El personal docent accedeix a la professió mogut per una vocació, però la realitat amb què es troba quan pren possessió d’un lloc de treball xoca sovint amb les seves expectatives. La burocràcia, els conflictes no esperats, l’abandó per part de l’administració, els baixos nivells del prestigi del professorat, el nombre insuficient de personal de suport en les aules, les ràtios d’alumnes per aula són ingredients que conformen la seva percepció sobre la seva salut laboral. La burocràcia en els centres requereix sovint més temps d’atenció que la tasca d’ensenyar. Tot plegat, provoca una insatisfacció desbordant que aboca a l’estrès a molts docents. El professorat ha d’abordar conflictes inesperats per als quals no disposa de formació, amb estratègies de resolució satisfactòries.
La salut no és només la manca de malaltia. Quan una persona està cansada al final de la jornada, quan una persona no suporta l’organització del treball, quan una persona no té temps per a ella i no pot més… No estem parlant de malalties, però és clar que tampoc parlem de salut. És per això que cada cop més per expressar l’estat de salut ens referim a la sensació, al sentiment de benestar. En positiu podem expressar que la salut és la capacitat i possibilitat de satisfer les necessitats vitals de l’ésser humà, entre les quals incloem l’alegria. Quan fem referència a la salut, ens referim a aspectes físics, psíquics i socials. Si a tot això li afegim la infravaloració de la funció docent per una part de famílies i el qüestionament de l’autoritat del professorat per determinats estudiants, un panorama que pot provocar situacions d’autèntic desafiament. Tots aquests elements, en el context postpandèmia de la Covid-19, ha afectat la salut de les persones, però també els seus objectius, les dinàmiques familiars, els rols laborals i l’estabilitat econòmica. Estem en un moment molt delicat i de gran desconcert entre els professionals de l’educació. Tenim massa fronts oberts, poc clars els models pedagògics a seguir i molta pressió emociona. Tot això conforma una sensació d’indefensió i solitud.
En el món educatiu l’estrès no només afecta els estudiants, també als professors. Així doncs, l’estrès laboral és la segona causa de baixa entre el professorat. Afecta, sobretot, als professors de secundària i s’està convertint en un autèntic problema social que creix, augmentant el malestar dels docents. A més, això repercuteix negativament en la docència.
PER QUÈ hi ha estrès laboral en el món educatiu? En podem anomenar alguns dels més importants: Escassetat de recursos materials i humans. El docent es troba només a la seva aula davant de la diversitat de capacitats i interessos de l’alumnat, i ha d’oferir una formació adaptada a les característiques d’aquest. De vegades, es produeixen dificultats d’aprenentatge que el docent per si sol no les pot minimitzar i cal comptar amb el suport d’altres professionals (logopedes, orientadors/es, professor/a d’educació especial). Atendre les necessitats específiques de suport educatiu de l’alumnat. A més de ser la col·laboració necessària d’altres professionals, el docent durant la formació inicial no ha estat format de com atendre i afrontar les dificultats d’aprenentatge que es poden manifestar a l’aula. Accedeix a la funció pública tenint dificultats per fer adaptacions curriculars ajustades a les necessitats de l’alumnat. Manca de motivació i interès per part de l’alumnat. El docent pateix malestar i desconcert en observar que hi ha un desequilibri entre les seves expectatives i la realitat amb què es troba a l’aula, alumnat que no té motivació ni desig de continuar la seva formació. En un primer moment, els docents sobreposen i activen mecanismes d’adaptació, però en què el problema persisteix produeix desànim i insatisfacció en observar que les expectatives no s’aproximen a la realitat i no saben com afrontar-la. Problemes de disciplina de l’alumnat. Constantment observem al nostre voltant i a través dels mitjans de comunicació, la dificultat que es troba el professorat en la seva activitat quotidiana deguda als problemes de conducta de l’alumnat, de vegades el professorat és l’objecte d’aquesta violència, verbal o física. Manca de reconeixement social. La tasca dels docents en algunes ocasions, queda menyspreada o poc valorada per la societat. En la seva activitat quotidiana són desautoritzats, i en molts casos, per la mateixa família de l’alumnat
No tot són flors i violes a les escoles. L’activitat professional de les treballadores i els treballadors de l’ensenyament suporta importants riscos laborals, tot i que el mateix col·lectiu docent no sempre en percep la magnitud ni els efectes. En els centres, la informació sobre aquests aspectes és insuficient i la cultura preventiva és encara una assignatura pendent. De fet, una majoria no és conscient dels aspectes clau d’aquesta cultura inherent al seu ofici, un dèficit que dificulta la materialització d’exigències de més mesures i recursos per a la protecció del benestar físic, psíquic i social del professorat. L’acció sindical en matèria de salut laboral pretén preservar la salut i la motivació de totes les persones que desenvolupen la seva activitat laboral en empreses segures i sostenibles i centres de treball saludables.
Què cal perquè un treball sigui saludable? A més de la seguretat en l’ambient de treball, hi ha d’haver una cultura democràtica, amb promoció de polítiques preventives i dotació de recursos humans i tècnics. També s’ha d’optimitzar l’organització, planificar la promoció de la salut en tots els llocs de treball i avaluar-ne els resultats en un marc de millora contínua i de responsabilitat social. Hi ha factors que generen insatisfacció i falta de benestar i que augmenten el risc d’accidents de treball, malalties o absentisme. Per exemple, càrregues i ritmes de treball excessius; inseguretat laboral; horaris rígids o irregulars, imprevisibles o socialment inadequats; relacions interpersonals escasses; falta de participació; ambigüitats en la responsabilitat laboral; escassa comunicació; poques perspectives de promoció; exigències contradictòries del treball i la llar. Són circumstàncies que reclamen la promoció d’entorns protectors de la salut física, mental i social; comportaments més saludables; mesures reglamentàries i fiscals; plans d’educació per a la salut.
Una organització saludable, a més de prevenir els riscos, ha de generar una cultura preventiva de salut i seguretat. En aquest sentit, la participació de les persones que hi treballen i en general del conjunt de la ciutadania són decisives per a canviar de manera significativa l’actual estat de coses. La promoció compromesa i decidida de la salut, dins i fora dels entorns de treball, és la millor via per a assolir el benestar de la població treballadora, de la immensa majoria de la societat.
*TONI PONS és delegat sindical d’Educació de la Intersindical de les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari