Una inflació del 9,80% és una barbaritat, quan al mes de febrer ja es va marcar el 7,6%, i per tant la inflació del darrer mes significa un 2,2%. Pujades d’aquestes magnituds no es veien dels del 1985. I a més, Espanya ha liderat la caiguda del consum l’any 2001 de tota Europa. Els increments dels preus dels carburants i l’escassetat de la majoria de les primeres matèries, la por a la guerra d’Ucraïna, han trasbalsat no només l’economia espanyola. Tot el món s’hi ha vist afectat i sobretot les economies més riques. El món està interconnectat i casos com la guerra actual provoca aquests daltabaixos que horroritzen la gent. Vet aquí que, acostumats a no patir escassetats durant anys, a la darrera crisi de la pandèmia la gent acaparava paper de wàter per no quedar-se’n sense, tot provocant alteracions d’abastament general. Els països que pateixen menys són els més pobres perquè les seves necessitats són inferiors i el consum interior és més reduït.
Aquest greu problema hauria de fer reflexionar els governs i sobretot la Unió Europea (UE). Actualment ens crida l’atenció el preu del gasoli o la gasolina, o del gas, amb preus que s’han doblat en pocs mesos, quan fa només dos anys, per la crisi de la pandèmia, el petroli va arribar a cost zero als països productors. O el mateix succeeix amb l’electricitat que algunes empreses se’ls fa insostenible pagar la factura i hauran de baixar persianes si no s’hi troba una solució. També amb el gra i la soja per fabricar pinsos i nodrir els animals de les granges, quan el preu de la llet o els porcs, els productors han de vendre per davall del preu cost. Altres mercats com els de l’acer o l’alumini han pujat de preu i aquest es pot repercutir en el producte manufacturat, i no sense deixar d’alterar els mercats en comandes ja conformades o altres que no es poden anul·lar perquè resten en procés de fabricació.
Com més depenem de l’exterior, més s’agreugen els problemes, no solament del petroli, la soja o l’acer. Arriben els raïms de taula de Xile, el vi d’Argentina o les taronges de Sud-Àfrica. I el greu és que el raïm de Màlaga se li paga al productor a 60 cèntims el quilo i arriba al mercat a preu de venda al públic a 3,5 euros. I el mateix passa amb les taronges que el pagès cobra 19 cèntims el quilo i al supermercat es venen a més d’un euro. I així encara arriben tones de taronges i mandarines de fora i es venen com a valencianes o andaluses, multiplicant per set el que cobra el productor i el que paga el consumidor.
Deia abans que la interconnexió existent al món, sobretot ha de fer reflexionar als països agrupats a la UE. Pels alguns sectors de treballadors autònoms els costos es multipliquen mentre que els productes marcats pels preus de llotges o del mercat lliure, dominat per multinacionals i comerciants acaparadors, no s’apugen els preus en origen, com és la carn, el corder, la llet o les ametlles. Per això els pagesos i els transportistes es manifestenten als carrers, tallen carreteres i es queixen que no poden viure amb el que perceben de les seves produccions. Si un quilo de raïm el pagès el ven a 25 cèntims, les mandarines a 20 cèntims, i el granger, la llet a 35 i la carn de porc a 1,2, i els costos de producció estan per sobre, significa que podrà resistir un temps en concret però a la fi haurà de tancar les seves explotacions. I això incidirà en què haurem de comprar productes de primera necessitat tots d’importació, i els empresaris d’aquí tancant negocis i els pagesos abandonant finques.
Els mercats capitalistes es regulen pels preus de mercat. Quan la interconnexió mundial no existia, els preus als que venien els productors eren els propis, sense que els mercats exteriors, amb costos més reduïts, poguessin influir en els propis. Els estats i la UE hauran de cercar solucions per combatre aquests problemes. Quan a un pagès se li erma una finca i al del costat també la seva, resten trossos de terra que tard o d’hora seran selves que es cremaran provocant grans incendis forestals. Els pagesos es jubilen, no tenen renovació generacional, els municipis es despoblen, les seves economies decauen i els professionals que hi vivien també han de tancar portes.
Pedro Sánchez ha aconseguit rebaixar 0,2 cèntims els carburants i sembla que el preu de l’electricitat quedarà a la meitat de l’actual si la UE els aprova a Portugal i Espanya la proposta proposada. Aquestes mesures no són suficients per combatre la inflació actual, ni la crisi paral·lela que comporta. Això podrà reduir un punt la inflació i conseqüentment provocarà un consum inferior i una regressió econòmica general.
Cal una política econòmica diferent que eviti incrementar la riquesa als més poderosos i baixar el nivell de vida de les classes mitjanes, i sobretot les pobres. Pedro Sánchez tapa un forat. Europa taparà altres forats. Però l’economia en general perdrà pistonada i els sectors com la pagesia no tindran solucions si no s’hi posa remei de forma immediata, amb ajudes als productes de proximitat i moltes altres. Tapar forats són urgències per tal que l’edifici no s’ensorri. Cal que els polítics europeus comencin a pensar que les economies han de canviar de dalt a baix i, com els edificis, s’han de construir amb bons fonaments i perspectives sòlides.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari