La por és una emoció de protecció i alerta davant del perill. Quan el perill no és real, la por es converteix en patològica. Així i tot, segueix sent una emoció que ens ensenya alguna cosa profunda de nosaltres mateixos. Si sabem identificar què és allò que ens genera la por i aconseguim vèncer aquest mal tràngol emocional, haurem aconseguit coneixe’ns més profundament. Si penses en totes les pors que has atresorat i totes aquelles a les que t’has enfrontat, segur que has tret una conclusió clara: No n’hi ha per tant!! En la majoria dels casos, t’adones que amb el pas dels anys algunes pors les has superat i d’altres, tot i que no han desaparegut del tot, has après a conviure amb elles.
Què és la por? La por és una reacció del nostre cos i especialment de la nostra ment davant d’una situació, animal o persona que interpretem com a perillosa o desagradable. És una emoció, en principi, de supervivència, ja que ens protegeix del risc i el perill, però ocorre en moltes ocasions que no existeix tal perill, tot i que sentim por igualment. La por pot arribar a ser una reacció limitant en la nostra vida diària, ja que pot bloquejar-nos fins al punt de no ser capaços de reaccionar. D’altra banda, és propensa a augmentar la seva mida quan no ho exposem a la realitat. Des que naixem, estem vivint, observant i experimentant emocions, agradables i també desagradables, entre elles, la por. En funció de les experiències viscudes, la por es pot arribar a desenvolupar com una reacció de protecció per a evitar que no passi la situació desagradable viscuda amb anterioritat.
La por activa el sistema d’alarma de l’organisme i posa en marxa una sèrie de reaccions fisiològiques, que suposen una despesa energètica suplementària, preparant-lo per sobreviure. La por s’expressa igual en l’ésser humà i la resta d’animals vertebrats: la retirada (fugir del perill), l’agressió defensiva (resposta d’atac), la immobilització (quedar-se paralitzat) i la submissió. Hi ha dos tipus de pors, la por real i la por imaginària. En l’últim cas, té lloc una por a conduir la pròpia vida, que està constituïda per una sèrie de problemes. Allò que dificulta la vida és el fet d’afrontar i resoldre problemes. Encara que sigui un procés laboriós, la vida pren sentit precisament durant aquest procés. Viure suposa enfrontar-se contínuament a problemes. Quan els mirem de cara tenim por, però cal desafiar aquesta emoció per solucionar el problema. Nelson Mandela va dir que no és valent qui no té por, sinó aquell que sap conquerir-la.
La majoria de persones no vol assumir que la vida és difícil. En canvi, no deixen de lamentar-se dels seus problemes i dificultats com si la vida hagués de ser fàcil. Els problemes estimulen la nostra agudesa i valentia, només a través d’ells creixem mentalment per l’esforç que suposa enfrontar-los. Aprenem. Quan aquesta por ens domina pot provocar resistències a desafiar-los, per això poden aparèixer mecanismes d’evitació com confiar que desapareguin, creure que no existeixen, i fins i tot buscar un refugi en l’alcohol o les drogues per no veure’ls. Com una de les nostres emocions primàries, la por, guarda amb si una informació valuosa de nosaltres i de totes aquelles situacions desagradables que vivim i que pretén que no tornin a ocórrer-se de nou. Totes les nostres emocions queden guardades en la nostra ment subconscient, i per això no som conscients de la informació que reserven, respecte a experiències del passat.
Com vèncer la por? Per a vèncer la por és necessari prendre’s el temps que fàcil falta per resoldre els problemes que ens trobem a la vida, sigui de l’índole que sigui. Un cop prenem consciència del problema caldrà analitzar-lo i trobar solucions efectives i ben pensades. S’ha de fer front als conflictes, abans que ens veiem obligats per les circumstàncies a viure les conseqüències. Això significa posar-hi esforç, emprendre quelcom penós i no defallir en l’intent. Emprendre aquesta tasca significa decidir patir ara amb l’esperança d’una gratificació futura, en lloc d’amagar el cap sota l’ala.
Hem d’acceptar la nostra part de responsabilitat en un problema abans de resoldre’l. El primer pas és identificar-lo i saber que li correspon a un mateix resoldre’l. Si no, un s’instal·la en el victimisme que tendeix a escapar de la veritable responsabilitat i a atribuir tot el dolent que li passa a un mateix a factors externs, el que comporta a un sentiment de tenir una vida desgraciada. Quan una persona tendeix a pensar que gairebé mai és culpable dels seus fracassos entra en una espiral de difícil sortida que anul·la la capacitat de superació. El victimisme és el recurs del poruc que prefereix convertir-se en objecte de compassió en lloc d’afrontar allò que li fa por.
Víctor Hugo deia: “El futur té molts noms: per al dèbil és l’inabastable, per al poruc és el desconegut, i per al valent és l’oportunitat“. La gran por que realment s’ha de tenir és la de no poder viure la pròpia vida, a perdre-la per por a viure-la. Quan evitem el patiment que comporta enfrontar-se als problemes ens privem també de la possibilitat de creixement que els problemes ens ofereixen. El teu pitjor enemic pots ser tu mateix i les teves pors. Conèixer i acceptar les teves pors, és el primer pas per poder enfrontar-te a elles i treballar en superar-les. A pensar que, en molts casos, les pors no són la teva responsabilitat, depèn de tu desprendre’t d’elles. Des de la infància has après a viure amb por i per això t’has acostumat a viure amb ella. Enfrontar-te a ella no és una tasca fàcil, però és el camí per dominar-la i poder portar la vida que vols i et mereixes.
Fes el teu comentari