MALAURADAMENT, durant dècades s’ha cregut que els pobles rurals eren territoris marginals, on l’únic què importava és que estaven destinats a la producció d’aliments, o bé que eren imprescindibles des d’un vessant ambientalista com a protectors de la natura. Aquestes han estat les causes principals del despoblament. Per sort, aquest paradigma està canviant, i per això cal que les administracions s’hi esforcin a ajudar els pobles petits davant del repte demogràfic, per acabar amb el degoteig constant de pèrdua de població.
LES administracions comencen a comprendre que la sostenibilitat de les ciutats també depèn del món rural, perquè és arrelament al territori. S’han d’eliminar les esquerdes entre medi rural i urbà perquè és imprescindible la cohesió territorial i social com a element essencial d’una societat avançada, si volem un país on tots tinguem les mateixes oportunitats i ens puguem guanyar la vida indistintament del lloc on vivim.
EL PAPER de les dones és clau, si volem assegurar la pervivència dels pobles. Si es queden les dones, el poble es manté viu. Durant anys han tingut un paper secundari en l’economia familiar dels pobles rurals, ja que moltes d’elles estaven relegades a acompanyar en el negoci que era de l’home, i al paper de cuidar els fills i a la gent gran, quan de fet també feien les tasques pròpies del camp. Fins i tot, tot i fer el mateix treball no han tingut el mateix sou, quan la contribució de les dones a la renda familiar ha estat i és decisiva. La dona sempre ha estat al tall, treballant colze a colze, però moltes vegades no se l’ha reconegut, ni tan sols se l’ha visibilitzat. Aquí la ‘Titularitat Compartida’ del negoci familiar és imprescindible perquè comparteixen els mateixos drets que els marits pel mateix treball.
S’HAN de crear oportunitats laborals pels joves i les dones, i així poder afrontar les incerteses; d’aquesta manera s’assoleix independència econòmica que fa que no hagin de marxar fora. És necessari que agafin les regnes del negoci, i l’administració els ha d’ajudar i incentivar.
VAL A DIR que les administracions cada cop estan més implicades en implementar mesures econòmiques i fiscals, per tal que la gent que viu als pobles no hagin de marxar fora per buscar noves oportunitats per guanyar-se la vida, i alhora aconseguir que el món rural sigui més atractiu perquè vinguin a instal·lar-se nouvinguts. Si els joves tenen garantides unes condicions de vida dignes s’hi quedaran.
L’ACCÉS a l’habitatge és un entrebanc més amb què s’hi troben els joves per quedar-se a viure als pobles. Per una banda, no hi ha promotores que vulguin fer habitatges nous, i per l’altra ens trobem que no disposen de sòl propi per fer-se una casa. Si bé en alguns casos els pares o avis sí que disposen del mateix, però no estan en disposició d’haver de pagar l’impost de transmissions i donacions patrimonials, i la plusvàlua municipal, el que fa que els hi sigui més fàcil i rendible marxar fora del poble. Aquí l’administració local té molt a dir, s’hi ha d’implicar, i demanar un millor finançament a la Generalitat per així alliberar de càrregues fiscals els ciutadans.
TENIM un problema generacional, de renda, de dificultat d’accés a l’educació, als serveis públics essencials; aquí radica també el motor de l’abandonament rural. Per tant, s’ha de fer una legislació que no vagi en contra del món rural, sinó a facilitar la vida al mateix. S’han de fer valdre els productes locals, el sentit de comunitat que hi ha als pobles petits, també als pobles es combat millor la soledat. Viure al poble té tota una sèrie d’avantatges, però que han d’anar acompanyats de mesures concretes que incentivin el viure a un poble rural, si volem que els pobles petits continuïn existint.
*FRANCESC MIRÓ és secretari d’Acció Política i Món Rural del PSC de les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari