Tot canvia. Tant, que la gent gran no disposa dels serveis bancaris mínims que sempre havia gaudit. Són el sector més estalviador però, també, el que més atencions professionals directes necessita. Ara, amb la “modernitat digital” i l’afany dels bancs per competir entre ells per veure qui guanya més diners i repartir-los entre l’accionariat, el sector de la gent gran ha quedat oblidat. Són clients que van nàixer amb el paper i el llapis i la gran majoria no disposen dels coneixements per prosseguir caminant al ritme dels passos de la informatització que imposen els bancs.
Poder cobrar la pensió, treure diners, ingressar-ne, informar-se sobre els rendiments dels diversos dipòsits, rebre assessorament del director de l’oficina bancària per passar els capitals als fills o a altres persones que desitgi, consultar qualsevol operació… simplement ser atès per un professional per decidir què més li convé, ja no se li concedeix.
El desig del jubilat és poder administrar les reserves que durant anys ha anat guardant per assegurar-se el futur i disposar d’un bon passament pel que li queda de vida. Tot de cop, els bancs s’han carregat els serveis que oferien sense tenir en compte aquest sector de la gent gran. Amb l’excusa de la digitalització i la informatització, els moviments de caixa deixen d’operar a les 11 del matí, cobren per cada operació que es fan des de l’oficina, als pobles i també a alguns barris de capitals han tancat les sucursals i, en definitiva, la gent gran no disposen d’un servei necessari per atendre les seves necessitats. I tant és així que comarques de la Catalunya interior, amb una vintena de pobles al seu àmbit territorial, només es disposen de dos o tres caixers automàtics i concentrats a la capital de la comarca.
Alguns, per tant, han de desplaçar-se a trenta quilòmetres per aconseguir els seus diners de la pensió. Altres no tenen ni cotxe per desplaçar-se o no disposen de les facultats físiques adequades per raons d’edat. Però amb el handicap per molts d’ells, necessiten l’ajuda d’algun parent, d’un nét o d’un fill per treure els diners per desconèixer la digitalització. Amb els seus capitals recaptats durant la seva vida laboral, els bancs els han disposat per moure’ls, invertir-los, guanyar diners i beneficar-se’n. Ara, aquest retirat, amb els diners que ha guardat a la seva guardiola bancària durant els anys que ha treballat, el banc no li correspon com cal.
Fa uns mesos, des de les pàgines de diferent periòdics reclamava pels pobles petits, que perden població any rere any, que els joves marxen, els negocis tanquen i, els bancs, per tant, han perdut part del seu negoci, han tancat les oficines sense encomanar-se a ningú, que calia solucionar–ho per atendre la gent gran. Sembla que pels polítics el despoblament rural no els importa gaire. Manifesten a les campanyes electorals la necessitat de revertir el problema i passades aquestes ja mai més se’n recorden. Però els bancs, ambiciosos per guanyar més diners cada dia, poder-se aplicar els seus alts executius els bonus que engrandeixen els seus sous substanciosos, han tancat oficines i han acomiadat a milers de treballadors, i també a les capitals de Catalunya, molts barris s’han quedat sense servei.
Vet aquí la realitat; quan ens queixàvem als pobles petits que tancaven les oficines ningú en feia cas. Al meu llibre, El despoblament rural, ho explicava i també aportava solucions que els polítics, si les haguessin aplicat, el problema ja l’haurien solucionat. Ara que la baixada de persianes afecta les capitals i la gent gran s’han mobilitzat reclamat els serveis que se’ls nega, és quan la senyora Nadia Calviño, vicepresidenta i ministra d’Assumptes Econòmics, ha manifestat que “tots tenim els mateixos drets davant la llei i no es pot excloure ningú”.
No sé com ho solucionarà aquesta senyora. La solució queda clara: obligar els bancs a donar servei a tothom, ni que sigui solament per una hora setmanal, on la gent gran pugui anar a cobrar personalment al seu poble o al seu barri. Així tothom tindrà els mateixos drets i no s’exclouria ningú. Dubto que ho resolgui amb aquesta simplicitat. Tinguin present, estimats lectors, que els grans bancs i per tant el món dels diners, la majoria de les vegades, concentren més poder que el mateix govern i els tribunals de justícia.
Els bancs van rebre ajudes multimilionàries de l’Estat, per evitar grans fallides bancàries. Per tant, pagades per tots i sobretot pels potencials estalviadors com són la gent gran. D’aquells milers de milions, les entitats només n’han restituït una petita part. I ara el govern pretén nacionalitzar el banc dolent, la famosa Sareb, on s’hi van concentrar tots els actius fallits, i on hi van endollar personatges del règim dictatorial com Martin Villa, cobrant sous d’escàndol. Encara avui la majoria dels immobles estan per vendre i els venuts s’han mig regalat i adquirits molts d’ells per “amiguets” de tota la vida.
L’Estat necessita bancs forts per mantenir sana l’economia i calia arreglar el desgavell bancari. Però la senyora Ministra hauria de prohibir també que els alts directius es jubilin amb pensions multimilionàries, rebent prebendes per sempre més, comprant a personatges influents com Villarejo, condecorats pels governs del PSOE i del PP, “por los Servicios prestados”, amb els diners dels clients, manipulant, enganyant i pel benefici propi.
De feina, la senyora Ministra, i “el gobierno más de izquierdas de la democràcia”, en tenen molta a fer. Seria bo, doncs, que arreglessin el tema de la gent gran i, poc a poc, sense deixar-ho de la ma, solucionessin els greus problemes que arrastren els bancs i les grans empreses espanyoles, que fins ara els han solucionat posant als consells d’administració a Aznar, Felipe González, Adolfo Guerra, en altres personatges d’aquesta categoria, cobrant sous d’escàndol i assistint-hi un dia per mes.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari