A Espanya hi ha una minoria que mana i una majoria que ha d’obeir. Franco es va revoltar contra el govern elegit pel poble i el va enderrocar, amb un cop d’estat. Aquells que havien manat no podien perdre el poder i amb la força de les armes el van tornar a aconseguir. I si fa no fa, tot continua igual amb un maltractament sorgit d’un democràcia interpretativa on uns son els bons i els altres els dolents. L’irracional és que resulta igual si mana el PP o el PSOE. Les raons seran diferents però l’objectiu final és el mateix. I per camins distints aconsegueixen resultats d’enfrontament allunyats dels diàleg i l’enteniment.
El govern del PSOE amaga el cap davall la sorra com els estruços, quan ha d’investigar les malifetes que s’han realitzat contra de Catalunya. Amb excuses o paralitzant la qüestió corresponent. Va succeir a la Guerra Civil i, passats vuitanta anys, continua de la mateixa manera. Per Espanya, Catalunya forma part de l’Estat, però el tracte no és diferent que per la resta dels espanyols.
Les evidències queden reflectides unes al darrera de les altres. El Tribunal Constitucional va anul·lar alguns articles que s’aprovaren a Catalunya el 2005, alguns dels quals segueixen vigents a altres autonomies. Segons ells, tots som espanyols, però no tenim els mateixos drets. Quan es tracta de Catalunya, no els costa anul·lar, reprimir, multar, inhabilitar, empresonar i el que convingui, estigui escrit o no a la Constitució, per tractar-nos com a súbdits a l’estil colonial. Quan els convé, i ara ja ho coneixem de cert, per les gravacions de l’excomissari Villarejo, es poden inventar fraus, canviar magistrats, poden obligar als banquers a revisar comptes, siguin vertaders o inventats de personatges com Pujol, Trias, Mas o Junqueras, i amb la prepotència habitual, fins i tot tancar el banc. En canvi els 4.400 comptes trobats a Suïssa per Montoro, tots ells irregulars, s’amaguen per no perjudicar els “amiguets” de sempre. I si el poble vol anar a votar un referèndum, ens envien la policia, reparteixen llenya entre els pacífics votants, fereixen a cops de porra dones i avis, i ho aplaudeixen amb la frase “a por ellos” i amb discursos reials. En la plena democràcia actual “del gran país que és Espanya” s’han produït disfuncions jurídiques inacceptables. I després de tantes incongruències ens premien aplicant l’article 155.
Veiem com al rei emèrit, malgrat haver violat les lleis, és tractat com un rei. El PSOE el va correspondre amb les màximes comoditats, amb guardes i servidors pagats per l’Estat. A sobre, els jutges espanyols, l’han exonerat. La monarquia, sigui o no corrupta, imposada pel dictador Franco, s’ha de salvar. Els Borbons anteriors havien fugit per cames, l’any 1931, precisament perquè estaven tacats per la corrupció, i els tornem a tenir repetint les malifetes.
Veiem que al l’expresident, M. Rajoy, pot enganyar els tribunals negant la corrupció del seu partit, fent veure que ell no sap res de res, malgrat els papers de Bárcenas. Els casos declarats i coneguts repetidament investigats i uns per caducats i els altres pel que sigui, mai se’ls responsabilitza i, per una raó o altra, mai se’l castiga. Personatges que l’acompanyaven al govern haurien d’estar empresonats per corruptes, per cobrar sobresous de diner negre, per servir-se d’una policia patriòtica, pagada en diners de tots, per enganyar, per crear proves falses i difonent-les des dels periòdics amics i periodistes comprats que amb enganys canviaren els resultats electorals. Sempre a favor seu i en contra dels adversaris polítics.
I el dolent de la qüestió és que, si manés el PP, com els tribunals els tenen controlats per la porta del darrera, anticipadament saben que res es mouria. Però en aquest moment mana el PSOE. I els partits que li donen suport per continuar governant quan demanen investigar la “policia patriòtica” o els espionatges a polítics catalans i els advocats defensors, se’ls nega sense miraments i amb la complaença agraïda i benèvola de Vox, PP i Cs. Contra Catalunya, tots són uns i quan convé plegats participen del 155 per anorrear-nos, difamar-nos i condemnar-nos.
Tot això resulta tan greu que els catalans cada dia tenim més clar que no existeixen separacions de poders, fonament de qualsevol democràcia consolidada. Per això, els catalans no volem ser espanyols. Ho som per dret de conquesta. I conseqüentment, per dret i voluntat pròpia, hem de marxar. Patim el dèficit fiscal més fort de tot Europa. Marxen els diners i no tornen. Ataquen els nostres drets lingüístics des dels tribunals, des dels governs i des de les institucions. “Estamos en España”, em deia una senyora que volia vendre’m un producte per telèfon. I com espanyol, em va dir, tenia l’obligació de contestar-li en castellà. Quanta imposició i quanta impertinència! I als pressupostos aprovats gràcies als vots de catalans, s’inverteixen el 34% quan a Madrid en reben el 184%. I es queden tant frescos i això que mana el PSOE, amb ministres del PSC, com Iceta que li augmenten la categoria, segurament pels coneixement acadèmics que disposa i mai n’ha aprovat cap. I a sobre tenim 4000 encausats molts d’ells per proves falsificades per la policia patriòtica, o per periodistes indignes, amb el seu beneplàcit.
Ens obliguen a marxar. Villarejo haurà estat un policia manipulador, que ha guanyat molts milions per les corrupteles que ha utilitzat, però haurà fet un gran servei per desemmascarar a estafadors i corruptes, desvetllant les gravacions que guardava. I aquí ho deixo per manifestar que els tractes que Espanya dóna a Catalunya son el concepte que tenen “de democràcia plena” i de “la gran Nación Española”.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari