Aquesta setmana seguia la interessant entrevista a la presidenta de JuntsxCat a les Terres de l’Ebre, l’ampostina Annabel Marcos. Entre les qüestions que el periodista va plantejar a la política, estava la possibilitat de continuar o no d’alguns directors territorials. A lo que Marcos va respondre apel·lant a la consciència personal de cada un d’ells, o de l’interès que puguessin tenir en continuar treballant pel país des del càrrec de confiança que tenien quan el seu partit formava part del Govern. I, francament, em va costar de digerir tal afirmació, que al meu parer és incomprensible.
Fa ara una setmana, els afiliats i afiliades de JuntsxCat, lliure i democràticament, decidien que el seu partit deixés de formar part del govern de Catalunya, una decisió que em sembla absolutament respectable, es pugui compartir o no, i d’acord amb la “normalitat” política que el nostre país arrossega des de l’inici del Procés. Però, d’aquí a normalitzar també el deixar a la voluntat de cada una de les persones (de Junts) que formen els esglaons territorials de representació política d’un Govern on aquest partit ja no hi és, això ja em sembla que ratlla en la irracionalitat política més absoluta.
No tinc cap dubte en la qualificació professional d’alguns dels directors territorials, especialment d’aquells que més conec, però no és aquest el motiu pel qual van ser elegits per representar al Govern al nostre territori. Totes i tots ells eren persones de la confiança política de Junts, i aquest era el principal mèrit que tenien per ocupar aquell càrrec de responsabilitat pel qual vam ser nomenats. Segurament, la majoria d’ells, afiliats i afiliades que van votar a la consulta per sortir o no del govern de Catalunya, i probablement també alguns van votar a favor de deixar el govern. Així doncs, quin sentit té mantenir-se en el càrrec?
A força de trobar normal allò que no ho és en absolut, s’acabarà convertint la política en una mena d’espectacle esperpèntic, amb el que cada cop més persones s’hi poden sentir allunyades i decebudes, i això incrementa l’abstenció, els populismes i l’antipolítica, i, òbviament, és molt nociu per a la democràcia. Ho dic tal com ho sento.
En els meus 24 anys de vida política, sols he tingut dos cops un càrrec de confiança, quan vaig ser nomenat delegat de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, i quan el delegat del govern de l’Estat a Catalunya em va nomenar assessor de la Subdelegació del Govern a Tarragona. En tots dos casos tenia molt clar quan acabaven les meues responsabilitats, i així va ser, ni un dia més, ni un dia menys del que tocava.
Apa, que tingueu bon cap de setmana.
Fes el teu comentari