Llegeixo al Diari de Tarragona, escrit per J. Moya-Angeler, “Dialogar es, ante todo, aceptar a la otra parte sin perjuicios. Reconocer el derecho del otro a existir, ser comprendido y ser respetado. Si no, no hay diálogo, tan solo una lucha por imponer las propias idees”. “Todo diálogo es la norma de los buenos negocios: que las dos partes queden satisfechas. Si no, no ha habido el tal dialogo, sino una victoria de una de las partes”. Coincideixo plenament d’aquesta introducció del Sr. Moya perquè entenc que la base de qualsevol diàleg és asseure’s a enraonar en nivell d’igualtat, sense imposar la victòria anticipada.
I continua dient, “Ahora vuelve entre nosotros la idea del dialogo, aunque tan solo como cebo para pescar independentistes catalanes y meterlos en el cesto donde debería ahogarse el independentismo”. Aquesta afirmació contradiu l’exposat als dos paràgrafs anteriors. No té res a veure, “…aceptar a la otra parte sin perjuicios” i “ahogar el independentismo”. I m’explicaré a continuació.
Cal recordar que el Parlament de Catalunya va aprovar un Estatut, que va ser ratificat per les Corts de Madrid i va ser referendat a aprovat pel poble català. D’aquí va néixer l’emprenyament de Catalunya i, tan fort va ser l’enuig, que del 15% d’independentistes es van incrementar exponencialment. I cal recordar que el PP, que havia perdut les eleccions per l’atemptat de Madrid, que equivocadament o amb intenció va atribuir-lo a ETA, volia recuperar el govern d’Espanya, recollint signatures contra l’Estatut de Catalunya. I com el TC, segons el senador Cosidó, va exposar més tard, el tenien controlat per la porta del darrere, el va enderrocar anul·lant 14 articles. Efectivament que el PP va tornar a guanyar les eleccions, gràcies a fer servir Catalunya, i enfrontar-la a Espanya, com ha vingut succeint molts cops durant la història. I recordi, també, que alguns articles idèntics copiats per altres estatuts, no foren revocats. Els catalans sí; la resta no els calia anul·lar. La taula del diàleg, la del tracte, la del respecte, el de la igualtat, mai està al mateix nivell. I a continuació li explicaré.
Catalunya té una llengua pròpia. Una llengua romànica tan antiga com la castellana. A partir del Decret de Nova Planta del 1717, com a conseqüència de guanyar la Guerra de Successió la corona borbònica, la nostra llengua va ser postergada als tribunals de justícia, les nostres institucions, Parlament i govern, amb 400 anys d’història anul·lats, les nostres lleis segrestades, el nostre cognom, obligat a duplicar-lo, les universitats tancades i l’ensenyament controlat des de la Universitat de Cervera, ensenyant únicament en castellà, la llengua va ser prohibida als seminaris, i el poble castigat amb impostos. Es va regalar Gibraltar al anglesos condicionant deixar de donar suport als catalans, com 50 anys abans el rei havia regalat graciosament Catalunya Nord, a França.
L’Estatut del 2006 el va destruir la justícia. Per la força de les armes, el 1714, es va voler enderrocar Catalunya. I uns anys més tard, amb Carles III, es va prohibir l’ensenyament del català a les escoles. I des de la victòria borbònica als catalans ens van fer espanyols i a “todos iguales ante la ley”. A mi se’m va prohibir a l’escola aprendre l’idioma del meu poble: “era un dialecto lemosin”. I se m’obliga a parlar en una llengua que no és el meva quan vaig a un jutjat o a una caserna de la Guàrdia Civil. Obligar, prohibir, anular, i canviar la imposició de la llei per la democràcia, segons diu el Sr. Casado, és la igualtat aconsellable a Espanya.
Com el catalans no érem espanyols no poguérem participar de la “Conquista de América”. Era una conquesta potestativa del Regne de Castella i als escolars ens ensenyaven allò “del tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando”, explicant-nos que d’aquí nasqué “La Unidad de España”. Si tots haguéssim estat iguals, també els catalans haguéssim pogut participar de la “Conquista”. Fou Carles III quan els comerciants de Reus, pagant-li alts tributs, van aconseguir exportar les indianes i els alcohols directament a Amèrica sense haver de passar per Sevilla, els que ho van aconseguir. Posteriorment a darreries de segle XVIII, els catalans ja se’ns va permetre viatjar a les Amèriques, amb llibres de comptabilitat i afany de crear empreses.
Cal recordar que avui Catalunya sofreix un dèficit fiscal entre els 18 i 20 mil milions d’euros anuals, segons el Conseller Giró. Diners que van i no tornen, com tampoc el Corredor del Mediterrani que tanta falta ens fa a Tarragona, i el construeixen per Madrid. El finançament autonòmic s’havia de revisar el 2014. Estem al 2021 i els catalans estem estrangulats, endeutats i les obres públiques aturades. La variant de Gandesa s’havia de començar a construir el 1995 i no s’hi ha posat una paletada. L’aeroport de Barcelona ha de dependre d’AENA, regida des de Madrid, com també els ports de Tarragona i Barcelona. Segons veiem, hi una igualtat entre els espanyols i catalans que fa “fàstic”.
A la capital d’Espanya s’hi concentren la majoria de les grans empreses perquè els impostos no son els mateixos que a la resta de l’Estat. Els rics se’n van a pagar-los també a aquella comunitat per estalviar i provocant encara més el problema de “la España vacía”. I la Sra. Ayuso culpa Catalunya i diu que no ens vol finançar.
Els catalans que són la majoria independentistes, com a conseqüència de les desigualtats existents, demanen diàleg. El van demanar a Rajoy que per ganduleria va traspassar la responsabilitat als jutges perquè els tenia controlats. I si no existeix un diàleg com el que diu el Sr. Moya què és el vertader diàleg, tots al mateix nivell, l’independentisme anirà augmentant. S’ha d’enraonar de tu a tu, sense imposar res a l’altre. Tenint polítics inhabilitats, multats, exiliats i 3.300 encausats, perquè: “…debería ahogarse el independentismo”, resulta difícil poder-lo entaular. Això no és igualtat. Va contra la Constitució, com també no renovar els càrrecs del poder judicial o el Tribunal de Comptes per conveniència d’uns en contra dels altres.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari