Tothom parla de la importància de tenir, d’ensenyar, i de compartir ‘valors’. Però quins valors, i per a què? Quan parlem de valors, potser pensem en uns principis que et guien per la vida, donant-te pistes de com comportar-te pel bé teòric, teu i de tothom, o que t’ajuden a triar quin és el camí bo i quin és el dolent davant de decisions que has de prendre. Ens ho diuen a l’escola i als mitjans, que cal ensenyar-nos valors. Alguna gent fa un pas més (un pas enrere?) i afegeixen que cal ‘recuperar’ valors, com si les generacions més joves els haguessen perdut. I aquí és on he trobat la llavor de l’article d’avui.
Alguna gent -no tota per sort, però prou per a que jo hagi decidit escriure aquestes ratlles- quan parla de valors, no està pensant tant en ajudar les persones a progressar i a tenir una societat més diversa, més tolerant, més oberta, i més lliure, sinó que està parlant de mantenir la societat tal com ells la coneixen o com la voldrien veure. Volen mantenir uns ‘valors’ que en realitat són una estampa d’un moment de la història de la societat on cadascú aparentment sabia quin rol li tocava. Aquestes persones que ara lamenten la ‘pèrdua’ de valors i critiquen contínuament els joves i la ‘societat moderna’, abans tenien uns privilegis (tan clars i tan evidents que ni s’adonaven que els tenien, o encara els tenen), es trobaven còmodes i pensaven que tot anava bé.
No obstant això, els abusos, la violència, els rols de dominació, el bullying, el menyspreu, els suïcidis, la divisió de classes, les obligacions imposades, la falta de llibertat real, l’homofòbia, el racisme, el masclisme, etc. ja existien també en el passat malgrat aquests ‘valors’ que ens diuen que ara hem perdut. Fins i tot potser hi havia molts més casos que no pas ara. Però la gent que no va patir ara mira el passat amb ulleres de nostàlgia i lamenta el canvi gradual que estem vivint cap a les llibertats individuals.
Els valors o models de vida es poden transmetre entre persones, amics, família, professors i alumnes però també es poden anar comprenent i interioritzant a través de tot allò que veiem i experimentem; de llibres que llegim, pel·lícules i anuncis que mirem, cançons que escoltem. Aquí també veiem la trampa amagada darrere de les aparentment bones intencions dels venedors de ‘valors’. Molts cops aquest mitjans també han repetit i insistit en donar estereotips o missatges poc flexibles sobre l’estil de societat ideal. Per sort, avui dia les coses han canviat i podem trobar molts exemples alliberadors i amb punts de vista oberts i tolerants, però tradicionalment moltes cançons de pop o pel·lícules de Hollywood ens han repetit fins a la sacietat missatges subtilment alliçonadors sobre la importància de tenir relacions ‘normals’, sentiments acceptables, famílies tradicionals i de lluitar per aconseguir el teu somni. Aquests missatges sovint ens ensenyen, indirectament, que cal aguantar situacions tòxiques, perseguir un idea estereotipada de la vida o de les relacions, sacrificar-te en nom d’una situació falsament pintada d’idíl·lica o reprimir allò que realment vols fer o vols ser.
Avui dia la majoria de la gent ja sap que la vida no és tan fàcil i simple de classificar, i des de fa temps podem trobar molts anuncis, pel·lícules, i cançons amb missatges força més adaptats a la realitat. Les noves generacions tenen els ulls més oberts que mai i ja detecten àgilment les trampes del sistema que ens han imposat des de fa anys. Però, davant d’aquest avenços, unes persones continuen repetint el mantra de tornar als ‘valors’ i normes tradicionals per a evitar el ‘mal’.
Recordo les campanyes als anys 1970 en contra de la música rock perquè, ens deien, les lletres portarien els joves pel mal camí. Després, als 80 i 90, serien els vídeojocs, els culpables. Ara últimament hi ha gent posant-se les mans al cap si en pel·lícules ‘per a xiquets’ com les de Disney apareix un personatge homosexual o ensenyen relacions que no segueixen els estereotips de la família tradicional, o si en una versió nova d’una obra clàssica hi posen una persona negra a fer un paper que sempre havíem vist representat per un blanc, o quan Marvel-Disney van posar a la pantalla els personatges femenins com la Capitana Marvel o la She-Hulk.
Ja no vivim en un temps de censura directa, afortunadament, però els mitjans reaccionaris s’asseguren de muntar i alimentar campanyes criticant o burlant-se’n de tots aquests intents de demostrar una societat més diversa i real. I no falta gent que els segueix el joc, lamentant-se d’aquest progrés i volent tornar a una vida més ‘simple’ quan no havien de molestar-se de sortir del seu espai mental privilegiat.
Els ‘valors’ clàssics que tenen aquesta gent al cap, com hem dit, sovint estan lligats a com eren les societats abans, o almenys superficialment. Ens diuen que els xiquets estaven contents amb poca cosa i sabien respectar els grans, i estudiaven tot el dia només esperant fer-se grans per poder treballar tot el dia també, i que la dona estava contenta a casa amb la rentadora nova, i tots els homes tenien inculcada la ‘cultura de l’esforç’ a les seves feines i també estaven contents… vaja, un món feliç. Evidentment obvien l’altra cara, les coses que passaven i continuen passant; castigar els xiquets per qualsevol cosa, burlar-se de l’alumne ‘diferent’ de classe, les bromes masclistes al bar que després s’emportarien a casa, o aquell home que aixecava la mà davant la parella si havia tingut un mal dia… bé, de totes formes, ens diuen, abans la vida era així, dura però bonica, i res d’això no els feia mal, diuen.
El fet és que realment aquest marc de ‘valors tradicionals’ que volen continuar implantant sí que fa mal. Fa mal a tota aquella gent que no entra dins del marc, fa mal a les persones a les que no deixen viure amb tranquil·litat o triar la seva forma de viure, a la gent que se sent pressionada per conformar-se, a les persones que veuen que la societat que hem creat no els dona suport o comprensió, i també a la gent que es queda embussada emocionalment per no sortir-se’n del marc permès.
No em malinterpreteu, també penso que cal ensenyar (i si pot ser amb l’exemple, més que amb paraules) actituds de vida per a fer una societat més justa. I que cal ensenyar els joves, i grans, a tenir el valor de viure, i de qüestionar-s’ho tot, incloent els anomenats ‘valors’ clàssics. Reforcem valors positius com la tolerància, el fet d’acceptar i respectar la diversitat, fins i tot amb les coses que no entenem. Ensenyem el valor de respectar la llibertat de viure cada u com vol, tant si vol una vida ‘tradicional’ o si vol anar amb una parella diferent cada dia. O el valor de deixar que cada u faci allò que vol amb la seva vida i el seu cos. El valor d’acceptar que res és per a sempre, i d’aprendre que la vida no és una ‘camisa de força’ com l’Església o l’establishment ens han venut. Tenir el valor de treure l’Església, totes les esglésies, i les seves doctrines de les nostres vides. I de no tolerar ni banalitzar el feixisme.
El valor de donar el màxim de suport i estima a les persones de col·lectius que sovint són ignorats o maltractats. El valor de buscar o teixir un entorn que t’estima i et deixa viure i estimar. El valor de mirar amb lupa el sistema educatiu, el sistema laboral, les tradicions i tot allò que ens han dit que és allò ‘normal’ i desitjable. El valor de dir que potser aquesta ‘normalitat’ fa molt de mal a aquella gent que veu que no, que no pot viure seguint aquestes normes imposades i rígides. Ensenyem-nos el valor de cridar, de plorar, de protestar i de reivindicar els nostres drets i de voler canviar-ho tot per a aconseguir i respectar les llibertats i igualtats que ens calen a tothom. Expliquem als xiquets, com diu el Stephen King, que cal llegir els llibres que els ‘grans’ volen censurar i treure de les biblioteques, i que cal mirar les pel·lícules que els ‘grans’ diuen que no ens porten pel bon camí.
*BRIAN CUTTS és professor, pare i amic.
Fes el teu comentari