La indignació en veure un post a Instagram sobre un nou suïcidi per un cas d’assetjament escolar. Aquesta és la motivació que m’ha portat a escriure aquest article, aixecant-me del llit de la impotència i la ràbia que aquests fets em produeixen. El bullying és una xacra de la nostra societat que encara està molt viva. Alguns estudis apunten que el suïcidi és la tercera causa de mort no natural a Espanya entre les persones de 15 i 30 anys, la majoria d’aquests casos provocats per l’assetjament cap aquestes persones.
El bullying no és una cosa de nens, no et fa més fort i no se soluciona al cap del temps. No podem mirar cap a un altre costat i cal que eduquem els nostres amics, pares, mares, fills, cosins i a tot el nostre cercle, i que expliquem que aquest tipus de maltractament no es pot tolerar, de cap de les maneres. També els mitjans de comunicació tenim un deure molt important, i parlar més d’aquests temes. El suïcidi és un tema tabú per a tots i totes, però en casos com aquests, on tot és provocat per la violència continuada física i psíquica, cal exposar-ho més. Cal donar xifres, cal donar més dades per prendre conscienciació.
I ara deixeu-me que escrigui una cosa més personal. Jo he estat víctima d’aquest assetjament escolar. I no, no he tingut violència física, però sí que he rebut una violència psicològica. És molt complicat contar com em sentia quan tenia 12 anys, però per mi la meva etapa a l’ESO va ser molt difícil. Tenir por de creuar la porta de l’escola, inventar-te que estàs malalt per no veure als teus companys i companyes, i fins i tot no acceptar-se a tu mateix per culpa dels altres. Aquestes són algunes de les sensacions que vaig tenir, perquè em consideraven diferent, fos la raó que fos. A ells poc els importava. Recordo, perquè és molt difícil d’oblidar, que tot i tenir amistats tot quedava emmascarat per la crueltat que vivia un nen petit en aquells moments.
Qualsevol excusa és bona per fer bullying: el pes, el color de la pell, portar ulleres, ser baixet o molt alt… I sabeu que és el més fa mal de tot això? El silenci. El silenci d’una societat incapaç d’afrontar un problema estructural molt gran. El silenci de centres educatius, que tot i tenir protocols, a l’hora d’actuar no saben com fer-ho. El silenci que mata.
Per Daniel, per Marc, per Sandra, per Lucía, per Irene, per totes les persones que la societat no ha estat capaç de salvar. També perquè ningú hagi de passar més per això: aturem el bullying, és responsabilitat de tots.
I només per fer evident que no és una broma, que passa i cada cop més, us deixo amb alguns casos i alguns titulars.
Fes el teu comentari