L’OBJECTIU de desarmar la llengua pròpia de Catalunya és i ha estat, des de segles, una campanya pensada i orquestrada des de Madrid usant els mitjans mediàtics i governamentals que tenien i tenen al seu abast per destruir la base idiosincràtica del nostre poble. És la continuïtat política imperialista que en el seu moment van aplicar a les colònies. Creien que, en haver-nos incorporat a l’Estat a partir de la caiguda de Barcelona de l’any 1714, podien canviar-nos la nostra parla pel “dret de conquesta”, com així ho estipularen al Decret de Nova Planta del 1717. Havent passat més de 300 anys, i no aconseguir-ho, continuen tenint la voluntat de destruir-la aplicant-nos imposicions segons les seves lleis convertides en legals.
FRANCO i Primo de Rivera, a més de reis Borbons, i altres dictadors, ens van prohibir l’ensenyament i l’ús del català a les institucions públiques. Fins i tot, en el moment del descobriment de la telefonia, ens van prohibir l’ús per telèfon amb la ignorància supina que això representava. A les constants dictadures, amb la força del poder de cops d’estat i “pronunciamientos”, se’ns obligava a usar la llengua que no era la nostra. Així, als ajuntaments que tots els seus membres s’entenien al carrer parlant com els seus pares, havien d’enraonar en la llengua obligada i que alguns no coneixien per expressar-se correctament. Era per això que el secretari traduïa al castellà els acords a l’acta corresponent. “Feta la llei, feta la trampa” perquè els dictadors no podien posar un policia a vigilar com parlaven els regidors a les sessions municipals de cada ajuntament. Però la realitat quedava esmicolada i representada en la llengua que no s’havia usat. Vet aquí com es falsejava la pròpia llei impositora. Com els regidors de l’Ajuntament havien de parlar a la reunió política, alguns sense conèixer-la, de forma diferent de la usada al carrer?
AQUÍ RAU el problema; els que obliguen per llei en democràcia, o per la força del poder en dictadura, es senten amos i senyors com ho feren en la conquesta d’Amèrica. Per això, quan apareix la nostra resistència, apliquen en contraposició la mateixa resposta que a l’autocràcia, però sofisticant els sistemes. Usen les togues per imposar, reduir i obligar sense tenir en compte la base de la igualtat democràtica i el pensament majoritari de la ciutadania catalana. Queda clar quan ¿és que no disposen les escoles catalanes d’una llei de normalització lingüística que des de fa dècades ha donat resultats satisfactoris pels alumnes que acaben els estudis, coneixent ambdues llengües? Si és així, ¿per què els jutges que actuen a Catalunya no atenen la voluntat dels ensenyants que són els responsables finals de l’educació escolar? I per què una dotzena pares de tot Catalunya pretenen imposar canvis en l’ensenyament usant la justícia per canviar les regles d’ensenyament, sense tenir en compte la majoria progenitors que demanen el contrari?
LA CONCLUSIÓ és que de la llengua en fan l’instrument polític per dividir Catalunya. Si tots els ciutadans espanyols tinguéssim els mateixos drets, parléssim el català o el castellà, el 25% s’hauria d’aplicar també a totes les escoles de la resta de l’Estat. Però el pitjor del cas és que per les seves imposicions creen la divisió entre els catalans. Hi ha polítics que al Parlament volen mantenir la normalització lingüística i altres que claudiquen a les ordres dels tribunals aplicant paraules confoses que ningú entén, com és el cas de ‘curricular’. Per tant, divideixen els ciutadans de Catalunya i, per l’altre costat, la dreta de “l’imperi”, amb l’excusa del 25%, pretén fer-la desaparèixer sense tenir en compte que tots els alumnes surten de l’escola coneixent ambdues llengües, i la castellana millor que a les escoles monolingües espanyoles.
Per tant, jutges i polítics aplicarien la raó democràtica com si tots els ciutadans de l’Estat disposéssim dels mateixos drets. Però els que parlem català estem menystinguts i sempre ens mantenen supeditats a la voluntat dels que dominen els tribunals. No serà aquesta una de les causes per les quals els membres del Poder Judicials tenen caducats els càrrecs de fa més de tres anys i els partits de dreta i extrema dreta no els deixen renovar?
DIVIDIR, imposar i fer-nos barallar entre nosaltres és l’objectiu final d’aquells que senten aversió per la Nació catalana, per la seva llengua i la seva manera de fer i pensar; imposen la ideologia per sobre de la justícia. D’aquí neix la confusió; la gran majoria dels catalans desitgem pau i unitat, però els nostres polítics perden hores i hores discutint i barallant-se entre ells responent a lleis provocatives i requeriments injustos orquestrats des de Madrid. L’actual llei lingüística l’han resolt canviant el mot immersió i han introduït el mot ‘curricular’. S’han barallat durant mesos, han enfrontat els votants d’uns i altres partits catalans, i els poders de Madrid hauran aconseguit l’objectiu que buscaven. I mentre, PP, Vox i Cs, encara no en tenen prou; pretenen prosseguir l’aniquilament lingüístic i encara tornaran a provocar els tribunals per continuar la batalla.
Fes el teu comentari