Ve de lluny que als catalans sembla ens agradi barallar-nos entre nosaltres. La gran majoria que ara es denominen independentistes o constitucionalistes, gairebé tots estan d’acord interiorment que els diners que paguem a la hisenda pública se’n van i no tornen, i els tractes que ens dispensa Espanya sempre ens menystenen. Hi han altres raons que diferencien els catalans: la llengua, la cultura, la monarquia, o entendre la Pàtria com a una i indivisible.
La portada de La Vanguardia d’ahir dissabte comenta que Pedro Sánchez creu que s’han d’ubicar institucions repartides a tot el país i no només a Madrid. Això cau bé a tots els catalans, excepte als més extremats de la dreta, la continuista del franquisme. Ho diu perquè sap que mai serà possible. Pot quedar-se a Catalunya alguna nova entitat mundial de comunicacions o d’altres realitats potenciadores de riquesa però mai es traslladaran institucions de govern a casa nostra. Podria fer-nos-ho creure, però mai serà realitat. En temps del president Montilla es volia portar el Senat a Barcelona; algú s’ho va creure però era una forma de tapar la boca a milers de catalans. També als espanyolistes que interiorment estan decebuts dels governs estatals, però davant de “la unidad nacional”, prefereixen callar i atorgar.
Aquest és l’art de dividir per destruir. De faccions de catalans, concebudes per lluitar uns contra d’altres, n’hi ha moltes i variades, com ja ho van manifestar en diferents moments Lerroux i Aznar. A Espanya són les dretes i les esquerres que no s’entenen i lluiten pel poder però plegats tenen un objectiu clar: “la unidad de España”. A Catalunya existeixen les dretes i les esquerres, que com a tot arreu lluiten per manar i fer prevaldre la seva ideologia, però existeixen altres factors que ens fan enfrontar pels sentiments. L’exemple el tenim amb l’aeroport; el govern d’Espanya ens va posar una trampa de gran potència explosiva i, sense qualificar per davant quina intensitat tindria, el govern català hi va caure i ara el fan servir d’exemple contra nosaltres mateixos. S’havien d’invertir 1.700 milions i crear 85.000 llocs de treball. Qui no desitjaria que això no fos una realitat? I aquí estava la ratera preparada pels estrategues de la Moncloa per dividir-nos i culpar-nos. El govern de Sánchez sabia que Europa mai hauria aprovat el projecte que ocupava una reserva natural. I Podemos, aliats del seu govern, també s’hi posaria en contra pels efectes mediambientals. L’Estat, doncs, aportava als ulls dels catalans una petita part del dèficit fiscal per dir-nos que Espanya no s’oblida de Catalunya, amb un projecte pensat i dirigit des d’Espanya, com si fóssim una colònia. Per què no es deixaven a mans del govern català els 1.700 milions per millorar l’aeroport sense necessitat de destruir la Ricarda, com resultava possible? Els aeroports de Reus i Girona també haurien jugat un paper essencial, sense oblidar Barcelona, si el govern català hagués disposat dels diners a lliure disposició. L’aeroport de Barcelona aporta a AENA més del 50% dels beneficis de tot l’Estat però la gran inversió es farà a Madrid i a Catalunya en quedarà una part residual. Vet aquí que Salvador Illa pot arremetre contra el govern català per no haver acceptat l’aeroport tal com el volia AENA i el govern del PSOE. L’excusa és que ens barallem entre nosaltres i el que necessita Catalunya és un diàleg entre catalans. L’art de dividir per destruir els resulta fàcil des d’Espanya i pels escolans del PSC que els tenen a les seves ordres!
L’art de dividir els resulta fàcil un cop i un altre. Amb la nova llei d’audiovisuals s’han tret la careta de bones persones fent-nos creure que pensen en nosaltres en termes d’igualtat; però manifesten que el castellà és “la llengua de todos” i s’ha de potenciar internacionalment per la seva importància. Ens deixaran una part ínfima pels audiovisuals i novament els pressupostos els podran aprovar enganyant-nos i establint “la taula de diàleg” oferint-nos caramels enverinats i promeses incomplides. Tot ho tenen muntat per fer-nos caminar pel camí que desitgen, menystenint-nos i avisant-nos, que si incomplim el que ells interpreten de la Constitució, ens emprendran a garrotades, ens inhabilitaran, ens multaran i ens empresonaran. I així Llarena continuarà avergonyint Espanya davant d’Europa realitzant ridiculeses per detenir el president Puigdemont, mentre el president Sánchez manifestarà que la llei s’ha d’aplicar per tots igual i “el fugado” ha de respondre pels seus actes, sense recordar-se’n de l’emèrit que el té protegit a Abu Dabi.
L’art de dividir continua quan un personatge arribat de Madrid manifesta que la comissaria de la Via Laietana és un símbol al servei públic de la democràcia. Saben perfectament que va servir per torturar a aquells que no seguien les consignes dictatorials del general Franco i es demana el seu trasllat fora del centre de Barcelona per trencar amb el passat. Però la resposta queda clara; és un símbol de la democràcia espanyola i la mantindrem on està perquè som qui manem.
Existeixen formes de dividir i destruir però el sentiment intern de la majoria de catalans es mantén ferm, malgrat que les portades d’alguns periòdics de Madrid expliquen el contrari, marcats pel seu nacionalisme exclusivista per confondre i embolicar la troca. Ho veiem per la gent que surt al carrer recordant aquell memorable 1-O muntant les urnes, que van anar a votar i van guanyar mentre milers de policies mogut al crit de “a por ellos” pegaven els votants. Volen seguir enganyant-nos i dividir-nos però l’ànsia de llibertat augmenta; si va caure el mur de Berlin, per què no ho hem d’aconseguir?
Fes el teu comentari