Les emocions són reaccions que tots experimentem: alegria, tristesa, por, ira… Són conegudes per tots nosaltres, però no per això deixen de tenir complexitat. Encara que tots hem sentit l’ansietat o el nerviosisme, no tots som conscients que, si no sabem gestionar bé les emocions, aquestes ens poden comportar un bloqueig o fins i tot una malaltia. Les emocions són mecanismes que ens ajuden a reaccionar amb rapidesa davant esdeveniments inesperats, funcionen de manera automàtica, són impulsos per actuar. Cada emoció prepara l’organisme per a una classe diferent de resposta; per exemple, la por provoca un augment del batec cardíac que fa que arribi més sang als músculs afavorint la resposta de fugir.
Les persones estem contínuament influenciades pel nostre grup social, el nostre ambient i el nostre propi cos, però si realment volem entendre tot aquest procés, hem de comprendre que els nostres pensaments, emocions i conductes estan íntimament relacionats i influeixen els uns en els altres. Els éssers humans rarament, per no dir mai, tenim pensaments o emocions de forma aïllada. Les emocions inclouen pensaments, aquests desencadenen accions, que al seu torn produeixen nous pensaments i emocions, i així successivament. D’aquesta relació circular podem concloure que si les emocions estan afectades no només pels pensaments sinó també per les accions, podem també canviar les nostres emocions actuant en contra seva, realitzant conductes que les contradiguin.
De fet, no es pot dir que realment s’ha canviat un pensament fins que actuem, no una, sinó nombroses vegades en la seva contra. Col·loquialment, diem que estem emocionats quan sentim una alegria intensa, tradicionalment s’ha fet aquesta associació i tots ens entenem si algú diu que està emocionat. També ho diem quan alguna persona plora. En canvi, no se sol dir que una persona s’ha emocionat quan està furiosa i encara menys quan té por. Hi ha un cert consens a l’hora de parlar de quatre que són bàsiques: la por, la tristesa, l’alegria i la ira; per elles mateixes no es poden considerar ni positives ni negatives, tampoc neutres i, totes són necessàries perquè són reaccions adaptatives de la nostra evolució, formen part de la vida. Sense emocions no es podria escriure la història dels humans i el problema per sobreviure seria no sentir-les, de la mateixa manera que seria un problema no disposar de recursos per regular-les.
Si les emocions són l’essència del nostre estat d’ànim i volem saber què ens passa, què hi ha a l’origen de què sentim, serà necessari connectar-hi per identificar l’emoció bàsica. La pregunta íntima seria “què sento en aquest moment?”. És el primer pas per aprendre de nosaltres mateixos i poder-nos explicar quin serà el segon pas. Quan ho podem expressar a partir del nostre potencial interior (sigui de manera íntima o compartida), aconseguim alliberar tensions, tristeses, alegries, satisfaccions, etc., i ens permet canalitzar-ho, decidir què en fem de manera conscient.
La barrera entre emocions i sentiments és difusa i sovint s’utilitzen com a sinònims, però hi ha alguns matisos que els diferencia. Els sentiments són més elaborats que les emocions, hi participa la ment, tenen més durada en el temps i són més persistents. Amb el sentiment, ens fem conscients de l’emoció. Per exemple, la pèrdua d’un ésser estimat pot provocar intenses emocions de tristesa o de ràbia, i manifestar-se fisiològicament amb llàgrimes, angoixa, etc. Els sentiments serien, més aviat, de pena, d’injustícia, o de nostàlgia.
Les emocions, els pensaments i les conductes formen part d’un procés global i sistèmic, no es poden separar, interaccionen i es retroalimenten contínuament i amb aquests tres elements ens construïm psicològicament parlant. A les emocions no hi podem accedir directament, però sí que podem modelar-les a través del pensament, fent-nos-en conscients i de la conducta. Allà on podem actuar és en la forma d’interpretar la marea (d’hormones i transmissors) que es desencadena. El que ens diem i ens expliquem de les experiències que vivim, el sentit que li donem, les actituds i el que fem incideix en l’estat d’ànim, té molta força i ens predisposa tant pel benestar com pel malestar. L’experiència no és el mateix que el sentit de l’experiència. Cada experiència viscuda pot tenir més d’un relat. La conducta té lloc quan passem a l’acció, quan fem alguna cosa. Davant d’un mateix fet pots demanar ajuda o bé aïllar-te; preocupar-te pels problemes o bé ocupar-te de les solucions. Som els escultors, els narradors, els escriptors… de la nostra vida (realitat subjectiva) i la vida pot tenir moltes cares i relats. Un mateix fet adquireix relats, significats i actituds diferents.
En general, convivim amb totes les emocions amb alternança i de manera inevitable; per tant, l’estat d’ànim pot ser canviant i làbil, però l’experiència de benestar subjectiu és estable, es manté en el temps i impregna la nostra vida. Després de les adversitats, torna la calma. Si ens hi fixem bé, sempre hi ha coses positives (agradables) a l’entorn i si mirem de trobar-les, de dir-nos, malgrat això…, evitem el sentiment d’indefensió. L’optimisme no és un engany i si ho fos, ho seria almenys tant com el pessimisme. El got és mig ple i és mig buit. Totes les històries estan dins nostre. Ningú ens pot obligar a pensar de manera determinada, podem pensar i escriure el que vulguem. En aquest sentit, el poder està a les nostres mans.
Imaginem una persona que sent pànic a parlar en públic. El simple fet de pensar-hi fa que tingui palpitacions i fins li suïn les mans, però aquesta persona sap que la seva situació laboral podria millorar molt si estigués disposada a fer presentacions parlant en públic. En un moment donat, aquesta persona decideix lluitar contra la seva por i fer precisament això que no li agrada, parlar en públic. Probablement, la primera vegada que aquest individu es llança, ho passa malament, molt malament, però descobreix, per pròpia experiència, que no s’ha acabat el món i que tampoc ha mort en l’intent. El que més sol succeir amb freqüència a aquesta persona és que al segon o tercer intent comença a adonar-se que això de parlar en públic no només no li molesta sinó que comença a agradar-li. Finalment, no només supera el seu problema, sinó que aconsegueix millorar en el seu treball i a més descobreix una facultat que desconeixia de la qual a més gaudeix.
Quina diferència hi haurà entre la persona que acabem d’exemplificar i una altra que no va fer res? Precisament això: actuar. El fet de no quedar-nos creuats de braços observant els nostres bloquejos és el primer pas cap a la superació. Una cosa és comprendre les nostres limitacions i una altra molt diferent identificar aquells objectius que es veuen bloquejats pel nostre propi pensament i enfrontar-ho activament.
*TONI PONS és farmacèutic i professor.
Fes el teu comentari