Aquests dies vivim les lluites entre els candidats a alcaldes per les eleccions municipals. És bo que els diferents alcaldables i les seves llistes proposin accions per millorar els municipis on es presenten. Normalment s‘aporten temes nous i es reparteixen crítiques o es proposen canvis. També alguns candidats s’hi presenten creient que poden aconseguir algun “enxufe polític”. Voldria creure que aquests són els menys; però sense dubte examinant llistes i personatges, als petits pobles, on tothom ens coneixem, immediatament s’adverteix que alguns “mouen la cua” en aquest sentit. Però tenim sort! La sapiència popular és molt eficaç i la majoria de la ciutadania coneixen els que es presenten per una causa o per l’altra. I els que treballen en benefici propi, acaben perdent.
Però el problema actual dels alcaldes actuals, i per tant dels ajuntaments petits, és que existeixen massa entrebancs per portar a cap qualsevol obra. Els alcaldes queden retrets i mancats de poder sotmesos als informes que s’han d’emetre dels diferents departaments sectorials. La seva direcció, com a màxims responsables locals, queda cada cop més limitada, sobretot en el que es refereix a urbanisme. Sembla correcte que es puguin evitar algunes aberracions urbanístiques però de cap manera es poden entendre tantes limitacions i haver de moure tanta paperassa, passant setmanes i anant d’un departament a un altre sense poder-se aprovar sense el vistiplau de l’anterior. Les resolucions s’allarguen setmanes i mesos, anant d’un despatx a l’altre. I moltes vegades, sense raó ni seny, es deneguen. Quan un expedient arriba abans de vacances es resolt setmanes després del retorn a la feina del funcionari corresponent, i així, obres que s’haurien pogut fructificar d’immediat queden paralitzades durant anys.
Poso en relleu aquest problema perquè els pobles petits perden població i necessiten ajuda urgent del govern per revertir la situació i en canvi només els dispensen entrebancs. I posaré uns exemples que ho expliquen. Són exemples, però a cada poble se’n pateixen sovint i molt continuats que perjudica el funcionament local i l’economia productiva.
A Prat de Comte, poble de menys de 200 habitants amb un alcalde fantàstic, va tenir a mans muntar una empresa de 6 o 7 treballadors. Immediatament es va posar a treballar. Era un empresari que muntava una fàbrica de bobinatges de motors. L’Ajuntament li va posar a la seva disposició un pati per edificar un local a càrrec del municipi. Es va demanar permís a Urbanisme i els papers es van quedar aturats. Quan van arribar els permisos, l’empresari ja s’havia esfumat. A Caseres, un altre poble de característiques semblant, hi anava a viure un pastor que hi portava la família. Urbanisme va denegar el permís del corral per tancar el ramat perquè havia d’estar a 1.000 metres de la darrera casa del municipi i només el separava 900.
Aquest són dos exemples molt dolorosos per pobles petits que lluiten desesperadament per sobreviure, no tancar les escoles per manca de naixements i que ja no els queden ni botigues per atendre les primeres necessitats. Però no són els únics; aquests són dos exemples que els podem eixamplar a dotzenes a cada comarca; cases rurals, a instal·lació d’instal·lacions agropecuàries, petits negocis o fins i tot un gran hotel que es volia instal·lar a Benifallet amb una inversió multimilionària, són altres exemples coneguts i no realitzats per culpa de la paperassa i les reglamentacions.
A Lleida, on he tingut contínues relacions amb alcaldes de petits pobles pel meu estudi de Despoblament Rural, es troben amb els mateixos problemes. Les centrals fruiteres i altres instal·lacions industrials, amb milions d’inversió i creació de llocs de treball, s’acaben construint a l’Aragó. A Catalunya tot són inconvenients; a Fraga els reben amb el braços oberts, els ofereixen subvencions, els paguen els terrenys i acaben instal·lant-s’hi.
A la Catalunya de l’interior es necessita actuar als petits pobles que es despoblen a dojo. La Generalitat hauria de disposar d’una finestra única per despatxar les actuacions. D’Urbanisme, van a Cultura, a Sanitat, a Agricultura, a Medi Ambient, a Carreteres … i més. I a cada oficina departamental es passen mesos aturats. Actualment aquests departaments representen més un inconvenient que una ajuda. Els alcaldes ho denuncien sovint i es desesperen davant tanta ineficàcia i impediments que reben dels respectius funcionaris, però ni del parlament, ni del govern no s’hi posa remei.
Els alcaldes nous i els que repetiran necessiten de la Generalitat una finestra única per aprovar els projectes; els cal eficàcia i rapidesa. Altrament alguns alcaldes han de fer la vista grossa, tirar endavant l’obra sense permisos, i assumpte acabat. Aquest és un mal sistema que pot sortir malament. Els alcaldes no poden quedar cohibits continuadament per tanta paperassa i ineficàcia funcionarial. Amb una finestra única quan un alcalde aporta un tema raonable amb l’aprovació de tot l’ajuntament, amb menys de quinze dies s’haurien de concedir els permisos corresponents i no posar traves desautoritzant-los de fets tan significats com els que acabo de relatar.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari