A la fi tenim govern a Catalunya. Hauran passat tres mesos per aconseguir-ho. Quants entrebancs, quants desacords, quantes acusacions, quants desconcerts, quantes il·lusions frustrades! Ha arribat quan el crit d’Òmnium i l’ANC era unànime: “No podeu fer més el ridícul”. Fins i tot la CUP, que tants inconvenients posà en anteriors governs, exhortava l’acord entre els dos principals partits. L’independentisme estava horroritzat davant tanta incongruència quan els seus polítics es barallaven pel poder i el poble s’inquietava en no poder aconseguir l’únic acord possible. L’independentisme havia guanyat pel 52% i el bloc de l’espanyolisme no podia aconseguir la presidència. Espanyolistes i sobiranistes es negaven entre ells; uns i altres no podien pactar per no trair els seus votants. El PSOE, amb les sigles catalanes del PSC, com en les anteriors eleccions Cs, havien guanyat però no podien formar govern perquè l’aritmètica no sumava. A la fi es formarà el govern quan des del PSOE de Madrid avisen que la unilateralitat no es pot repetir, el PP que Pedro Sánchez no pot concedir indults a canvi de suport parlamentari, i els espanyolistes d’aquí, afirmen que el nou govern serà un fracàs anticipat. Opinions i més opinions però a la fi, ER i Junts constituiran govern coincidint quan el futbol del Barça femení ha guanyat la “Champions” i el masculí tanca la temporada de forma deplorable i els militars espanyols han de defensar les platges de Ceuta. La gent tindrà de què parlar, entre polítics i futbolistes que ambdós, tenen molta audiència entre funcionaris a l’hora del cafè.
Però em sento decebut en advertir que les carteres que es reparteixen entre els dos equips majoritaris que formaran govern, res se’n diu de la necessitat de revertir el despoblament rural. El president Quim Torra va crear una Direcció General agrupant dotze departaments dependents de Presidència per tal d’escometre la necessitat d’actuar als pobles rurals que perden activitat econòmica, social, cultural i demogràfica amb l’objectiu de reequilibrar territorialment Catalunya. Aquesta acció que agrupava de cada conselleria el que podia servir per revertir els problemes que viuen gairebé tots els pobles petits de l’interior, ara sembla que ha desaparegut de la nova acció de govern. Municipis que any rere any perden habitants i alguns durant els darrers cinquanta s’han reduït a la meitat. Els que hi queden vivint son únicament els jubilats, poquíssims joves es dediquen a oficis que adés existien arreu, com paletes, fusters, cafeters, botiguers, pastissers, carnissers, restauradors, pagesos, pastors, ferrers, entre altres. L’economia anual descendeix, la gent ha de marxar fora del seu municipi per adquirir el més essencial per viure. A més pobresa, més serveis elementals han de tancar portes i així es va perdent l’economia. Els bancs han tancat les oficines i els avis no saben com cobrar les pensions si no és desplaçant-se al poble més gran del costat. Algunes escoles primàries no poden sobreviure per manca d’alumnes. Municipis que es van esmicolant, les cases buidant, els joves emigrant i els ajuntaments per combatre-ho no troba altra resposta que la resignació. Aquest és el panorama de centenars de municipis petits i altres de no tan petits quan els fills de les famílies que hi viuen han estudiat a l’institut de secundària i, havent acabat la carrera universitària, han d’anar a treballar fora. L’empobriment no és només demogràfic i econòmic, ho és també cultural quan la gent preparada ha marxat i les activitats socials han d’estar dirigides per gent de poca formació i molts cops entitats socials i culturals de tota la vida acaben per desaparèixer per no existir capacitat de direcció.
Aquest problema sembla que poc importa al govern. Són comptats amb els dits de la mà els diputats que s’elegeixen de municipis petits. Normalment són escollits per cada partit dels llocs ho hi poden treure més profit electoral. Als micro-pobles hi tenen pocs vots. A un barri de Sabadell o de Tarragona el nombre d’habitants es multiplica moltes vegades per cent. A més, com hem explicat abans, la gent preparada cerca feina on li donen i com mai la té al seu poble d’origen ha de marxar a buscar-la on pugui viure de que s’ha especialitzat. I la majoria dels diputats poc tenen a dir entre els que dins del seu partit tenen la veu i la direcció. Potser serà per això que el govern de Catalunya s’ha oblidat durant anys de disposar d’una conselleria dedicada exclusivament a revertir el despoblament rural des de l’ensenyament, les comunicacions, serveis essencials que s’han de dotar tots els pobles, els habitatges buits que s’enderroquen i paradoxalment algun nou vingut no té casa on viure, les terres de conreu s’ermen, els pastors i ramaders tenen problemes per habilitar els corrals pels ramats perquè els serveis d’Urbanisme tracten inadequadament els permisos, entre molts altres.
“Tothom, visqui on visqui, ha de tenir les mateixes oportunitats”. Aquest era el lema del president Quim Torra, potser per ser un president més empresarial que polític. Esperem que el nou govern actuï com ho tenia previst l’anterior president. No poden haver ciutadans de primera categoria i de segona, al nostre País. I és evident que a cada poblet no hi pot haver notari, metges, registrador de la propietat, caserna de mossos, bancs, mestres, supermercats i rector de parròquia. Però els legisladors i el govern han de donar resposta pels avis que han de cobrar la pensió, per l’ama de casa que necessita arròs o farina, per l’infant que ha de rebre l’ensenyament adequat per la seva edat, els serveis d’internet com al poble gran, o l’atenció mèdica primària i les complements per ser atès com qualsevol altre fill de mare nascut a la capital. Amb una conselleria dedicada al tema i aplicant les lleis elaborades dels del Parlament que correspongui per revertir els problemes actuals, Catalunya seria un “país viu”, de sud a nord i d’est a oest. Altrament estan condemnats a l’extinció i la pèrdua corresponent pel País d’un patrimoni valuós.
*ANTON MONNER és autor del llibre ‘El despoblament rural’.
Fes el teu comentari