Als catalans ens interessa saber cap on anem, cap on va el govern de la Generalitat, que és qui ha de marcar l’agenda de la política catalana. No per a res, sinó per a fer algun pensament, que diu la gent gran. Necessitem un govern que afronti els problemes, les dificultats del dia, i no un govern que posposi “sine die” les seves decisions per falta de cohesió. Així ens troben en el fet que no és capaç d’arribar a cap acord sobre els problemes concrets, ni tan sols sobre les oportunitats que es presenten. Malauradament, ja portem cinc anys amb una fórmula de govern, JuntsxCat & ERC, i ara a l’inrevés, que no funciona, una coalició de govern que arrossega desavinences i desacords. I tot fa pensar, a la vista dels sis mesos que porten d’aquest nou govern, que no estan disposats a afrontar-los. Qui dia passa, any empeny!
No és fàcil, gens fàcil, en sóc conscient, però val la pena posar-hi tot l’empeny, en fer un pressupost de la Generalitat per l’any vinent que no deixi ningú enrere; en el desplegament de les energies renovables; en l’aplicació de la renda mínima garantida; en acabar amb els retards de la llei de la dependència -més de 5.000 persones a les Terres de l’Ebre porten esperant any i mig a què es resolgui la seva sol·licitud de prestació per dependència-; en la construcció d’un hospital nou reclamat per la societat civil i els agents econòmics i socials; en el desdoblament de l’eix de l’Ebre… I si a sobre no volen arribar a cap acord amb ningú de fora de l’àmbit independentista, així ens va la cosa!
Tenim un govern format per dos partits antagònics que l’únic que els uneix és l’afany d’aconseguir la independència de Catalunya, que ara com ara saben que no és possible. Una entelèquia impossible, de la qual uns i altres no volen sortir. Ara ERC ha posat damunt de la taula una dosi de realisme, per encetar una taula de diàleg amb el govern d’Espanya. Això està provocant, per part de JuntsxCat, que les relacions entre ells, ja de per sí deteriorades, es vagin accentuant cada cop més, i més ràpidament. No és d’estranyar, ja ho van veure amb la formació del nou govern, que va costar el que no està escrit, perquè els recels i les travetes són constants. La formació d’un govern que obeeix més a tornar-se el deute pendent entre ells que a una altra cosa.
Aquestes setmanes, tot i la treva forçada que es van donar de dos anys, assistim de nou a desavinences dintre del govern que ens han de preocupar. I dic que ens han de preocupar perquè un cop ha passat el soroll del canvi de cadiretes per repartir-se el pastís del poder, propi dels millors vodevils, el govern de la Generalitat està que no està. Millor dit, sí que està, però absent a l’hora de resoldre el dia a dia de la gent. Immersos en una constant guerra fratricida entre ells, que fa insostenible qualsevol projecte de futur seriós, i més quan tenen por que la CUP els hi prengui espai independentista, el que els porta sovint a veure qui la fa més grossa.
Per una banda, perdrem l’ampliació de l’aeroport Josep Tarradellas, una inversió de més de mil set-cents milions d’euros, el que suposaria deu mil milions d’euros en el PIB, per construir les instal·lacions necessàries per a tenir un hub internacional perquè puguin arribar i sortir vols de llarga distància. Recordo que amb els governs del PP a Madrid ens queixàvem que l’aeroport de Barcelona no tenia aquesta consideració i perdíem pes econòmic. I ara, perdrem aquesta inversió perquè una part molt important del govern, concretament la del president, té por a afrontar decisions que no agradin a la CUP, que al cap i a la fi són a qui es deuen, perquè van desembussar la formació del govern en favor d’ERC.
I com que la culpa sempre recau en els altres, peguen puntada de peu a la pilota i demanen que els diners d’aquesta inversió es destinin a Rodalies, i així intentar fer creure a la ciutadania que és el mateix invertir per invertir en una cosa que en una altra. Però no és així perquè, com he dit abans, una cosa és potenciar el comerç internacional i l’altra és ben diferent, alhora que també necessària. I apel·lar a la sostenibilitat no correspon perquè si no es fa el hub internacional a l’aeroport de Barcelona, anar cada cop a Madrid segurament és menys sostenible.
De l’altra, assistim atònics a la no assistència de JuntsxCat a la taula del diàleg, més empenyorats en tirar-se els plats pel cap amb ERC que en intentar obrir un diàleg necessari amb el govern Espanyol, que ha sabut prendre decisions en assumir que hi ha un conflicte i intentar resoldre’l prenen decisions polítiques en benefici de tots. Obrint una nova etapa de concòrdia i convivència, per retrobar-nos, per superar fractures, en un moment important en el qual la societat reclama gestos i compromisos per arribar a acords.
Sí, ja ho sabem que el conflicte els alimenta, però una mica de treva no estaria malament, perquè més enllà d’independència sí, independència no, la gent hem de viure, perquè amb les coses de menjar no s’hi juga. I si volen, després de la jornada laboral, tots dos, ERC i JuntsxCat, que vagin a jugar al paintball.
*FRANCESC MIRÓ és secretari d’Acció Política i Món Rural del PSC Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari