No sé si el galimaties actual mai havia arribat tan lluny en l’etapa democràtica, fora del cop d’Estat de Tejero. Espanya és un orgue de grills que cadascú va per un costat, que es barallen polítics al Congrés de Diputats i els magistrats al CGPJ i al TC. Tot per aconseguir qui pot manar més, important-los ben poc la democràcia. La lluita pel poder i el desmuntatge de l’independentisme català, la divisió dels independentistes i de l’autodeterminació, com diu Pedro Sánchez, és el vertader fonament de tanta baralla i desprestigi espanyol davant el món.
A Espanya tots van a una contra Catalunya. Per la dreta, Tejero es va quedar curt i el “prucés” que diuen ells, va ser un cop d’Estat, amb condemnes de presó, malversacions, sedicions i no sé quants més delictes. I per l’esquerra, eliminen la sedició per poder controlar la força de la gent amb “les manifestaciones tumultuosas” i amb això creuen que ja ho tenen tot controlat. Qualsevol sortida al carrer de catalans portarà implícit l’enrenou, que, si cal, ells mateixos provocaran i el càstig el dirigiran cap on voldran.
Però el problema entre Catalunya i Espanya no s’ha tancat. De fa segles a Espanya, des dels poders fàctics, es ven la malignitat que tenim els catalans. Els nostres impostos se’n van a xorro a les arques de l’Estat, quan s’han de retornar amb les inversions dels pressupostos generals de l’Estat, mai arriben a cobrir-se en les quantitats assignades i només amb el dèficit d’un dia –més de 50 milions d’euros- es podria construir la variant de Gandesa que es va aprovar l’any 1995 i encara no s’hi ha posat una paletada, l’hospital de Tortosa que tant se’n parla, o treure els vagons descarrilats de les R-15 i 16 que de fa anys han quedat abandonats al costat de les vies.
El PP quan manava es va ben ocupar d’estrangular les finances de Catalunya interiorment i exterior. Montoro, el ministre d’Hisenda l’any 2014 havia d’arreglar el finançament autonòmic. Hem arribat al 2022 i encara estem igual. El ministre Fernández Díaz, un altre personatge de mena, “hemos destruido la sanidad catalana”. Van aconseguir, Rajoy i SM el rei, trucant a la Caixa de Pensions, Banc de Sabadell i fins i tot a la Seat –que no ho van aconseguir- desplaçar les seves seus fora de Catalunya. Hom diu que unes 4.000 empreses van marxar, algunes per les pressions dels que manaven i altres per pagar menys impostos a la Comunitat de Madrid. Aquí a Catalunya hem de pagar més impostos perquè els pressupostos no es poden quadrar. A Madrid és al revés; no cal pagar impostos perquè l’efecte de capitalitat els afavoreix i als pressupostos generals de l’Estat es poden invertir el 184% o sigui el 84% més del pressupostat mentre que a Catalunya s’inverteix el 34% i la resta es queda sense invertir.
Aquesta és la realitat del conflicte entre Catalunya i Espanya. Ens tenen com a ciutadans de segona i ni ens permeten parlar el nostre idioma a les institucions, uns magistrats que consideren als administrats, a uns, com amics i, a altres, com enemics. Els catalans sempre com enemics. Si el CGPJ està controlat per la porta del darrere, els controladors sempre són els amics i els opositors polítics els enemics. I per aquest motiu poden declarar inconstitucional un fet tant democràtic com la convocatòria d’un referèndum. On s’ha vist a qualsevol país del món que preguntar a la gent què volen o què pensen, és anticonstitucional? On s’ha vist que els diners que han servit per convocar un referèndum sigui malversació? A quin país democràtic –deixem apart Xina, Iran, Rússia o Turquia- , convocar un referèndum provoca 100 anys de presó?
I a quin país cobrar sobresous de diner negre, com acreditaven els papers de Bárcenas, el president del govern i els seus ministres, no són empresonats els seus autors per malversació? A quin país espiar telefònicament i controlar els moviments familiars dels opositors polítics, des del mateix govern i la policia patriòtica, no representa un càstig al seu codi penal? A quin país es pot permetre publicar a la capçalera d’un periòdic que uns determinats polítics, a punt de ser votats, que han d’alterar els resultats, es digui que tenen diners amagats a paradisos fiscals sabent que cometen perjuri i no se’ls castiga? A quin país un president del govern i els ministres poden tancar un banc estranger només per creure que alguns independentistes hi tenen diners amagats i el tribunal madrileny els exonera a declarar?
No, senyor Sánchez, l’independentisme català no està tancat. Està obert i ben obert. Dividir-lo, controlar-lo, espiar-lo, castigar-lo, empresonar-lo, inhabilitar-lo i tenir encara 4.000 encausats per ser independentistes no s’ha acabat. El ferment independentista cada dia és superior. La Constitució que parla el senyor Sánchez que imposa la llei actua de part. No s’aplica igual per tots els espanyols. Per uns, que són els seus, se’ls ho permet tot. Pels altres, només s’aplica la presó i les corresponents penes.
El galimaties espanyol ha arribat als límits de la total iniquitat. Els pilars fonamentals, govern, Corts i CGPJ, es barallen entre ells menystenint la Constitució que diuen defensar, amb els càrrecs caducats. El cinisme del PSOE ha arribat a límits infinits dient que defensa Catalunya i en canvi va donar suport al 155 i no ens permet parlar la nostra llengua, el del PP defensa el franquisme i les seves lleis, i la Corona corrupta com ho ha estat durant els tres-cents darrers anys, han arribat al límit sense tants precedents. Només Tejero, disparant les pistoles al mateix Congrés, els va guanyar.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari