar un perfil de jugador ràpid i desequilibrant i això tampoc serà barat. Neymar? Buf, me fa molta peresa haver d’aguantar los seus canvis de pentinat i les seues rabietes de vedette però me dol en l’ànima reconèixer que és molt bon jugador. Però si en lloc de Neymar —que jo crec que el Barça no deu tindre diners per pagar-lo— se rumoreja que vindrà el Kun Agüero també et deus quedar de pasta de moniato, tat? Me passa una mica com amb haver de triar entre la Superlliga de Florentino (i Laporta) i els magnats de la UEFA i la FIFA. Tenca de primer i silur contaminat de segon…
—Cap opció d’estes és mel de romer, no. I tornem a malcriar a la primera vedette de la plantilla portant-li amiguets. I, per cert, se’t nota que això dels queixals t’ha deixat amb l’estómac buit, perquè només fas que parlar-me de menjar, Moixó. Va, que si guanyem la Lliga mos fotrem un bon arròs a banda perquè no haigues de patir.
I amb esta promesa de bons auguris los dos amics s’acomiaden esperant que en unes setmanes la juguesca es materialitze en un bon tiberi.
Fes el teu comentari