Menorca ha estat una illa cobejada per les civilitzacions mediterrànies. Disposa d’una prehistòria original juntament amb altres illes baleàriques i zones allunyades com Creta. La civilització talaiòtica hi deixà una petjada important amb de restes megalítiques. Grecs, fenicis, romans, bizantins, àrabs i catalans, hi deixaren constància, i també francesos i anglesos. La situació estratègica i els ports naturals del territori ho feren possible, amb les seves impressionants cales entre penyals de roques calcàries, on el navegants podien soplujar llurs embarcacions, i Maó, el major port de la Mediterrània, fou conquerit per diferents potències marítimes per la situació estratègica.
Els catalans són els que més rastres hi han deixat; la llengua menorquina, amb les variants pròpies del català, així com la com la seva toponímia principal alternada amb l’àrab que en certes zones restà per sobre de la catalana. També hi deixaren al·locucions els anglesos, arquitectura colonial i sobretot la raça poblacional, de fesomia molt morena que s’intercala amb rostres rossos de procedència saxona. El menorquí, amb les variants dialectals, de Maó i Ciutadella, els seus habitants s’hi senten congeniats quan algú se’ls hi dirigeix en català preguntant-los alguna cosa. La diferència principal son l’ús dels articles salats, “sa” per la i “ses” el plural. Carrer de “Ses Tarongers”, com encara s’usa a diferents comarques marítimes gironines. Quan els preguntes en català, la gran majoria, et responen en menorquí, al carrer, botigues o restaurants, entonant sons autòctons d’harmoniosa fonètica, gairebé poètica.
Menorca té una extensió com la Terra Alta. Les carreteres son estretes i no gaire cuidades, però amb el trànsit existent no s’entén com la via entre Maó i Ciutadella, l’eix principal, no estigui desdoblat. L’aeroport sobrecarregat i descuidat, amb cues més pròpies de Mallorca o Barcelona que les que haurien d’existir a Menorca. Sembla que el turisme que avui aporta el 90% de la riquesa illenca no se’l tingui en compte als pressupostos generals de l’Estat. L’agricultura subsisteix. Les petites botigues d’indrets turístics sobreviuen amb dificultats i algunes han tancat, explica un botiguer emprenyat. Els pagesos propietaris mantenen les terres amb jornalers, la majoria emigrants. Pocs les conreen directament i s’han decantat a sectors més productius. Existeixen grans extensions d’oliveres ermes i s’aprecien clapes conreades de sembradura. El cost de l’habitatge és desproporcionat per cobrir els treballadors requerits. Un alot que treballa al lloguer de cotxes, em diu, “Jo tinc molta sort i pago 200 euros per una habitació de 8 metres quadrats”. Al costat de les poblacions apareixen els horts, amb el seus pous, i safarejos inservibles. M’explica un taxista que l’aigua dels pous i dels dolls s’ha salinitzat però la depuren per regar i per abeurar el bestiar.
Són significatives les restes toponímiques àrabs de diferents zones. S’Algar, Alcaufar, Addala, Benissafuller o Benibèquer, entre molts altres. Els andalusins l’any 1232 feren tributària l’illa a Jaume I el Conqueridor. El rei Alfons III, amb l’ajuda de l’Orde de l’Hospital en la persona del seu comanador, Fra Martí de Lihori, resident a Gandesa, amb els cavallers de la Castellania d’Amposta, conquistà l’illa, l’any 1287 i posteriorment passà a formar part del Regne de Mallorca. La història explica que els andalusins foren venuts com esclaus però molts es quedaren a treballar les terres dels nous senyors i subsistiren els topònims d’antuvi.
Em va cridar l’atenció la zona de S’Algar, al terme de Sant Lluís, i a pocs quilòmetres de Maó, amb excel·lents hotels, els Alua, també nom de procedència àrab, d’arrel ben coneguda al Delta de l’Ebre amb la platja de l’Auet, i una gran urbanització d’unes 2.000 hectàrees, repleta de xalets, camps d’esports i piscines comunitàries i individuals, situada entre cales, amb coves i entrants entre les pedres calcàries. D’aquí el nom àrab “de coves entre aigües”, mantenint el mateix nom del riu Algars que limita per la Terra Alta, Aragó i Catalunya, i el mateix topònim al terme del Pinell, al riu Canaletes, davant el terme de Prat del Comte. La diferència només la té l’article un l’Algars i l’altra s’Algar.
El S’Algar és un centre turístic dels més significats de l’illa, situat a l’extrem del litoral sud. La manca de sorra blanca de les cales properes, s’ha adaptat pels banyistes amb plataformes de formigó per prendre el sol i gaudir de les cristal·lines aigües turqueses amb amples piscines rodejades de palmeres, i per un magnífic passeig marítim de més d’un quilòmetre de llargària per les virtuositats visuals.
Menorca es distingeix per les seves cales, formidables entrants que les aigües blaves i verdes de la mar, amb milers d’anys, han cavat a cadascuna de les barrancades, creant platges de sorres blanques i fines, amb enormes singles que engalanen el paisatge de serenor en formes capricioses d’encant, entre pinars i rouredes. No és un descobriment; és una constatació i cada cop que es visita l’illa, fascinen nous elements dignes de ser realçats. L’exemple el tenim amb els talaiots i les taules protohistòriques, o l’excel·lent caldereta, però els camps, les muntanyes i vegetació, tot junt al mar i les cales amb els penya-segats, recreen la vista, i omplen l’esperit dels ansiosos visitants.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari