Com pot ser que en ple segle XXI encara hi hagi tantíssimes famílies dels temps de la Guerra Civil que, per por a represàlies, prefereixen callar i ocultar el seu passat?
Fa poc, Tortosa va commemorar els 85 anys de la fi de la Batalla de l’Ebre amb la celebració d’una ruta literària per diferents espais de la ciutat, a càrrec de l’escriptor campredonenc Emigdi Subirats. En el transcurs de la ruta es van reconèixer, per fi, les famílies de dos presos de guerra injustament acusats i, finalment, afusellats a la presó de Pilats de Tarragona. Ara, a les façanes de les seves cases natals hi trobem una placa del Memorial Democràtic que en recorda les seves vides, amb la finalitat de reparar la memòria d’aquells qui ja no hi són. Una tasca que era més que necessària i que, fins ara, els anteriors consistoris de l’etapa de la democràcia es veu que no havien trobat mai el moment oportú per dignificar la memòria de l’exalcalde republicà Josep Rodríguez, i del comercial de Can Cubeles, Joaquín Cid.
Però el que encara és pitjor és que hi hagi famílies que han viscut amb la vergonya de ser parents de qui eren i, fins i tot, amb amenaces de mort. I és aquí on cal parlar del cas de Florencio Pla i Meseguer, més conegut com ‘la Pastora’.
Nascut a Vallibona l’1 de febrer del 1917 amb una malformació genital congènita, actualment coneguda com a intersexualitat, els seus pares van voler registrar-lo amb el nom de Teresa Pla, per tal d’estalviar-li el servei militar.
Va treballar com a pagesa, però en la pubertat va començar a notar l’evidència que els seus trets sexuals eren més aviat masculins. Intentà d’inscriure’s com a home al bàndol republicà durant la Guerra Civil, però no li ho varen permetre. Encara més, el 1949 va ser humiliat en un escarni públic per part de la Guàrdia Civil mentre treballava a la masia de la Pastora de la Pobla de Benifassà.
Allà va conèixer els maquis de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i l’Aragó i decidí allistar-se i passà a viure per les muntanyes robant als rics per donar-ho als més pobres. La premsa de l’època començà a difondre diverses llegendes, mites i rondalles de por vinculades a ‘la Pastora’ que van perjudicar greument la seva imatge. Aquesta és una de les raons per les quals el llibre que ha publicat la seva neboda-néta, Elena Solanas, duu per títol ‘Florencio Pla “La Pastora”, la dignitat robada’. Se’n va fer la presentació a la biblioteca Marcel·lí Domingo, el 22 de novembre passat.
Florencio Pla va estar 17 anys empresonat i, gràcies a un indult, va poder sortir en llibertat l’any 1977. El 1980 va aconseguir, finalment, canviar-se el nom al registre.
Però, des d’aleshores, la família acabà perdent el contacte, de mica en mica, fins al punt que un conegut els comunicà que Florencio havia mort el 1990 i no volia dir-los en quin lloc havia estat enterrat.
Després de moltes hores de recerca, Solanas ha pogut esbrinar que, en realitat, el seu oncle va estar vivint a Olocau i va morir el 2004, i que estava enterrat al cementiri general de València.
La mare de Solanas li havia dit molts cops que tenien prohibit l’accés al poble de Vallibona, però ella decidí presentar-se per sorpresa a la presentació d’un llibre sobre el seu oncle que havia escrit Josep Calvo. Allà va explicar qui era i, per sort, va veure que la gent la va aplaudir i que, en realitat, el seu oncle era molt estimat i respectat pels vilatans. Tant és així que a Vallibona s’ha inaugurat un carrer amb el seu nom i s’ha constituït l’associació d’Amics i Amigues de Florencio Pla Meseguer.
Entre les etapes dantesques que van haver de patir els familiars de Florencio Pla, hi ha la de la seva germana i el seu marit, que van ser detinguts per la Guàrdia Civil d’Ulldecona i apallissats a la presó de Pilats de Tarragona. Per la Guàrdia Civil, la Pastora continuava sent considerat el criminal de guerra més buscat i sanguinari d’aquestes terres, malgrat no tenir cap prova empírica per demostrar-ho i que s’hagi testificat que mai formà part dels assassinats que se li atribuïren.
Solanas està orgullosa d’haver pogut començar tota aquesta investigació i ser a temps de poder reparar la memòria de la seva família mesos abans que es morís la seva mare, que també havia patit les represàlies policials tan sols amb deu anys.
L’escriptora creu que encara li falten moltes peces per poder tancar el trencaclosques de la vida del seu oncle i, per això, duu sempre una polsera amb una peça de puzle, com a símbol d’aquesta lluita que no vol abandonar fins a saber tota la veritat que se li ha estat ocultant durant massa anys.
Fes el teu comentari