Per fi, avui és el gran dia. Sisqueta i Moixó no poden evitar estremir-se en arribar a l’esplanada del Camp Nou i veure els autobusos guarnits amb els colors blaugrana al xassís. Hi ha sis autobusos lluents al voltant dels quals un formiguer de persones no paren quietes. Un rètol immens a cada cotxe mostra el nou patrocinador de l’equip amb lletres refulgents: «Automòbils Ratera». La premsa no recorda una convocatòria tan reeixida d’ençà del desplaçament a la Ràpita amb motiu de la tercera ronda de la Copa Catalunya de fa dos anys, si bé llavors el viatge incloïa una mariscada al Varadero i això potser va incentivar l’assistència. —La marea blaugrana ha tornat! —semblen coincidir amb la mirada els nostres amics.
Però som a mitjan setembre del 2027 i la humitat i la calor sempiternes que assoten Barcelona i tota la conca mediterrània occidental no tenen cap tipus de pietat amb ningú. Tampoc amb els nostres protagonistes. I Sisqueta nota una pàtina de suor en la mà del seu amic quan aquest li estreny amb força la d’ella. —Deu ser l’emoció del moment— especula Sisqueta, que, a rengló seguit, comença a percebre amb inquietud com a l’estómac amenaça de congriar-se-li una agror indigesta: al seu davant, darrere els autobusos, s’erigeixen imponents les enormes bastides de l’empresa ebrenca Dacame que cobreixen bona part del Camp Nou. Està segura que a Moixó aquelles mosses gegants tapades amb lones descolorides pel pas del temps li roseguen les entranyes tant com a ella, tot i que no en diuen ni una paraula, d’aquella desferra. Per esvair el tràngol, tracta de reconstruir mentalment com era l’estadi abans que aquelles osques infectes en reduïssin la capacitat fins a 53.000 espectadors. «2035 nova previsió d’acabament de les obres» va llegir l’altre dia no sap en quin diari.
—Has portat omeprazol, que me noto la panxa una mica rara…? —tracta de camuflar Sisqueta el seu desencís.
—Sí, a mi de vegades tampoc se me posen bé los bocadillos de baldana i la cervesa de llauna rescalfada. Després te’n dono un —li solta Moixó.
—Un domés? No sigues rata, que mos esperen 74 hores llargues de bus fins a Tblisi. Tindrem temps de baldanes, de cerveses i de pastissets regats amb aiguardent. Mira que si, cinc anys atrás, quan vam fer la promesa que acompanyaríem l’equip en el seu retorn a Europa, hagués sabut que mos tocaria jugar contra el Dinamo de Tblisi, me pareix que hauria apostatat l’endemà mateix. Ja mos hauria pogut tocar l’Inter d’Escaldes o l’Europa de Gibraltar.
—No digues blasfèmies, Sisqueta, que això no fa per a tu. Ademés, ja te vaig dir que a la 1a ronda de la Conference League lo més segur és que mos cauria algun equip d’Europa Oriental. Agafa-t’ho pel cantó bo, així farem una mica de turisme.
—En això tens raó, perquè de camí cap a Tblisi he vist que parem a Istanbul a estirar les cames. Això si no acabem paralítics després de tres dies enllaunats aquí dins. Los jugadors no viatgen en estes condicions espero, no?
—No, ells viatgen en avió. Fan escala a Chisinau i d’allí a Tblisi —la tranquil·litza ell.
—No hi ha vol directe? —insisteix incrèdula Sisqueta.
—No n’estic segur, però tenint en compte com està l’economia del club llogar un xàrter tampoc era una opció —abaixa el to de veu Moixó.
—És lògic, si per a estalviar-nos l’enllumenat del camp juguem a les 12 h del migdia com lo Júpiter o el Sants, pagar un xàrter ja són paraules majors —s’autoconvenç Sisqueta, que de seguida s’engresca—: Per cert, creus que jugarà Reina de porter?
—Jo crec que sí, a l’anada va fer molt bon partit. I tot i els seus 45 anys està fet una bèstia, encara que l’agilitat és lo seu punt flac i per baix li costa…
—Veus, jo amb qui estic encantada és amb Sergi Roberto, l’etern capità. No ho hauria dit mai, passen los anys i, lo poses on lo poses, sempre rendix este xiquet. Dissabte contra el Múrcia va fer molt bon partit d’extrem dret.
—Tens raó, jo tampoc m’ho hagués cregut fa uns anys. I amb Umtiti què farem? Lo diari porta que li busquen una nova cessió, al Metz de la 2a francesa.
—Esta conversa ja l’hem tinguda, amic meu, cada estiu. L’etern retorn nietzschià al costat d’això és una broma de mal gust… —sentencia Sisqueta.
I entre conversa i conversa, escarxofats dalt de l’autocar, la caravana barcelonista abandona a ritme de biocombustible la Ciutat Comtal en una processó cap a la reconquesta d’Europa que el destí jutjarà si finalment és triomfal o no, 5 anys després de l’últim partit de competició europea, disputat a Old Trafford, Manchester.
40 h, 9 entrepans de baldana, 8 pastissets i 3 omeprazols després, l’autobús fa l’entrada a Istanbul. Sisqueta, amb ulls lleganyosos, és la primera que s’adona de l’aturada i desperta Moixó: —Saps què passa?
I sense que tinguin temps de donar resposta, un regueró d’hòmens, la majoria dels quals ja en edat de visitar regularment l’uròleg i sense gaire pèl a la closca, abandonen l’autobús i comencen a desfilar cap a un edifici d’aspecte modern a mig camí entre una església evangelista i un local xinès de manicura.
—És lo que me penso que és això, Sisqueta? —li espurnegen els ulls al Moixó, que ja fa anys que en tornar del barber es contempla compungit les autopistes que se li han format a banda i banda del front
—Voldria contradir-te, amic meu, però me temo que no puc… —es persigna ella mentre pronuncia aquestes paraules.
Instants després Sisqueta i Moixó són els únics ocupants que queden dalt de l’autobús, per no haver-hi no hi ha quedat ni el conductor, que també ha pres part en aquella «parada tècnica». I els nostres amics lliguen caps:
—No, si jo recordo que al partit contra la Rapitenca molta de la gent que se va apuntar ho va fer per la mariscada al Varadero…
Unes hores després, i ja amb el conductor de nou a bord de la nau, els seients tornen a estar ocupats pels mateixos aficionats, que ara llueixen amb una ganyota de dolor els caps embenats; tot per obra i gràcia del miracle capil·lar que, de passada i aprofitant l’avinentesa del desplaçament blaugrana pel partit europeu, han contractat a les mateixes oficines del club: viatge, partit i implants al mòdic preu de mil cinc-cents eurets.
Moixó, que ha aprofitat l’estona per firar-se una jupa de cuiro i un Rolex d’imitació al basar, se sent eufòric després que un botiguer hagi reconegut l‘escut blaugrana de la samarreta que porta.
—Trau l’aiguardent, Sisqueta, que veig que este viatge a Tblisi marcarà una època de ressorgiment blaugrana! La gent mos tornarà a respectar per Europa. Que tremole l’enemic!
—Sí, com quan Ter Stegen va renàixer després de convertir-se, un altre cop, en la versió més frondosa de Samsó. Estigues pel que has d’estar i no t’amorres tant a l’aiguardent.
I l’autobús arrenca de nou rumb a Tblisi, sense que els nostres amics sospitin les aventures amb què es trobaran en aquest viatge de retorn a la competició europea… D’aquí quinze dies, desenllaç a l’Estadi Nacional Borís Paichazde. Toca fer valer l’1 a 0 de l’anada, obra del repescat Ferran Jutglà i aconseguit amb penes i treballs al Camp Nou.
Fes el teu comentari