La solidaritat territorial de les energies renovables

Resulta interesant la lectura publicada al Diari de Tarragona del diumenge dia 19 de setembre sobre l’emergència climàtica i la producció d’energies renovables. Actualment la província de Tarragona produeix gairebé quatre vegades més d’energia de la que consumeix. Prové la majoria de les tres nuclears que tenim en funcionament que s’han de paralitzar d’aquí 10 a 15 anys, i deixaran de produir. I a la vegada tenim en producció i en període de construcció les eòliques i les fotovoltaiques que representen el futur d’energies netes que estan qüestionades a les zones on es pretenen instal·lar.

Malgrat que les comarques de Tarragona són excedentàries en producció, Catalunya, en el seu conjunt, és deficitària per cobrir les seves necessitats energètiques. L’energia elèctrica és i serà la base essencial pel desenvolupament socio-econòmic de la societat. Per aquest fet cal produir-ne per atendre les necessitats futures. Els vehicles que avui funcionen amb energies fòssils i contaminants, per necessitats mediambientals s’han d’eliminar, com també les indústries i els serveis que contaminen i embruten l’aire. La Terra, com a planeta, no pot continuar alimentant-se amb l’ús indiscriminat del carbó i el petroli. Tot ha de donar un tomb de 90 graus per la necessitat del canvi climàtic.

Catalunya és un dels motors d’Europa que necessita energia elèctrica produïda dins el seu territori i, consegüentment, cal donar-hi solució. Davant aquestes expectatives s’ha de ser solidari per atendre aquestes necessitats però evitant la concentració massiva que s’està produint actualment, com és el cas de la Terra Alta que avui produeix per més d’un milió d’habitants i la seva població no arriba als 12.000. A més s’ha de preveure en no ocupar terres de qualitat que cal que siguin destinades a conreus agrícoles tradicionals. Davant d’aquests conceptes essencials, les lleis de les Corts de Madrid i del Parlament de Catalunya, referent a les instal·lacions, les gratificacions i la distribució, s’han d’adequar a un nou ordenament. 

Les empreses que construeixen les instal·lacions resten lligades de mans per haver de seguir les normatives actuals, per no estar regulades convenientment. Fins ara, i seguint les lleis establertes, aquestes empreses s’han establert a comarques on els resulta fàcil convèncer als alcaldes d’ajuntaments que perceben quantitats dineràries que en molts casos superen el mateix el pressupost municipal. Per aquest motiu la majoria dels generadors eòlics s’han construït a petits pobles que durant els darrers 50 anys han perdut la meitat dels seus habitants; s’han quedat sense joves, l’economia ha caigut i els autònoms tanquen les reixes dels seus negocis. Així aquests municipis es van dessagnant i amb pocs anys alguns ja hauran desaparegut, malgrat les subvencions que reben, si des de les Corts i el Parlament no s’hi posa remei legislant noves lleis que facin canviar la situació.

I existeixen solucions per abastar-nos d’energia suficient, havent de suplir el tancament de les nuclears. Per endegar-ho cal aplicar noves idees i posar-les en pràctica. La primera d’elles és aprofitar els milions de metres quadrats de les teulades dels polígons industrials que en són els principals consumidors cobrint-les de plaques solars. Amb això s’evitaria haver de transportar tota l’energia de quilòmetres lluny i pel seu trasllat no es necessitaria la construcció de les torres de molt alta tensió que s’hi oposen la majoria de les comarques de l’interior. Si a això hi sumem la multitud de teulades d’habitatges particulars o comunitaris on també s’hi podrien instal·lar les fotovoltaiques, encara es rebaixarien més les necessitats de transport i abaratirien les factures respectives. Els legisladors ho han de tenir en compte per evitar l’alt cost econòmic i social que impliquen la construcció de les línies de molta alta tensió.

La solució sobre la concentració també es podria solucionar si existís una legislació diferent pel repartiment dels diners que aporten les empreses elèctriques. Actualment s’indemnitzen ajuntaments i propietaris i cal seguir pagant-los per l’ocupació i els permisos. Però part de les indemnitzacions han d’anar dirigides directament a la gent per tal que siguin ells els que reclamin les instal·lacions als seus respectius pobles. Tots acceptarien noves instal·lacions al territori si a la factura que paguen pel consum de la llum que consumeixen tinguessin una rebaixa percentual. Això suposaria l’increment de població i un al·licient per l’economia. La rebaixa hauria de ser proporcional a l’energia produïda revertint el despoblament que sofreixen la majoria dels pobles on s’instal·len el molins i s’adquireixen finques per les fotovoltaiques. I com a complement caldria crear una figura comarcal, que servint-se dels diners rebuts, exercissin de motors per fomentar qualsevol iniciativa de creació de treball. Els pobles petits han de sobreviure necessàriament per revitalitzar l’activitat socioeconòmica i aquestes dues accions revirtiria la situació actual. 

La legislació hauria de contemplar que molins i plaques solars s’haurien d’instal·lar a zones residuals no aprofitables per l’agricultura. Avui s’ocupen finques de qualitat perquè alguns propietaris que han deixat l’ofici de pagesos, en no percebre les rendes agrícoles, les venen a les empreses elèctriques. Cal tenir present que avui aquestes propietats tenen poc valor però en el futur, reactivant l’economia, tornarien a produir i ser indispensables pel desenvolupament del municipi. 

Consegüentment Catalunya i Espanya necessiten produir suficient electricitat pel atendre el consum propi. Les lleis actuals s’han d’actualitzar. Vet aquí, doncs, que la portada del Diari de Tarragona del diumenge dia 19, i les tres pàgines següents, poden escometre i estudiar a fons el tema de les energies renovables, el seu transport i en definitiva el preu de la llum que hem de pagar els consumidors.

ANTON MONNER és cronista de Gandesa.