Com molta gent, visc en una mena de banda sonora continua, amb cançons que em parlen –de vegades, massa– o que em porten al cap records, bons i dolents. Peces del trencaclosques que al cap i a la fi és la nostra vida. Tots tenim cançons que ens recorden a situacions i a persones, o ens vénen al cap davant de diferents moments de la vida. I probablement, d’una manera molt especial, algunes cançons ens porten records estiuencs. Potser és perquè de jóvens, quan comencem a formar la nostra banda sonora particular, es viu l’estiu i les vacances de l’escola d’una manera diferent i especial, sortint de la rutina de la resta de l’any.
M’he adonat amb els anys que he viscut a les Terres de l’Ebre que, malgrat que les típiques ‘cançons de l’estiu’ que es fan famoses al Mediterrani són ‘marxoses’ i balladored, per a mi, i per a molts anglesos, crec, la banda sonora de l’estiu sovint està tenyida de malenconia. Anem per parts, a veure si m’explico amb quatre exemples personals… De petit, recordo sobretot les cançons que sonaven a la radio o que mons pares tenien en casset quan fèiem els llargs viatges en cotxe cap a la costa per a passar uns dies de vacances. Una que, evidentment amb aquest títol, no pot faltar si parlem de l’estiu és Seasons in the Sun del Terry Jacks, una versió lliure de la peça Le Moribond de Jacques Brel. La barreja de música malenconiosa i lletres reflexives creen una cançó que ens parla d’una sèrie d’acomiadaments i moments viscuts. Va ser un gran èxit a l’estiu del 1974 precisament per aquesta evocació d’estius passats i les voltes que pega la vida.
Seasons in the Sun | Terry Jacks (Sub Inglés/Español) – YouTube
De la mateix època, als principis dels 70 també, uns altres genis de aquest estil de musica malenconiosa, els Carpenters, sonaven molt a casa nostra. Per exemple, Yesterday Once More, de l’estiu del 73, una joia que parla del poder de les cançons per a la memòria i les emocions.
Carpenters – Yesterday Once More – YouTube
Al cotxe de mons pares la majoria de cassets eren de country & western, i amb aquest estil de música també ràpidament pots arribar a escoltar gent cantant sobre un bon grapat de problemes, desgràcies, lamentacions i records de temps passats… una filosofia de música que encaixa molt bé amb el concepte d’aquest article. De tant sentir-les, quasi les vam aprendre de memòria i encara ara, 40 o 50 anys després, em vénen al cap només en sentir les primeres notes. Un bon exemple seria la història tràgica del que va passar al Pont de Tallahatchie, que explica Bobbie Gentry en el seu Ode to Billy Joe.
Ode to Billie Joe – Bobbie Gentry (BBC Live 1968) – YouTube
A molts ens vénen al cap aquests dies el somriure i la veu angelical de l’Olivia Newton John. És una d’aquestes artistes que et van apareixent en la vida contínuament, però una de les primeres coses que recordo d’ella és aquesta cançó country. També sonava sovint en les hores i hores de cotxe a l’estiu, barrejat amb el so hipnòtic de cotxes passant pel costat quan estàs en un embús amb la finestra baixada. Take Me Home Country Roads ens parla de tornar a casa, una peça ideal per a les vacances de l’estiu, ja que tal com les comencem, sabem que tenen un punt i final, i que realment son el preludi d’un nou any (escolar) i un rellotge que no s’atura.
Olivia Newton John – Take me home Country Roads – YouTube
Com recordo els estius i les vacances escolars de la dècada dels 1970? Doncs, sortir de casa a les 9 del matí, de vegades amb una maçana, però mai amb una botella d’aigua ja que abans no es bevia aigua (un fet que dona per un altre article), i passejar amb els amics pels parcs, boscos, camps, i fer molts kilòmetres i acabar tot sols en un d’aquells boscos que després surten a les noticies o sèries americanes per algun segrest o ser lloc de pederastes, però en aquella època no teníem por, o no teníem seny. També podríem agafar les bicis i fer kilòmetres per carreteres fins altres pobles o pujar cap a la zona dels moors, un paisatge silvestre típic del nord d’Anglaterra. I no tornar a casa fins les 17h o 18h, quan els pares tornaven de treballar i es posaven a fer el sopar. I malgrat que devia ploure sovint, el que és més fàcil recordar (tant si és un record cert o imaginari) són els dies interminables de calor i sol.
Per sort, mons pares van poder portar-nos de vacances cada estiu també, una setmana o dos en una caravana a la vora de la mar, de vegades al nord d’Anglaterra en llocs com Cleethorpes o Bridlington, o si el pressupost ho permetia i les ganes de veure el sol eren prou fortes, anàvem cap a Cornwall al sud del país. Hores i hores d’autopista, escoltant música i barallant-nos. Dies i dies rostint-nos a la platja i banyant-nos en aquelles aigües gelades.
A l’agost del 1977, de vacances amb mons pares, vam sortir com cada matí a fer una passejada ràpida abans d’esmorzar i vam veure les portades dels diaris anunciant la mort del Rei, Elvis. Durant els dies i setmanes següents les ràdios anaven plenes de la seva música.
Always on my Mind Elvis Presley in the Studio March 1972 Full Song! – YouTube
Avancem la història una mica fins arribar a l’època, quan en comptes d’escoltar la musica dels pares o allò que posen a la radio, comences a posar la teva i buscar el que t’agrada… dins dels meus gustos eclèctics, hi ha un racó guardat especialment pels Abba, potser en part inspirat per haver-los vist guanyar la seva nit a Eurovision a la tele (en blanc i negre) uns anys abans. Ja havia copiat uns LPs que havíem agafat de la biblioteca (God Save the Libraries!), però a l’estiu del any 1980, entre mig dels grups punk i new wave, van treure aquesta balada. Una cançó que entra molt fàcilment quan la sents de jove però només és amb el pes dels anys que comences a entendre-la. Per cert, amb les dos pel·lícules de Mamma Mia, en l’imaginari popular Abba ja queden connectats a l’estiu per a sempre. A més a més, per molt balladores que semblen, moltes cançons usen un cert joc d’acords que creen aquesta sensació de malenconia que enganxa tant.
ABBA – The Winner Takes It All (Official Music Video) – YouTube
A l’estiu del 1981 el Regne Unit estava immers en una crisi econòmica i social, amb moltes protestes contra les polítiques de la Thatcher, moltes ciutats industrials baixant la persiana, i es respirava un ambient de buidor i violència al carrer. Entre mig d’això va sortir Ghost Town dels The Specials, que encarna perfectament les sensacions d’aquell estiu.
The Specials – Ghost Town [Official HD Remastered Video] – YouTube
A la dècada dels 80 jo ja estava en modo teenager, i el pla de l’estiu era estar al jardí tot el dia escoltant la radio o discs, amb el volum prou fort per a impressionar (molestar) els veïns. De vegades encara agafàvem les ganes de caminar i podríem donar una volta de tres o quatre hores, o anar a unes pistes de tenis gratis que teníem al poble del costat, però el que més convenia era tombar-nos al jardí amb un refresc, un entrepà i els èxits de l’estiu. Al canal Radio One de la BBC feien un ‘roadshow’ on cada dia muntaven un escenari en un poble diferent i emetien tot el matí en directe amb entrevistes, jocs, i concursos davant de la gent que estava de vacances o que vivia allí, i gairebé cada dia també entrevistaven, o tocava en directe, algun cantant que estava de gira per la zona. Tot s’ha de dir, no n’hi havia deures d’estiu ni llibres d’aquests de reforç, per tant tenia tot el temps del món per a no fer res.
Cada persona deu tenir el seu any de la música. Crec que el meu és el 1983, quan la barreja d’hormones, l’actitud i obsessions d’adolescent, i els primers diners que guanyava treballant en caps de setmana, combinaven perfectament amb una de les anyades millors de l’historia de la música pop/rock. Una cançó d’aquell estiu que evoca exactament la sensació de malenconia que configura els meus estius va ser aquesta peça dels Lotus Eaters.
The First Picture Of You [Official video] – The Lotus Eaters (HD/HQ) – YouTube
També podríem afegir, del mateix estiu, Cruel Summer de les Bananarama.
Bananarama – Cruel Summer (Official Video) – YouTube
Doncs, sí, el 1983 va ser un any especial. Tots els grans noms, famosos i nous, estaven traient grans cançons: David Bowie, Elton John, Rod Stewart, the Police, the Eurythmics, Depeche Mode, Wham!, UB40… però ara toca la peça que ha inspirat el nom de l’article i que potser encapsula el tipus d’estius que ara ens tocarà viure més que mai, a causa de la crisi climàtica. Estius llargs, calorosos, letàrgics…. Si busques la versió ‘maxi-single’ de set minuts, és la cançó perfecta per a gitar-te al sofà davant d’un ventilador i deixar passar les hores…. amb els Style Council i el Long Hot Summer.
The Style Council – Long Hot Summer – YouTube
Sí, evidentment han sonat cançons molt marxoses i balladors durant els estius també a Anglaterra, com la mítica Walking on Sunshine de Katrina and the Waves i moltes més, però tinc la impressió que no hi ha la dèria com aquí, de relacionar la paraula ‘estiu’ amb festa. Per bé o per mal, no tenim el nostre Georgie Dann. Potser és perquè aquí a Catalunya molts jovens van de festa local en festa local tot l’estiu, i el rol de la cançó de l’estiu és molt important ja que sona cada dia en una pista diferent. L’estiu tan llarg i tan festiu i social a Catalunya dona per a això. Mentre, a Anglaterra, l’estiu és curt. Com he dit, tots recordem els dies de calor, però potser són 14 dies i després tornen els dies de pluja i fresqueta. També per molts escolars, l’estiu representa el final de l’any, sovint el final d’una etapa o d’un grup de classe. Les vacances escolars ‘només’ duren sis setmanes. Tenen l’aire del canvi d’any, però sense raïm ni campanades. Un moment de passar-ho bé, però conscient de que alguna cosa ha acabat i un any nou està esperant.
Per cert, sabeu quina cançó també va ser un hit de l’estiu? Sí, Running Up That Hill, al 1985.
Kate Bush – Running Up That Hill – Official Music Video – YouTube
O si ja volem posar-nos gallina de piel, com deia Cruyff, el cover de I Don’t Want To Talk About It que van fer els Everything But The Girl va marcar l’estiu del 1988 per molts adolescents tancats al seu dormitori amb el tocadiscs, devorant novel·les i pensant en la vida i els seus entrebancs.
Everything But The Girl – I Don’t Want To Talk About It (Official Music Video) – YouTube
No podem parlar de la melangia dels estius sense incloure aquest estàndard de la música jazz de Gershwin, aquí cantada per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, els quals van entrar al meu radar per primer cop quan estudiava (per dir-ho d’alguna manera) a la universitat i tenia temps i recursos per a ampliar la meva orbita d’estils de música.
Ella Fitzgerald Louis Armstrong – Summertime – YouTube
Quan et fas ‘gran’, els estius passen més ràpids, com els anys, i has de fer un esforç més gran per a trobar el temps i l’entusiasme d’embogir per una cançó, però si pares atenció, sempre trobaràs alguna per a afegir al teu bagatge. La música no s’acaba mai, encara que ens ho volen fer creure alguna gent que podrien sortir de l’esquetx dels Quatre de Yorkshire de Monty Python amb el seu ‘tot lo d’abans era millor’. Doncs, no. Poc a poc la vida i la societat va millorant en molts aspectes i, referent a la música, sempre sortiran nous grups, cantants i estils que paguen la pena descobrir. Per exemple, encara que va sortir per primer cop al 2007, la cançó Back to Black de l’Amy Winehouse va tornar a pujar les llistes de ventes i sonava a tot arreu a l’estiu del 2011 – per motius tràgics. Ja he parlat de l’Amy en un altre article. Va marxar massa aviat, molt abans d’hora, però ens ha deixat unes joies que existiran per a sempre i que, com no, encapsulen aquest estil de música del que estic parlant.
Amy Winehouse – Back To Black – YouTube
I, per acabar, en el meu afany per a continuar submergit en aquest ambient melancòlic de l’estiu (no sempre, ja que també tinc dies d’AC/DC o els Måneskin!), acabem amb aquesta meravella de l’estiu del 2012, Summertime Sadness de la Lana del Rey.
Lana Del Rey – Summertime Sadness (Official Music Video) – YouTube
Si a algú li interessa, hem fet una llista d’Spotify amb aquestes cançons i aniré afegint altres que, tant si es van estrenar a l’estiu o no, queden bé en aquesta banda sonora.
Fes el teu comentari