Un dia sí i un altre també, l’excomissari Villarejo descobreix els àudios que gravava quan algun ministre, alt càrrec de l’Estat o empresaris de grans multinacionals, ajudats per periodistes corruptes, li encomanaven feines brutes per perjudicar adversaris polítics, canviar jutges, comprar fiscals, malmetre la reputació de persones honrades amb proves falses o enriquir-se’n personalment, servint-se de les clavegueres de l’Estat. Villarejo, per aquests serveis, rebia emoluments a paradisos fiscals. Però aquest personatge tingué l’habilitat de gravar totes les converses i amagar-les, per servir-se’n si algun dia havia de respondre pels “treballs” prestats als delinqüents institucionals. I les gravacions van apareixent, destapant afers bruts i accions punibles amb noms i cognoms. Coneixem noves implicacions del PP com la de la senyora Cospedal, defensant els negocis de Villarejo davant la fiscalia quan aquest se li va queixar que el perseguien pels diners ingressats a Panamà que havia pagat a Javier de la Rosa, per acusar la família Pujol, d’on nasqué l’Operació Catalunya.
No poden tenir la mateixa resposta judicial els perjudicis provocats per delinqüents comuns que per alts càrrecs de l’Estat per manipular proves, robar o enganyar per enfonsar els adversaris polítics. Els que s’han elegit per regir l’Estat, no poden servir-se del poder que el poble els ha concedit per delinquir i aprofitar-se’n políticament. Atempten contra la base de la democràcia i haurien de respondre’n conseqüentment.
La fetor de la brutícia produïda per tanta irresponsabilitat, molts cops pagada amb diners de fons reservats o altres vegades il·legals, queden demostrats. Poden escoltar-se les converses dels personatges, les accions brutes que tramaven, els delinqüents que hi intervenien i com s’havien d’emprendre. Tot això, en un país normal, hauria de fer trontollar les estructures de l’Estat. Són gravacions de ministres, jutges, fiscals, policies i empresaris que atempten contra la democràcia.
El dolent d’aquesta qüestió és que la trama és tan grossa, afecta a tants que ostenten el poder, començant per la mateixa Corona, que resulta gairebé impossible netejar-ho. Si en cau un, hauria de caure tota l’estructura. La corrupció ve de lluny i tot queda lligat per no perjudicar els actors. Ells són l’Estat i els màxims responsables del mateix. L’exemple queda clar quan el CGPJ, com va prevenir l’exsenador del PP Cosidó, el tenien dominat per la porta del darrera. Per tant tranquil·litzava els seus, com actors directes de les corrupcions que havien comès, els jutges “amics” sabrien com exonerar-los. Uns es tapen els altres i per això els 800 i escaigs defraudadors fiscals que el ministre Montoro va detectar a Suïssa no han sortit a la llum perquè la majoria formen part de l’entrellat de corrupció, manipulació, enriquiment personal i lluita contra l’adversari polític per canviar el sentit del vot democràtic. O quan l’exministre Margallo va advertir que alguna cosa grossa passaria a Catalunya abans de celebrar-se el referèndum. A l’agost del 2017 es van produir els atemptats a la Rambla i a Cambrils, i els jutges han tancat el cas sense resoldre si la mort de l’imam de Ripoll, confident de la policia secreta i principal actor, quedés demostrada. Margallo ho va anticipar però la veritat queda enlaire.
A Espanya l’important són les notícies dels diaris madrilenys; si la calefacció no ha de pujar per sobre dels 19º o l’aire condicionat per davall del 27. O si el rei s’aixeca o no, davant l’espasa de Simon Bolívar. O si la reina Letícia porta la faldilla curta per sobre dels genolls. Els que manen desvien l’atenció per altres costats. Les coses importants es deixen de banda i així les comissions d’investigació no cal reunir-les perquè el PSOE i el PP decideixen no escatir les veritats que els perjudicarien electoralment. Els secrets oficials han de quedar tancats fins a 50 anys i així mai es podran conèixer les malifetes dels insurrectes institucionals. Els bancs i les multinacionals elèctriques que se’ls han imposat nous impostos, es queixen, però la sang no arribarà al riu; les portes rotatòries les tenen plenes d’exministres, alts càrrecs i aprofitats de torn, que cobren sous escandalosos sumats als que perceben pels seus magisteris anteriors. I malgrat tants sous, regals, cotxes oficials i dispendis innecessaris, el preu de la llum continua pujant i els beneficis empresarials cada cop són més substanciosos.
Les accions de Villarejo que tant mal van fer, i ara les confessa per defensar-se, haurien de repercutir pel bé de la democràcia. Malauradament penso que cada confessió es taparà amb el beneplàcit del PP i del PSOE i no passarà gran cosa. Les veritats quedaran ocultes, el malfactors continuaran “de rositas”, i les presons s‘ompliran dels “xoriços” que roben cables de les vies fèrries o maltracten els animals de companyia. I la democràcia espanyola “la plena democracia”, del govern “más de izquierdas” seguirà sent allò que ja es va pronosticar abans de la mort del dictador Franco, “atado y bien atado”.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari