Quan arriben les Festes de la Cinta sabem que això és sinònim de disposar d’una nova edició del Correfoc de les Terres de l’Ebre, un dels més antics del país. Però, qui va inventar-se això dels correfocs? Les Terres de l’Ebre tenen una bona salut en l’àmbit de la cultura popular?
Aquesta setmana, Tortosa ha acollit les darreres activitats del Cucafera Folk, que ha arribat a la seva 15ª edició, però també ha tingut el privilegi d’albergar el Festivitas Bestiarum, organitzat per l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, amb motiu de la Capital de la Cultura Catalana.
Potser els dies, ventosos i plujosos, no han estat els millors aliats per les deu colles convidades del Camp de Tarragona i el País Valencià que van haver de fer una demostració d’enceses a la plaça del Pavelló Firal de Remolins. Amb tot, la jornada va acabar sent satisfactòria i Lo Carrau, el Boc Jordiet, l’Hydracus de Jesús o el Grafus de Lo Golafre, van repartir foc, espurnes i colors al ritme de batukada. Un concurs d’enceses que va acabar amb reconeixement final per a la colla de Lo Golafre de Remolins que es va endur el primer premi.
A les Terres de l’Ebre hi ha diverses bèsties de foc que formen part del seguici de més de 600 figures que conformen el panorama català. Una de les més valorades, per l’esforç i el sacrifici que va comportar-ne la seva creació, és l’Hydracus, el drac amb set caps que ostenta la Colla de Diables 7 Cervells de l’EMD de Jesús. En els seus inicis, aquest drac era un petita figura amb una closca similar a la de la Cucafera tortosina i un cap de drac amb ullals esmolats. Amb el pas del temps, la inquietud dels grallers de Jesús i les seves ganes d’engrandir la festa van dur-los a actuar a les Festes de La Mercè de Barcelona, consolidant-se així com a colla i com a agrupació musical i adquirint també La Masia, el seu històric local d’assaig. Algunes d’aquestes anècdotes les recordava el qui en fou el seu primer president, Eusebi Morcillo, a la presentació del llibre Retrobestiari, d’edicions Morera, que, a través de les fotografies de Ramon Saumell i de les entrevistes de diferents fundadors històrics de les colles, posa en valor el bestiari festiu i la cultura popular.
El regidor de Cultura de Tortosa, Enric Roig, sovint recorda que “el seguici medieval de Tortosa era l’únic que tenia tots els elements festius de tot l’arc de la Mediterrània i als vuitanta va afegir els únics que li faltaven: les bèsties de foc”.
El president del ball de diables de l’Arboç, Josep Plana, recordava a l’acte dels Col·loquis de la Capital que “un any i mig després de la mort de Franco es va decidir iniciar els seguicis festius de foc a Barcelona i, allà, ens vam trobar a dues persones de Tortosa, Enric Mascarell i Josep Aubeso, que havien dut les Cucaferes”. En aquell moment, Mascarell i Aubeso li demanaren que fessin arribar els diables i les bèsties a les Terres de l’Ebre. Als inicis van dur les bèsties a Ascó i també a Campredó, ja que, la mare de Plana era d’allà. No obstant, a Campredó van tenir problemes i es van incendiar tres cotxes. Això va comportar que a l’any següent, al 1982, s’actués per primer cop a Tortosa. Essent l’11 de setembre del 1983 el primer Correfoc de les Terres de l’Ebre.
El regidor de Festes de Tortosa, Domingo Tomàs, també va prendre la paraula a l’acte dels Col·loquis de la Capital i va explicar que la primera Cucafera, la que Mascarell i Aubeso van dur a Barcelona, va ser construïda als tallers Vilàs de les antigues drassanes tortosines i que, al 1983 van construir el primer drac de la ciutat, Lo Carrau, de l’agrupació de l’Ordre de la Cucafera. Aquest Carrau, però, va restar en l’oblit durant molts anys i quan van voler-lo recuperar per restaurar-lo el seu estat de deteriorament avançat els ho va fer impossible. No obstant això, encara van ser a temps d’aprofitar el cap per fer-ne un motllo de la seva cara. Un motllo que li va donar forma al cap de l’actual Carrau de la Colla Jove de Dolçainers de Tortosa.
Però, a Tortosa encara va néixer un altre drac. Es tracta d’en Botifarra, un simpàtic i extravagant dragó rosa que recordava molt al dinosaure de Els Picapedra. Una creació dels tallers d’imatgeria popular del mestre Andreu, del barri de Ferreries, que van dissenyar aquesta bèstia petita pensant especialment en la canalla. En Botifarra era custodiat per l’Associació de Llampec Nois i també viatjava als certàmens d’arreu del país. Ara ja no desfila, però continua ben conservat als tallers de Sergi Andreu.
Abans d’això, però, a Barcelona hi havia el costum de fer córrer les bèsties de foc per La Rambla i la ciutadania, sovint forana, començava a córrer al seu davant fugint del foc. L’observació d’aquesta anomalia festiva va fer que la responsable de la confecció del programa de festes de La Mercè, Marta Thatcher, introduís per primer cop al 1980 el concepte de “festes de fer córrer el foc” que, amb el pas dels anys, s’han acabat anomenant correfocs.
Si bé, actualment, el correfoc més gran que se celebra és el de Barcelona, amb 34 bèsties i 33 colles de diables, els mateixos caps de colla reconeixen que és massa llarg i que es fa molt difícil de gestionar. Per aquest motiu ja fa anys que algunes de les colles del país van declinar la invitació a participar-hi i són defensors de models més reduïts i més segurs que, alhora, mantenen viva la flama del fet que aquestes són tradicions sorgides dels pobles i per als pobles.
I és que, tot i que els petards i la pirotècnia han millorat molt i han evolucionat, la seguretat, les ambulàncies i el paper de les assegurances de les colles segueix sent un factor molt important, sovint invisibilitzat, i que també comporta unes despeses econòmiques que, de vagades, petites colles de poble no són capaces d’assumir.
Potser per aquesta raó per primer cop s’ha sumat a una de les asseguradores com a membre del jurat dels Premis BEST del Festivitas Bestiarum, que van tenir lloc ahir al vespre a l’Aula Didàctica del Museu de Tortosa. Presentats per la periodista i humorista, Elisenda Carod, han entregat el relleu al qui serà l’ambaixador del Bestiari Festiu 2022, l’escriptor gracienc, Jordi Cubillos. Els premis van reconèixer la catifaire Vicenta Pallarès i al folklorista d’Horta-Guinardó, Amadeu Carbó. En l’àmbit de la comunicació, el guardó va ser per Vilaweb, un dels pocs mitjans catalans que explica les notícies culturals que tenen a veure amb les tradicions, les bèsties i la imatgeria popular. Tot i que Edicions Morera i el Casal del Conflent de la Catalunya Nord també han estat reconeguts com a empreses i associacions, respectivament, que dinamitzen i promouen la cultura popular.
Una dinamització que demostra que la cultura popular ens enriqueix com a societat i ens agermana, però també esdevé el motor que fa avançar el país. Les colles de diables, de balls de cavallets, de gegants, de castellers, de dolçainers o de bèsties del correfoc són un nucli que potencia i protegeix el nostre parlar. El català també va estar al centre del debat de la gala dels premis perquè la imposició intolerant del 25% a les escoles fa tremolar la cultura davant de les possibles represàlies que pugui prendre la justícia poc democràtica de l’Estat espanyol. I és que, el subdirector general de Protecció i Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, Antoni Herrera, recordava des del faristol que “qualsevol tribunal ens trobarà incansables i pacífics recorrent el camí de la defensa de la llengua i de les tradicions”.
“El foc no t’ha de fer por, però se li ha de tenir respecte”, deia el cap de pirotècnia de la colla dels 7 Cervells de Jesús, Jordi Gàllego. I potser aquest és un bon resum o una bona metàfora per entendre les raons per les quals les Terres de l’Ebre continuen tenint una bona salut en l’àmbit de la cultura popular i del folklore festiu que han fet que els estralls de la pandèmia no els hagin enfonsat tant com a les colles d’altres punts de Catalunya. La clau de no tenir por tampoc a una pandèmia i de treure les bèsties al terrat, si convenia, com va fer Lo Golafre, els va cohesionar en temps de confinament. Fer assajos de les peces del seu repertori festiu en uns moments on la gresca no formava part de l’agenda mediàtica els ha fet tornar ara a les places amb més força. I la cooperació i la solidaritat entre colles és la que necessiten ara, per exemple, els Castellers de Tortosa, que amb tantes restriccions pel PROCICAT han sofert massa baixes. Una solidaritat que sempre ha format part de l’ADN dels catalans, que som més ràpids fundant una xarxa robusta de l’associacionisme català que proclamant la independència.
Sense cap mena de dubte, la Capital de la Cultura Catalana ha demostrat que la cultura popular ha de formar part de l’estat del benestar de la ciutadania.
Fes el teu comentari