Fa pocs dies que es va saber. La Unió Europea aporta fons destinats a les biblioteques de l’Estat Espanyol perquè puguin adquirir llibres per tal de renovar i ampliar els seus fons.
Com que l’interlocutor de la UE és l’estat, els fons se li ingressaran íntegrament perquè sigui ell qui procedeixi a la seua distribució discrecional. Una part d’aquest diners aniran a les biblioteques dels Països Catalans (comunitats autònomes de Catalunya, País Valencià i Illes Balears). La quantitat que ens correspondrà la decidirà el govern espanyol… i la manera com els hem de desprendre, també. Més o menys com es feia amb els menors d’edat i les seues setmanades (quan tal cosa s’estilava). I com han decidit que els hem de desprendre? Almenys la meitat d’aquest diners han de ser per a l’adquisició de llibres en castellà, sense límit, però: com a mínim la meitat, però poden ser tots. Per a l’adquisició de llibres en català, per contra, hi ha un topall: com a màxim la meitat dels diners rebuts, però poden ser menys: pot ser no res. Ens donen també permís per a adquirir llibres en altres llengües (les que siguin), amb un topall del 10% del total de la part transferida de la subvenció europea. En tot cas, si volem comprar llibres en llengües que no siguin ni el castellà ni el català, la quantitat que s’hi destini anirà a compte del percentatge permès (que no garantit) per a la compra de llibres en català, perquè el del castellà no es toca. Per descomptat, a les comunitats de llengua castellana, els diners que rebin es podran ─de fet s’hauran─ de destinar a l’adquisició de llibres en la seua llengua, el castellà, tot i que se’ls permetrà l’adquisició voluntària de fins a un 10% de llibres en altres llengües. En el cas de l’Aragó, la quantitat de llibres en català que podran comprar les biblioteques de la Franja de Ponent es trobarà dins d’aquest 10%.
Aquesta norma és molt didàctica: a l’Estat Espanyol es parlen diverses llengües, però els seus respectius parlants són tractats de manera ben diferent, també en tant que usuaris de les biblioteques públiques: els parlants de castellà tenen drets plens i inqüestionats, i en les comunitats on el castellà n’és l’idioma propi, l’estatut d’aquesta llengua és incondicionat. Per contra, els parlants de la resta de llengües tenen possibilitats opcionals, però no drets, i possibilitats en tot cas limitades, concretament: les que restin després de garantir que els parlants de castellà hi tenen, no possibilitats, sinó drets plenament garantits i que, en cap cas, aquests siguin inferiors a les possibilitats concedides als catalanoparlants, sinó, de fet, superiors a aquestes (molt superiors en el cas de les comarques catalanoparlants de l’Aragó). L’excusa legitimadora d’aquest tracte desigual? Aquesta: el castellà és llengua comuna i reconeguda com a oficial arreu (de manera que esdevé, de sobte i a cop de sabre i de BOE, també una llengua catalana), mentre que la resta de les llengües són merament idiomes particulars, cooficials amb limitacions en els seus respectius dominis lingüístics. Una excusa merament legal, és a dir, fruit d’una conjuntura història i de les relacions de poder imperants en ella; res a veure amb la justícia, amb el principi d’igualtat o amb el dret dels pobles a la seua existència lliure, plena i normal. Es tracta, per tant, d’un exercici de poder, d’un abús que imposa privilegis trepitjant drets. Porten tant de temps fent-ho que, tanmateix, no són pocs ─la majoria potser?─ els catalans que no el veuen, aquest abús, i que encara hi veuen justícia salomònica: a Castella en castellà, i a Catalunya, també. Més de la meitat dels llibres en català a les biblioteques de Catalunya fóra una imposició, la totalitat dels llibres en castellà a les biblioteques de Castella és normalitat. A més, el castellà és obligat, al cap i al fi és una llengua inqüestionable, el català, però, és opcional, perquè és una llengua potencialment discriminadora als parlants de la qual, si encara la volen fer servir com si la seua terra encara fos a casa seua, els cal seduir. Conquerida la terra, van conquerir-nos l’ànima.
Ens agraden els pel·lícules perquè, al contrari del que passa en la vida real, sempre hi guanyen els bons, i perquè aquests darrers són nobles, rectes i forts. Mala peça al teler per al cinema català, doncs, si aquest continua apostant per la fidelitat a la realitat de casa nostra.
I de Netflix i la resta de plataformes en català ja en parlarem. De totes maneres, quin subscriptor català es plantarà i exercirà el seu poder com a consumidor?
PS: les institucions ebrenques establiran condicions lingüístiques a les empreses que ara anuncien inversions al nostre territori (com sí que en tindrien si invertissin a Castella)? Espòiler: ni hi han pensat. L’estat, però, sí que hi imposarà les seues.
*JORDI MARTÍ és professor de Filosofia i coordinador de Llengua de la Intersindical de l’Ebre.
Fes el teu comentari