Quan era menut, recordo perfectament que en els períodes de vacances la meva ciutat, que en aquells anys era Santa Coloma de Gramenet, esdevenia un enorme pati, un immens parc a l’aire lliure, on amb els companys i les companyes de classe passàvem hores i hores fora de casa, explorant la ciutat i els seus carres i les seves places —sempre, és clar, que no fossis de les famílies que marxaven al pueblo o de vacances—. No hi havia mai lloc a l’avorriment… diria, és més, que aquesta paraula no entrava dins dels nostres encara petits diccionaris en construcció, on, això si, s’hi acumulaven enormes dosis d’imaginació i creativitat. Això passava fa uns 30 anys i escaig. I evidentment, tot ha canviat, i molt. Ha canviat, el que no sé és —ni segurament sabré mai— si a millor o a pitjor.
Amb el pas dels anys (mentre la quitxalla dels 80/90 es feia gran i s’esdevenien noves mares i nous pares), i sobretot amb la vinguda de noves maneres de fer, van començar a aparèixer noves maneres de tenir entretingudes les noves generacions de mainada. I com a bolets, van començar a aparèixer casals d’estiu, parcs de Nadal i altres esdeveniments lúdico-festius on calia entaforar les respectives descendències… O més ben dit, s’havia d’entaforar perquè en el magma d’aquests canvis socials, també es va arribar a considerar que pobretejava que els xiquets s’estiguessin totes les vacances al carrer, i que si es volia ser com la resta calia portar-los als casals d’estiu o als parcs de Nadal. I bé, la resta és ja història ben coneguda fins avui mateix. No recordo ben bé en quin moment va tenir lloc aquesta deriva postmoderna que aïlla la canalla de les seves pròpies ciutats i del seu entorn més proper, i que presenta les ciutats com a hàbitats i ecosistemes perillosos i alienants, no aptes per a menors. Segurament l’urbanisme por amable de les últimes dècades hi tingui molt bona part de culpa. Però també, segurament, hi tingui a veure la sobreprotecció, l’ultraprotecció, amb la que eduquem i criem les nostres filles. Però vaja, deixem de banda aquestes dissertacions, i tornem als parcs de Nadal, que és del que voldria parlar.
Sigui com sigui, les famílies ens trobem en què cal entretindre la tropa durant aquests dies de vacances de Nadal, i una oferta lúdica que ha fet fortuna ha estat dels Parcs de Nadal. Cada ciutat i cada poble mínimament dignes (i que vulguin tenir la consideració de ciutat o poble com cal, és a dir, moderns i líquids) n’ha de tenir un. La majoria solen ser gratuïts, i ofereixen més o menys el mateix: inflables, tallers diversos, rocòdroms, contacontes… Dic la majoria perquè el Nadal Jove Tortosa no ho és, i cal afluixar la mosca per a què les cabretes salvatges de casa cremin la sobreabundància d’energia de què disposen.
Si l’oferta s’ho val, i si fa que les xiquetes xalin i l’organització del Parc m’assegura —òbviament, per escrit— que després de tot un dia al Parc tindrem les feres salvatges de casa dormint plàcidament a les 20h del vespre, sóc el primer que estaria encantat a passar per caixa. Tot per les meues filles!!! Ara bé, el que ja em sobta és que la parentela que acompanya les hordes d’infanteria tortosina també haguem de pagar entrada al Parc. Com necessités d’inflables d’Spiderman o escalar un rocòdrom per a passar bé les vacances de Nadal. Si no hi ha cap motiu de pes —no sé, barra de lliure de cafès o de begudes energètiques, wifi 5G i endolls, o xerrades xupiguais per a empoderar-nos en una criança implicada i igualitària,… o què sé jo…— penso que fer pagar entrada a les mares i als pares és una mesura per a simplement recaptar. Perquè tothom sap, és clar, unes xiquetes de 10 i 3 anys poden entrar soles al Parc i passar-se tot el dia soles sense la presència d’un adult, que a tot estirar farà funcions de penjador de les manualitats i els dibuixos que hauran fet ses filles. Un adult que prou pena té en que ha de pagar per ses filles, com per a sobre pagar per a ell, quan de fet no fotrà res productiu en tot el sant dia.
Així que si al final he de visitar el Nadal Jove de Tortosa, i portar a la tropa menuda per a que s’esbravi, pagaré religiosament la meva entrada. Però tinguin present que llavors seré el primer en saltar pels inflables, escalar el rocòdrom, fer arbres de Nadal amb cartrons de paper higiènic o pintar dibuixos de Frozen… i portaré tot cofoi i ensenyaré orgullós a la meva santa esposa, que em mirarà tot fent una caiguda d’ulls Mare de Déu quin home que m’ha tocat i fent un sospir fondo i profund… Hi tindré tot el dret.
*DANIEL GIL és bibliotecari.
Fes el teu comentari