Quan arriba el canvi d’any m’agrada mirar les estadístiques de creixement poblacional. Aquest any he ampliat la meua observació i, a part d’observar els pobles de Montsià i Baix Ebre, també he donat una ullada als municipis de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Sembla que la tendència de pèrdua de població es va girant almenys a la comarca del Baix Ebre i Montsià. Per altra banda, a les comarques nord de les Terres de l’Ebre es fa difícil trobar municipis amb increment de població. Un cop la tendència poblacional s’imposa, el mal està fet i girar-la costa molt.
Tanmateix, al nostre poble, la Ràpita, des de la crisi immobiliària tenim la població estancada i no hi ha manera de recuperar els 15.000 habitants que vam tenir ara fa una dècada. Ens agradi o no, alguna cosa fem malament i més quan les poblacions veïnes no paren de créixer, com són Amposta i Alcanar, fins i tot Masdenverge. Segurament, no hem trobat cap model econòmic substitut al sector immobiliari i ens hem quedat estancats en els orígens.
El curiós del cas, el passat 27 de gener, els amics de Debat Constituent, varen confiar en mi i em proposaren com a ponent en la seva presentació aquí a la Ràpita, a la sala de reunions de la Casa del Mar, conjuntament amb la col·laboració de l’ANC i Juristes per la Llibertat. La xerrada que vaig exposar anava curiosament sobre com la gestió de recursos tangibles i intangibles poden provocar canvis poblacionals. Tenir uns gestors públics visionaris i arriscats és fonamental per tal de crear vida al poble i generar activitat econòmica.
A tota això, aquest mes de febrer “el Corretger” està tancat al seu petit taller de corretger arreglant mitja dotzena de cadires de muntar que li han dut urgentment, per tal que les posi en condicions. Entre cuirs, corretges, tornavisos, estenalles, claus i martells, intenta apanyar artesanalment aquelles cadires de muntar. Les seues mans són d’artista, les millors de la comarca, però a ell tant li dóna, mentre el deixen tranquil i no el maregen i pugui fumar els seus celtes curts de tota la vida.
Per altra banda, “lo Valent” ha agafat la covid, al final un dels quatre amics ha caigut, per anar a l’aniversari de la seua néta. Una imprudència i la covid no perdona. Sort que estava vaccinat i els símptomes no són greus, una petita grip i alguna bona estona al lavabo. La veritat, que mai passa res fins que passa i un moment de descuit i el maleït virus t’abraça amb tota la seua força.
Mentrestant, “lo tio Guatxes”, un cop preparat el planter de tomates de penjar, com fa dècades que fa, se’n va a prendre un cafè i allí troba a Camal, esperant petar la xerrada i comentar els temes del dia. El preu de la garrofa ha estat el tema estrella d’aquests darrers dies. Més d’un propietari de finques deu estar plorant quan fa més de 30 anys van arrancar els garrofers i plantaren oliveres i tarongers. Sembla que la mala sort no abandona els pagesos. El preu de les garrofes, pels núvols, mentre l’oliva i taronges estan a preus de saldo.
Veritablement, el preu dels cítrics és una vergonya impressionant i una mala gestió dels nostres representant. Durant la conversa entre els dos amics, entra al bar “lo Bufaire”, el cert que està malhumorat, tira pestes contra tots, acaba de cobrar la venda de taronges i no ha guanyat per cobrir despeses.
Per acabar, “Lo tio Guatxes” i Camal veient els fums de “lo Bufaire”, s’acaben el cafè, acaben la conversa i marxen cap al camp d’oliveres a “esgemanar” els brots i l’excés de branques per tenir una millor collita l’any que ve. Això sí, abans d’anar-se’n li recorden irònicament al Bufaire que la culpa és dels que manen, fent-li treure un somriure dins d’un mar de lamentacions.
Fes el teu comentari