Uns amics de sempre, d’aquells que fa temps que no veig i amb els quals aprofitem per retrobar-nos als estius, em van comentar l’altre dia que van decidir criar al seu fill sense cap estímul audiovisual més enllà dels necessaris. Això vol dir, naturalment, NO mòbils, NO tablets, NO… no tot, vaja. El motiu, respectable, evidentment, però també debatible, fou evitar la sobrexposició digital que esta benvolguda parella considera que la canalla d’avui en dia pateix amb escreix, així com també evitar, per suposat, les possibles addicions i, perquè no, futures baralles que se’n poden derivar d’esta circumstància.
Durant la conversa, enmig d’una bona paella marinera sense garrofó, naturalment, vaig escoltar i fer gala de la meua prudència social, tot assentint amb el cap mentre saborejava els musclos de l’arròs (de les millors coses de la vida, ja us ho puc ben assegurar). Bé, el cas, però, que amb la ressaca del vi i una vegada feta la digestió amb una bona aigua en gas mitjançatnt, no he pogut evitar donar-li les voltes necessàries a l’assumpte.
És lliçó apresa que els infants, avui dia, naixen amb una tablet sota el braç. Nadius digitals se’n diu, d’esta circumstància. Si teniu fills amb una edat compresa entre començar P3 i fer la comunió, sabreu de què parlo. No fa falta arromangar-se massa per ensenyar-los com funciona un mòbil, una tablet (disculpeu que no use allò tant normatiu de “tauleta”, sembla que parle d’un catàleg de Leroy Merlin), o una pissarra digital si ens remetem al context escolar. I és que és així, ens agrade o no. Avui dia, los crios aprenen gairebé de forma insconscient el funcionament i maneig de tots els dispositius digitals que cauen al seu abast. I creieu-me si us dic, com a mestre i com a pare, que no hi ha gaire, per no dir cap, intervenció parental en esta situació. Ho aprenen sols, com si durant el periòde d’embaràs algú els hagués anat ensenyant de forma etèrea i màgica un tutorial de com funciona un Xiaomi Redmi Note de penúltima generació.
La qüestió, però, és que ho saben tot.
Llavors, i enllaçant amb la introducció del principi, considero un error allò de “protegir-los” negant-los-ho l’accés a quelcom que és natural, consustancial, al seu cos, esperit i fins i tot a la seva ànima. Cada època te lo seu, i esta, la que vivim té, sense cap mena de dubte, tot allò relacionat amb la digitalització i els dispositius mòbils. No hi ha volta de fulla. O és que no recordeu, pares i mares “quarentons” que podeu llegir este article, com de bé se’ns donava programar i manejar els vídeos VHS o Beta (si sou algo més vells) quan érem petits? Hagués sigut correcte que ens traiessen l’accés a la tele als nascuts als 70 o 80 durant tot el dia, tota la setmana? Hauriem pogut sobreviure socialment sense veure Willy Fog, D’Artacan o l’Un, dos, tres? Quin era llavors la dinàmica per evitar mals majors? Si ho recordeu, quan sortia Casimiro després de les notícies ens enviaven a dormir. Però la tele la miravem, i tant que sí.
Em permetré, com aficionat a les pel·lícules bibliques de Setmana Santa que sóc, utilitzar amb una paràbola al més pur estil “jesúscristià”:
Les criatures, els infants, avui són com els arbres, com les moreres, com les oliveres. Cal deixar-los crèixer amb llibertat per a que donen el seu fruit o, perquè no, la seva ombra. Cal cuidar els nostres fills com els arbres, podant-los, una mica d’aquí, una mica d’allà. Si no els podem, si no n’estem al cas i deixem que les rames, que la seva voluntat, s’escape del control natural de les coses, creixeran desordenats, en desmesura. En este cas, el que ens ocupa, faran un ús abusiu i malaltís dels dispositius. Però si els treballem, si els posem límits i les expliquem bé perquè una cosa si i una altra no, potser les seves rames, les seves ales, el seu jo en definitiva, creixerà de forma més armònica i natural, donant-li sentit al que fan i utilitzant amb mesura i racionalitat tot allò digital que els envolta sense remissió.
Però, per a tot això, amics i amigues meues, cal esforç, atenció i possiblement més d’una baralla per a que dixe el mòbil d’una vegada perquè s’ha de sopar o que tanque la pantalla perquè s’ha d’anar a comprar. Ningú ha dit que fos fàcil, com tampoc l’art de podar o esllimenar les oliveres després de la collita és còmode ni gratificant.
Una última cosa: si el vostre fill/a és un artista del fútbol, si veieu que té “gracia” i us ho demana, estic segur que tardareu “zero coma” en comprar-li un baló dels bons, una samarreta del Barça (la de quadres no, per favort) i potser apuntar-lo a la Rapitenca (per dir algo). Per contra, si veieu que te gràcia en l’Scratch, que domina l’Audacity o és un “hacha” en edició digital, què fareu? Li direu que tanque l’ordinador i que agafe una pilota per a que li toque l’aire?
*JOSEP OBIOL és mestre de primària.
Fes el teu comentari