Una dona rural és aquella que viu a un món rural, sigui portant una activitat profesional o vivint allí… Als pobles trobem poques dones que es dediquen al sector primari, trobem dones lluitadores que creuen en els seus ídols i aposten per mantenir viu el poble. Parlarem de l’evolució de la dona rural, començaré parlant d’un fet que va ocórrer al meu poble, Gandesa.
Estem a 1919 comença la construcció del Celler Cooperatiu de Gandesa, entre unes quantes famílies s’ajunten per fer una cooperativa de vi i oli. Van anar a Cèsar Martinell i li van fer la comanda, ell ho fa amb claus en mà, però per abaratir costos los socis van anar a jornal de vila. Los homes continuen los treballs de camp i les dones són les que amb cabassos, amb aixades, carretilles, traient terra per fer els trulls… es converteixen en manobres. Los homes estaven al tros o anaven en carros a buscar el material per la construcció.
Al sindicat hi havia una bàscula on pesaven les dones i els xiquets, si no feien més de 50 quilos no podien treballar ni elles ni els xiquets, perquè consideraven que no podien aixecar més pes del que pesava, no era un càstig; era una manera de salvaguarda’ls. Dones que anaven mudades a treballar i en acabar a fer el cistell per a l’home que anava al camp, cuidar-se dels xiquets, rentar roba, endreçar la casa i cuidar la gent gran que tenien amb ells.
Ara parlaré de les que mantenen l’herència rància del segle XX, que s’entossudien en reduir les dones en general a ciutadanes de segona i a les dones rurals en particular a personatges invisibles amb poc marge de maniobra, així com reduir els pobles a la producció agrària. Dones que proporcionen ajuda familiar, que no tenen independència econòmica, perquè la seva feina la fa a l’empresa familiar, és una feina que engrosa la bossa comú i la titularitat l’ostenta el cap de família, l’home.
Dones sense seguretat social, sense poder cobrar una baixa per malaltia, ni maternitat, ni per accident, ni tant sols gosar de posar-se malaltes. Prefereixen callar, no començar a cobrar fins que no es queda vídues, i amb la pensió no els arriba a final de mes.
Moltes d’aquestes dones sofreixen malalties psicosomàtiques i sobreenvelliment, per conseqüència dels grans esforços físics i considerables tensions nervioses que la feina els comporta. Compatibilitzar el treball de l’explotació amb les feines domèstiques suposa no només un allargament de jornada, sinó un conflicte de rols.
La dona acumula molta feina, ja que a part de les feines dels camps o de fàbriques assumeixen quasi en exclusiva les feines domèstiques, la cura de la casa, dels fills i dels grans.
Aquestes són les nostres àvies, mares… Per sort, a la gran majoria ens han educat, a les seves descendents, a empoderar-nos. No se’ls hi pot treure el titol de superheroïnes, valentes, pacients, carinyoses, però excessivament submises.
I arriba la nostra generació, dones empoderades gràcies al llinatge de dones sabies i meravelloses, que ens fan prendre consciència que de vegades lliurem el nostre poder als altres. Que per molts obstacles que apareguin, la vida sempre té sentit.
Ens suggereixen la importància de connectar amb la compassió i el perdó. Que hi ha una gran diferència entre l’acceptació i la resignació, així com entre l’aïllament i la solitud.
I amb aquesta herència de saviesa surten les dones rurals botigueres, empresàries, mestres, arquitectes, polítiques, perruqueres, enòlogues, ramaderes, pageses… dones que fan la seva feina al poble, i que són econòmicament independents.
Les que encara estem vinculades als pagesos a casa, siguin parelles, pares o fills, continuem ajudant en les èpoques amb més feina, com la verema o alguna altra cosa puntual. Però anem amb il·lusió de fer un treball que ens uneix a la terra i als nostres avantpassats.
Les dones rurals parlem d’identitat amb el territori, tenim una alta valoració dels recursos, i una alta participació en l’associacionisme. Aquestes dones millorem la qualitat de vida de tots els habitants participant en diferents festes sense mirar el gènere i l’edat.
Faig al·lusió a la perspectiva simplista que les persones que viuen en ciutats tenen del que passa als pobles, perquè aquesta visió miop i estreta és aplicable a la feina que fem les dones rurals pels nostres pobles i per la societat en general.
Per sort ara amb les manifestacions dels pagesos els ha arribat una mica de música de qui som i què fem.
Som conscients de la problemàtica que tenim, de la falta d’inversions per part de l’administració, que no tenim tantes opcions d’esplai, però tenim la malea a dos minuts, camins per passejar i un paisatge per admirar.
Mos queda molt camí per recórrer però és cert que es comencen a veure brots verds.
*DIANA VALIMANYA és portaveu de Som per Gandesa.
Fes el teu comentari