Aquesta mateixa setmana feia la meva primera intervenció al faristol del Parlament per parlar de la necessitat d’aprovar una llei de memòria democràtica pròpia, que recordi, repari i ens blindi davant de l’auge de l’extrema dreta. L’anterior legislatura, per molt poc, no vàrem poder arribar a temps de tramitar-la, malgrat que el seu contingut ja estava gairebé enllestit per la consellera Capella.
La nova llei ha de tenir com a objectiu la reparació i reconeixement de totes les víctimes, persones, col·lectius, organitzacions cíviques, culturals, sindicals i polítiques que van lluitar per la llibertat i la democràcia, motiu pel qual van patir la repressió i la violència; no només durant la Guerra o la dictadura franquista, sinó també durant la transició.
Fa catorze anys el nostre Parlament ja va ser pioner en l’aprovació de polítiques públiques de memòria creant la Llei del Memorial Democràtic, i després, amb Esquerra Republicana al capdavant, s’han desplegat iniciatives de gran importància. Així, l’any 2017 el conseller Raül Romeva impulsava el Pla de Fosses per recuperar els desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura, amb l’objectiu de per restituir i dignificar la seva memòria. Un deure moral que es va completar amb el Programa d’Identificació Genètica, una iniciativa pionera impulsada de manera conjunta pel mateix Romeva i els consellers republicans de Salut, Toni Comín, i de Justícia, Carles Mundó.
Mundó també impulsaria l’aprovació de la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, la qual declarà il·legal els tribunals i els consells de guerra de la dictadura franquista a Catalunya, entre l’abril de 1938 i el desembre de 1978. Uns tribunals que van condemnar injustament a presó i mort a moltes persones per les seves idees i els seus actes polítics. Sentències que els governs espanyols sempre s’han negat a declarar nul·les.
Posteriorment la consellera Ester Capella, impulsaria la Llei de la desaparició forçada de menors a Catalunya, que permet, a més de donar suport a les víctimes de nadons robats, facilitar-los la recerca de la seva veritable identitat i l’accés a documents, inclosos els arxius de l’església. Capella també va accelerar l’obertura de fosses, reactivà els diferents espais dedicats a la memòria, i emprengué una acció decidida per retirar la simbologia franquista de l’espai públic.
La incapacitat i covardia dels governs espanyols de PP i PSOE, en temes de memòria històrica, ha durat dècades, i un dels exemples més lamentables és la seva inoperància per retirar el monument franquista del mig del riu, malgrat ser competència de l’Estat. Només la consellera Capella va tenir la determinació per fer tots els passos i actuacions necessàries per desmantellar-lo.
Cal doncs, que ens dotem d’una llei de memòria democràtica en què han de confluir totes les normatives i actuacions vigents al país, abans esmentades. Una llei valenta i amb memòria, a diferència del projecte de llei de memòria presentada per PSOE i Podemos al Congrés, que presenta dèficits vergonyosos i molt importants; i a la que Esquerra no donarem suport si no canvia de manera substancial el seu contingut.
Treballem i treballarem per la memòria democràtica, perquè aquesta és garantia de no oblit; de recordar i restituir l’honorabilitat d’aquells que van ser víctimes del feixisme. Ni volem, ni podem, ser còmplices d’anys de silenci i desmemòria, perquè si només tenim present, el passat es pot repetir.
MARIA JESÚS VIÑA és diputada d’Esquerra Republicana al Parlament.
Fes el teu comentari