Fa un temps ja vaig escriure sobre la festassa de les autopistes, una disbauixa constructora que ha portat a que hi hagi més de 12.000 quilòmetres de vies d’alta capacitat escampades per tota Espanya, i alguns centenars de quilòmetres també per Catalunya. Ja saben, allò de muy mucho español, i mentrestant natros a recollir les engrunes de la teca… pagant, és clar. Tot aquest sarau ja dura des de finals dels anys 60 del segle XX, quan es va fer cas a ulls clucs de les “recomanacions” del Banc Mundial, organisme paradigmàtic i tòxic d’aquest capitalisme neoliberal salvatge en el qual estem immersos, tot vivint cofois i alegres mentre les nostres vides i el nostre entorn se’n van a la merda. Però seguim creixent. Resumint, aquestes recomanacions deien que calia construir una autopista en paral·lel a la Mediterrània, i també que calia anar tancant les línies de ferrocarril que no fossin rendibles. La resta, com ja sabrà lector informat, o lectora informada, és història. Però aquesta història ens ha portat a la dependència total i absoluta del transport per carretera; transport que, evidentment, necessita del gasoil per a funcionar.
Si els explico aquesta parrafada és perquè fa pocs dies vaig llegir que a partir d’avui mateix el gasoil experimentarà una forta pujada —i espero que vostès també l’hagin llegit—, ja que entra en vigor la prohibició a tota la nostrada Unió Europea d’importar gasoil rus. Ja saben, el dimoni rus… o com ja no es pot aguantar més la hipocresia majúscula i pornogràfica d’enviar tancs alemanys a Ucraïna i al mateix temps continuar pagant morterades als oligarques russos per a seguir escalfant les llars dels pobrets europeus. I com sempre, ho acabarem pagant els proletaris i els treballadors… els de sempre, vaja. A l’altra banda del mapamundi, diria que les petrolieres estatunidenques ja es deuen estar fregant les mans pensant en les exportacions de gasoil en vaixell que començaran a fer a partir de la setmana vinent. Evidentment, a preu d’or, i que pagarem amb un somriure d’orella a orella.
Si encara no han llegit la notícia, el final de tot a l’article s’hi diu una frase que penso que tanca aquest cercle “virtuós” absolutament desastrós, de l’economia neoliberal, neoconservadora i occidental, regida per les indústries de l’automòbil i del petroli: “El cataclisme que s’acosta dona com per posar-se a tremolar. Fins on arribarà la inflació en un país sense xarxes ferroviàries suficients com per articular una mobilitat interurbana sense cotxes i amb tot el transport depenent d’un gasoil que, tot i que encara no a preu d’or, costarà, més o menys, el mateix que l’encens i la mirra?”. Caram! Veuen ja per on vaig? I tot plegat és encara més feridor i cruel quan ja se sap que Exxon ja sabia l’impacte dels combustibles fòssils en el canvi climàtic des de l’any 1977. Exxon, i el govern dels Estats Units, és clar. I com hauria estat el futur per a les Terres de l’Ebre si no s’hagués desmantellat la línia de la Val de Zafán? O si s’hagués seguit apostant pel Carrilet de la Cava? O què hauria ocorregut si s’hagués completat la línia entre Vinallop i Amposta, quan ja es va arribar a fer la plataforma i que ara és un element d’arqueologia industrial força desconegut? O més modernament, què hauria passat si no s’hagués tocat el ramal Tortosa-Freginals? Doncs segurament no ho sabrem mai. Però molt probablement el territori no s’hagués despoblat tant, i amb una xarxa ferroviària consistent i extensa hauria atret indústria, i conseqüentment, persones. Però vaja, tot això seria només una bonica ucronia del que hauria pogut ser…
Estem, doncs, en un atzucac, en un carreró sense sortida provocat per la connivència d’institucions tòxiques com el Banc Mundial, i amb l’ajuda de multinacionals com les petrolieres o les del sector de l’automòbil. I amb la col·laboració necessària de governs de qualsevol tendència que han assumit com a pròpies les tesis neoliberals que beneficiaven el transport per carretera, i per tant la dependència dels combustibles fòssils, i menyspreaven el desenvolupament de xarxes ferroviàries denses i potents de transport col·lectiu i de mercaderies. Malgrat saber que l’impacte en el medi ambient d’aquesta política seria catastròfic. Crec que la història és més que evident, i palesa sense cap dubte que el capitalisme neoliberal mata; mata persones, però també mata territoris.
Fes el teu comentari