Mario Pons segueix fent funcionar la seva maquinària de fer (i distribuir) pel·lícules de forma totalment independent i amb col·laboració ciutadana, afegint algunes novetats aquesta vegada, com la participació del públic en el resultat final a través d’un sistema participatiu similar als screen tests americans (projeccions de prova amb públic per a que la gent doni el seu feedback), que ha anat aplicant al llarg d’aproximadament un any.
L’autoria de l’ampollero queda reflexada en el muntatge creatiu, i en la forma com inclou escenes d’altres pel·lícules en la seva narració -clàssics del cinema francès-, entre altres trets d’estil que ja són marca de la casa, com el format documental càmera en mà, i la veu off dels protagonistes com a eix conductor del relat, amb un acurat tractament del so ambient i la música diegètica (la que sona a ràdios, bars o assajos del protagonista, però també la que incorporen l’agrupació musical Los Sirgadors en la banda sonora original del film).
Curiosament, aquesta cinta ha estat muntada pel propi director des d’un tros d’oliveres i garrofers del Baix Ebre, emprant només energia eòlica i plaques solars, la qual cosa la fa encara més artesana, i constitueix a la vegada tota una declaració d’intencions.
En aquesta ocasió, se centra en el retrat d’un peculiar personatge, Hilaire Arasa, que és net de republicans exiliats, i que per tant representa un retorn simbòlic de “la retira” a les nostres terres, passades unes quantes dècades, i a la llum de la lluita antifeixista més recent, el dret a l’autodetermianació de Catalunya.
En paral·lel, la pel·lícula parla de la repressió dels vencedors de la Guerra Civil, fent menció als afusellats de la província de Tarragona, prop de 700, des de fa poc homenatjats en diversos espais museïtzats de la zona. Però sobretot és un viatge per la vida del seu protagonista, francès de nacionalitat, i ara, a pesar de renunciar a la ciutadania espanyola per raons de consciència antifranquista, català (així se sent des que va tornar en ple conflicte independentista). A ell no li fa falta cap excusa política per a passejar el seu carisma per davant de la càmera, una barreja entre timidesa i indiferència, rebel·lia no violenta i alhora un individualisme desacomplexat que no entra en contradicció en cap moment amb el missatge de comunitat que desprèn en tot moment el film.
Aquest no és el primer cop que a Hilaire Arasa li dediquen un documental, ja ho van fer a França l’any 2009 amb “Le temps des amoureuses” de Henri François, d’una manera tant fortuïta com la present. Pel que sembla, ha estat una constant en la vida d’aquest francès d’ascendència ebrenca aparèixer accidentalment en el camí de directors que estan buscant justament les respostes que ofereix la seva figura.
L’oportunitat més sonada li va venir quan era ben jove, al ser seleccionat en un càsting pel mític director Jean Eustache, un dels darrers exponents de la nouvelle vague, per al film “Mes petits amoureses” (1974), l’última pel·lícula (i pot ser la millor) del seu recordat director. Trenta anys després, Henri François precisament estava fent un documental sobre aquesta cinta quan va topar-se amb l’Hilaire en un bar del mercat de Narbona, sense saber que era un dels nens amorosos actors del film d’Esustache.
La serendípia amb Màrio Pons va ser similar, en un procés que va arrancar a una parada al mercat artesanal de l’Ampolla, al 2017, amb el que va significar aquell any per Catalunya, quan se li presenta un senyor amb un català afrancesat i li diu: “L’any anterior vaig agafar uns DVDs dels teus documentals però no portava diners. Te’ls vinc a pagar”. Mario Pons li va fiar perquè li va caure bé. Hilaire els havia visonat: “Fas unes pel·lis que me transporten a un cineasta de París que es diu Henri François Imbert. És un senyor que em va fer una pel·lícula l’any 2005, “Le temps des amoureuses” en què fa la revisió de la pel·lícula de Jean Eustache, de “Mes Petites Amoureuses”… i és en aquest punt, quan Hilaire es presenta com a net de l’exili de 1939 i arrenca la història de “L’Espill”.
Hilaire fuig de l’odi de la dictadura per retornar a l’amor lliure del maig del 68, representat en les seves relacions, la innocència de l’art d’estimar embolcallada d’acció en les revoltes als carrers de Barcelona i les carreteres en flames de Catalunya, en una aventura feta a cavall de Narbona i el Delta que no avorreix en cap moment, i que sosté el seu guió en la persona d’Hilaire i la seva dualitat transfronterera, a banda i banda del Canigó, per a assenyalar algunes causes pendents de les democràcies europees, sense intentar fer en cap moment una declaració política més enllà de la pròpia recerca indentitària. Al mateix temps, l’espectador cinèfil hi trobarà un exercici de cinema experimental cuinat a foc lent, una mostra d’amor pel setè art, sentit de l’humor i ganes de fer comunitat a les butaques dels cinemes on té previst projectar-se.
*RICARD NOLLA i GASENI és creador audiovisual i músic.
Fes el teu comentari