No haver format govern independentista gairebé després de tres mesos d’haver guanyat les eleccions enerva els ànims de la gent del carrer. Mai s’havia aconseguit el 52%, que hauria augmentat si al vot de l’estranger no se li haguessin posat tants pals a la roda per poder-lo exercir. Són milers els residents fora d’Espanya que tenien voluntat de votar i davant de tantes dificultats no van poder dipositar la papereta com hauria estat el seu desig. A bon segur que s’hauria superat el 55%. I això, com era un fet ben conegut per les autoritats espanyoles, les ambaixades que depenen del Ministeri corresponent, van saber fer la seva feina per entorpir, d’una forma o altra, l’avenç que representa el vot independentista.
De les formacions, ERC, Junts, CUP, i altres que es quedaren sense representació com PDeCAT, la ciutadania disposava de suficients alternatives per dipositar el seu vot. Però la voluntat de la majoria queda clara i determinant quan el mateix dia de les eleccions vam cridar enorgullits que havíem guanyat les eleccions i havíem de formar govern de forma immediata. Però la voluntat de la gent marxa per un camí i la dels polítics per un altre; vet aquí la dicotomia.
La voluntat independentista dels catalans nasqué quan milers de persones sortírem al carrer com a conseqüència del greu error del Tribunal Constitucional (TC) d’haver anul·lat els 14 punts de l’Estatut de Catalunya, aprovat segons la llei i els requisits que marcava la mateixa, pel Parlament, les Corts i ratificat pel poble. Articles, alguns dels quals idèntics, que subsisteixen a altres autonomies i no han estat anul·lats.
El PP, el seu promotor, i el TC, que segons manifestaren autoritats dels mateix partit “el tenien controlat per la porta del darrera”, tenia i té capacitat per destruir tot allò que surt de Catalunya només per l’afany de dir, fer i donar a entendre que els que manen són ells i els catalans ens hem de sotmetre a les seves ordres al més pur estil colonial.
I tot va continuar quan el president Artur Mas, malgrat la manifesta irregularitat del TC anul·lant els articles segons la Constitució, va demanar al president Rajoy voluntat de diàleg per solucionar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Però el president espanyol, com a bon gallec, va dormir a la palla, no va admetre cap enteniment.
La manifestació del 2012 va ser el principi de l’escalada de l’independentisme. Cada pas autoritari d’Espanya vers Catalunya, amb el primer referèndum, les multes, les inhabilitacions i la persecució, s’anaren incrementant amb el segon, quan la vicepresidenta va dir que “nunca se celebraria”. I com a conseqüència de l’esforç de milers de persones que treballàrem des de l’anonimat i altruísticament per aconseguir-lo, arribaren els cops de porra dels milers de policies portats d’Espanya al crit de “a por ellos” per intimidar-los. Des de la justícia van empresonar els líders, imposant novament les multes, imputant a més de tres mil persones, i obligant a alguns polítics a exiliar-se per no ser engarjolats com els seus companys. El seu pecat significava votar el sí o el no d’un referèndum que els tribunals el declararen il·legal. Segueixen les represàlies a l’independentisme des de tots els fronts que disposen, amb la llei imposada i alguns cops, manipulant la veritat, contravenint els principis bàsics de la mateixa democràcia.
Però l’enorme esforç de la gent del carrer, malgrat les accions judicials improcedents, no s’ha vist compensada pels polítics que la mateixa gent elegiren per representar-los al Parlament i al govern. Les cadires dels polítics són possiblement molt còmodes, els sous substanciosos i oblidant-se dels seus incondicionals votants, es barallen entre ells, s’insulten i no són capaços de formar govern. El que la gent del carrer veiem tan clar i tan necessari per defensar els nostres interessos, els polítics, marxant per una senda diferent, contradiuen la voluntat dels seus addictes votants. Incomprensible!
Cal tenir present que des d’Espanya, dels tribunals, des dels governs, des de les diferents formacions, la tàctica de dividir ha funcionat durant els darrers segles. Catalunya nascuda d’Europa de l’Imperi Carolingi, amb idiosincràsia pròpia, amb llengua diferent, amb el primer parlament democràtic de la península Ibèrica, amb un sentit emprenedor, comercial, creatiu i treballador, havia de ser tallat des de la base. Tots havíem de ser com ells, parlar el seu idioma, tenir els seus costums i obligar-nos a tenir dos cognoms i deixar de ser europeus. L’acció divisòria ve de segles i nosaltres, els catalans, hem picat molts cops la trampa, com els ocells la ratera, que ens han preparat fent-nos anar al lloc on han volgut. Els nostres personalismes i individualitats tan naturals dins el poble català, ens han perjudicat i des d’Espanya s’han practicat per la força o per la tàctica quan els ha convingut dividir-nos.
La justícia espanyola, qüestionada a Europa, advertida reiteradament sobretot en els temes dels independentistes, és la que avui mana per sobre del mateix govern. Rajoy no va acceptar el diàleg, va jeure a la palla i va donar ales als tribunals per arribar on som ara però, a canvi, ens va venir a prometre “la lluvia de millones” que no han arribat mai i a sobre hem de patir el dèficit fiscal més alt d’Europa.
La culpa, per tant, tota no serà de Catalunya quan un problema polític, des d’Espanya, l’han convertit en judicial, però davant de tanta repressió, els polítics independentistes s’estan comportant com energúmens que ens fan enrabiar creant incerteses, impotència i indefensió. Esperem i ho diem amb tota la potència de les nostres veus, que “les seves cadires no pesin tant i pensin més en el poble i menys en els seus interessos personals”. La seva missió és servir Catalunya i ara necessitem un govern fort i unit per sortir de tants problemes que tenim plantejats. Les presons, els exiliats, les multes, les inhabilitacions i els encausats poden ser la base discordant entre les forces polítiques independentistes, però el poble que us ha votat i us ha donat la majoria, de forma unànime, us diu: “No ens feu partir més i acabeu formant govern per no confondre la gent que tan massivament i incondicional us hem votat i us hem donat confiança”.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari