Succeir al capdavant d’una entitat com Òmnium Cultural una figura colossal com la de Muriel Casals, després de la breu transició encapçalada pel president Torra, no era un paper senzill d’entomar. Jordi Cuixart tampoc no era aleshores la persona que és avui. Malauradament, i per motius evidents, fa temps que no l’he pogut saludar en persona. El darrer cop va ser en un acte de l’entitat a Barcelona ja fa uns quants anys. També ens vam abraçar. I dic també perquè, salvant les distàncies, també era una abraçada que significava més que una abraçada. I, aleshores, Jordi Cuixart no era encara la persona que és avui. Segurament ja tenia dins tots els ingredients per esdevenir-la, però encara no l’era.
Tots recordem com en els primers passos del judici de la vergonya, una vergonya que cada dia que passi li pesarà més a l’estat espanyol, Jordi Cuixart semblava que es feia enrere en els seus posicionaments per buscar una sortida més airosa davant l’embat que li venia a sobre. A ell i a la resta de presos polítics, exiliats i represaliats. Però el moment va durar poc. Sigui pel convenciment que abaixar el cap tampoc serviria de res, sigui per la conclusió que el moment històric, i el paper que li havia tocat jugar, requerien d’ell que no cedís ni un mil·límetre. Possiblement per tot plegat una mica. Aleshores Jordi Cuixart es va convertir en la persona que és ara. I des d’aquell moment la seva figura no ha parat de créixer.
Jordi Cuixart és un pres polític. Perquè polític en el sentit institucional de la paraula no ho és. Per tant, difícilment pot ser un polític pres, qui no és un polític. I si ell no ho és, la resta tampoc ho són, de polítics presos. I aquesta vergonya pesa i pesarà sobre la democràcia espanyola. I és la democràcia espanyola qui més necessita no els indults, sinó l’amnistia. Els presos polítics no la necessiten, al contrari, saben que la seva situació és la seva força i és la contribució que fan, no gens menor, a la lluita compartida de l’independentisme.
Les declaracions de Jordi Cuixart a RAC1 durant l’entrevista que li han fet aquesta setmana són una col·lecció de sentències contundents i demolidores contra aquesta vergonya. Espanya és un país amb una dreta que només pensa en radicalitzar el conflicte, sense adonar-se que aquesta radicalització va a favor de l’independentisme. I en contra de tots els espanyols, ja de passada. I amb una esquerra que, en part, reconeix la necessitat de modernitzar la democràcia espanyola, però que es veu impotent davant una societat que majoritàriament no ha fet encara l’esforç, perquè ningú li ha demanat, d’entendre el que significa en realitat ser demòcrates.
Els indults trencaran l’esquerra espanyola. No serviran per a que els independentistes siguin menys independentistes. Jordi Cuixart ja ho ha deixat clar. I no serviran per a que els presos polítics surtin de la presó. El Tribunal Suprem se n’encarregarà de que així sigui. I Jordi Cuixart també ho ha posat de manifest. És a dir, l’esquerra espanyola es descapitalitzarà políticament i no aconseguirà res a canvi. Perdrà el poder en el nou cicle electoral que ja ha començat. I una dreta encara més exacerbada tornarà per a tensar un altre cop la situació. No sóc dels que pensen que quant pitjor, millor. Sempre he cregut que quant millor, millor. Però malauradament l’estat espanyol no ha après mai aquesta lliçó. I no serà perquè la història no li hagi donat oportunitats per aprendre.
Mentrestant Jordi Cuixart continuarà creixent i seguirà eclipsant el firmament. No és un motiu d’alegria. Gens ni mica. Però és un motiu de satisfacció. I un auspici de victòria. El verb de la revolució dels somriures que va engendrar Muriel Casals s’ha encarnat en la rebel·lió de les abraçades gestada per Jordi Cuixart. I el mot fet carn és: llibertat.
Fes el teu comentari