Una dada sobre Qatar explica moltes coses. En aquest entranyable país la temperatura mai passa de 42 graus centígrads. Però quan en fa 50 a l’ombra, què ocórre? Que també en fa 42. És la temperatura a partir de la qual la qual s’haurien d’interrompre els treballs a l’aire lliure… Ara ja s’entén, oi?
Feta la llei, feta la trampa? És clar, però ho hem d’admetre com una mera forma de parlar. Perquè decidir el temps que farà per decret, o en aquest cas mitjançant una norma no escrita, és una derivada molt pecuiliar del tema. Seria per a riure, si no hi hagués milers de morts pel mig. Per descomptat, que hi pugui haver raons psicològiques o psiquiàtriques al darrere, fet molt freqüent, no és cap disculpa, ja que el que podria semblar una simple excentricitat implica un preu altíssim.
Un cas insòlit com aquest de Qatar i la “calor oficial” no és precisament nou, això sí. No en les circumstàncies exactes, però sí en el detall que sembla que hi hagi un govern a qui la patina la molla. I és que quan fiques el nas en aquestes salses, d’exemples històrics, remots i recents, te’n trobes a cabassades.
És inevitable, per exemple, recordar l’IPC de Zimbabwe fa una desena i mitja d’anys. La inflació era del 8.500.000 % anual: els preus es doblaven cada hora i mitja, mentre el govern no parava d’imprimir bitllets, cada vegada amb més zeros, fins que es va quedar literalment sense paper. Allò va desembocar, com havia passat a l’Hongria de 1946 o a l’Alemanya de la dècada de 1920, en una economia d’intercanvi: jo tinc un pa i tu un tros de carn i arribem a un acord.
Però la inflació estava oficialment prohibida. El càlcul d’aquella barbaritat va fer-se externament. La inflació no gosava treure el cap, no fos cas que l’afusellessin. Alguna cosa ha canviat des de llavors: aquest novembre, l’augment de l’IPC d’aquest país africà estava en el 255%. Una bona notícia fins i tot, considerant els antecedents. Mal que mal, els preus es dupliquen “només” cada trimestre.
També em vénen al capaquells “referèndums” que organitzava Franco. El “sí”, favorable sempre al règim, recollia el 120% dels vots de molts col·legis electorals. Aquest miracle de la multiplicació dels pans i els peixos no era cosa exactament de Franco, en el sentit que no calia que ell donés cap ordre al respecte. N’hi havia prou amb la gentada amb ganes de fer-li la pilota. Això no disculpa Franco en absolut, ja que ves quin altre resultat podia sortir d’aquelles ficcions. Només és intentar entendre que l’adulació és un dels motors de qualsevol tirania.
Tot això passa perquè les dictadures tenen una tirada natural cap al ridícul, que tard o d’hora acaba emergint. Una part es deu al pur ego del tirà, més o menys alimentat per l’adulació de la qual ara mateix parlàvem. Una altra part es deu a la seva creença que és infalible. I no és que a les monedes hi hagi fet inscriure que el seu càrrec es deu a la gràcia de Déu, no.
És que igual en un moment de greu crisi el tirà ha estat l’únic que ha mantingut la compostura i allò ha salvat la situació. Que li diguin a Hitler. Va ser l’únic, quan l’exèrcit alemany es va quedar clavat a les portes de Moscou, al principi de l’hivern de 1941, que va aguantar el tipus i va evitar l’hecatombe de les seves tropes. Des d’aquell moment, Hitler es va creure tocat per la providència, amb els efectes funests de tothom coneguts, malgrat que va fer durar quatre anys més aquella guerra.
Però sovint la conducta d’un dictador troba explicació no en un ego adulat o en creences providencials, sinó en raons psicològiques, molt en particular en els seus traumes infantils.
Recordeu que Mussolini no sabia pujar a cavall, però apareix en moltes fotos eqüestres, la major part amb posat heroic. Podria ser un acte freudià, ja que el cavall mai estava en moviment i el mosso de quadra que l’aguantava per les regnes era curosament esborrat de la imatge? Més aviat seria que els únics cavalls que li agradaven al dictador italià eren els d’un motor d’un Alfa Romeo. Però a la seva principal amant, Clara Petacci, veure’l damunt d’un quadrúpede i espasa en mà li provocava piloerecció. A més, el caprici servia per a la propaganda. Ves a saber…
Stalin, un altre membre del club de sàtrapes, exemplifica la diferència entre un milhomes com Mussolini i un veritable home d’acció. Si en sa vida havia brillat en alguna disciplina havia estat en l’art d’atracar bancs. En els anys de la clandestinitat bolxevic va demostrar tenir un do natural per “expropiar fons” per a la causa revolucionària. Anys a venir, les seves reaccions paranoiques en la gestió del poder eren un fidel reflex del temps que viure com a perseguit tant per la policia política com per la criminal. Dit d’altra forma, veia amenaces per tot arreu, fins i tot on n’hi havia, al preu de moltíssimes morts.
La idea que tantes d’aquestes coses tenen una naturalesa psicològica, hi insistirem el que calgui, ve avalada per molts altres exemples. Franco es disfressava d’almirall a la més mínima ocasió.Per què? Perquè va suspendre l’examen d’ingrés a l’acadèmia naval i va fer cap a infanteria de rebot. I què hem dir del seu complex d’Èdip? (*)
I què hauria passat si Hitler hagués estat admès a l’escola d’art de Linz, o a la de Viena, on també s’hi va presentar, i hagués fet carrera d’artista? Igual no, però ves saber: el seu antisemitisme s’hauria quedat sense arguments?
No estem parlant únicament de coses de l’any de la picor. Ni de grans actes. Pot ser més senzill. Sabeu quin és el nom de pila complet de Jair Bolsonaro? Jair Messias. Ho volen fer expressament i no els surt.
Corea del Nord és una república en què el cap de l’Estat es designa com a les monarquies. És tan surrealista que només l’humor pot explicar-ho. Aquí podeu veure un gag del programa “Polònia”, del tot extraordinari: https://youtu.be/lOsPwklYQtM. A més, el règim és tan singular que hi ha dos partits d’oposició, presidits pel mateix tirà, tot i que no es poden presentar a eleccions perquè, és clar, no cal…
Per ser justs, en aquella contornia en concret, cal tenir en compte que a Corea del Sud existeix encara una “edat coreana”, segons la qual se t’aplica un any més del que tens realment. El millor que se’n pot dir és que 2023 serà l’últim de vigència de tal mesura. Sembla que hi haurà certa retroactivitat i que tothom es podrà restar l’any que té de mes. Ja veuen: rejoveniment per decret… Corea del Sud, si més no, és una democràcia, tot i que “jove”.
Nicolás Maduro parla amb Hugo Chávez, que se li apareix en forma de colom… Chávez ja era conegut per les seves sortides de to. No estem parlant d’allò de “Aquí huele a azufre”, que era un missatge ben conscient i deliberat, destinat al consum intern a Veneçuela. No, parlem de la desconnexió de la realitat. Chávez volia implantar un fus horari bolivarià, basat en mitges hores.
Ara, quina “importància” té prohibir la inflació o dir que la terra és plana, si Mussolini va voler prohibir el consum de pasta, a Itàlia! O Napoleó III es va proclamar emperador de la república francesa. Al costat d’això darrer, la fórmula d’Estat del Vaticà, complexa com ella mateixa (és una monarquia absoluta i teocràtica, de caràcter electiu, pel sistema de cooptació), sembla gairebé normal.
Tenen ganes de seguir rient una estona? La caiguda del mur de Berlín es va deure en bona part a un dels sainets més monumentals protagonitzades per un govern en tots els temps. La primera vegada que en 40 anys aquell govern feia una roda de premsa amb periodistes de “veritat”, el portaveu tenia diverses “xuletes” preparades… I es va equivocar de “xuleta”… Havia de dir que el mur s’obriria properament, sense precisar gaire, ja que es tractava de llançar pilotes fora. Però quan un periodista italià va preguntar si seria immediatament, el portaveu va respondre que sí. I als cinc minuts una riuada de gent ja estava als llocs fronterers, al·legant el que havien escoltat a la televisió. Entre altres motius, perquè l’error es va produir també la primera vegada que una compareixença oficial es televisava…
A servidor, una història d’aquestes que m’agrada molt és una d’ocorreguda a Andorra a la dècada de 1930. Un aventurer rus, Borís Skóssirev, cavalcant sobre un gran descontent popular, va iniciar un procés revolucionari que va culminar amb la seva autoproclamació com a rei d’Andorra. El seu primer acte de govern va ser declarar la guerra al bisbe de la Seu d’Urgell, co-príncep com se sap d’aquell Estat. Allò va durar uns dies a causa de les dificultats en les comunicacions, però va acabar quan el bisbe va “envair” el Principat amb un sergent i quatre agents de la guàrdia civil.
Tanmateix seria bo no riure tant, que aquell rus volia crear un paradís fiscal per a empreses i casinos, sí, però també va decretar la llibertat política, religiosa i de premsa. Alguna d’elles encara no és plena i efectiva a Andorra a data d’avui…
Penseu, a més, si n’és de particular el sistema polític andorrà: una monarquia amb dos caps d’Estat, un dels quals bisbe d’una banda del país, i l’altre, el president de la república de l’altre costat. I que el president francès passa molt d’Andorra és tan conegut com que el bisbe hi mana, i molt. Al Vaticà estan buscant-li relleu a l’actual, perquè creuen que està massa involucrat en terrenals afers polítics i molt pot en afers pastorals… L’acudit és medieval, però és un acudit.
Per a no fer-ho més llarg i com a conclusió. Una tirania milionària es pot permetre totes les pallassades que li doni la gana, perquè tothom li riurà les gràcies. L’experiència històrica ensenya, tanmateix, que minusvalorar una dictadura perquè té gent ridícula al capdavant, és un greu error. Bàsicament perquè aquesta gent té mitjans per a fer mal i, si han tingut la paciència de llegir fins aquí, de vegades té també afany de venjança contra el gènere humà.
(*) El pare de Franco va abandonar esposa i fills per anar-se’n amb una altra dona amb qui va viure fins que va morir, el 1942. Franco, tot i que no es parlava amb el pare des de fèia dècades justament per això, va enviar la guàrdia civil a apropiar-se del cadàver. L’escena, segons conta Paul Preston, va ser terrible. A cops de culata contra l’autèntica vídua, se’n van endur el taüt a un funeral militar amb tota la parafernàlia. Això darrer sembla contradictori, però formava part, per més increïble que sigui, d’una passada de comptes espectacular. Aquesta puta no enterrarà el meu pare, li van sentir dir al dictador.
*TONI GALLARDO és comunicador.
Fes el teu comentari