Ma llaa Susanna era una dona emprenedora, feia de cuinera quan hi havia algun bateig, boda o comunió, era una dona endurida, valenta, defensora dels més dèbils i amb uns ideals progressistes que en aquell temps la van portar a la presó. Mentre ella estava a la presó dos nens petits l’esperaven a casa, el meu avi va tenir la mateixa sort que ella. La seva filla de tres anys se li va morir al cap de pocs mesos, el seu germà va fer cap a un camp de concentració a Mauthausen. Una història molt tràgica, però ella avant… contava contes a la presó, cantava cançons i s’inventava alguna història perquè a les seves companyes se’ls passés el temps més ràpidament. Ma llaa igual que moltes altres…
Tornant a casa pacífiques guerreres, empunyant el cor amb forma de llança que no es trenqui, tornant per dir que era el seu dia i el d’aquelles que no van tornar.
Si parlo de ma mare, als nou anys ja es va posar a treballar perquè havia de portar diners a casa, no hi havia horari i els sous eren ridículs, passant de feina en feina fins que es va casar i va poder estudiar. Compaginant feina, marit, xiqueta i estudis, ella va ser la primera dona empresària de la meva família.
Si s’hagués rendit ni ma germana ni jo tindríem el que a hores d’ara tenim.
Dones amb història dintre la història, dones endurides i valentes que gràcies a elles ara natres tenim més avantatges.
La veritat és que perquè moltes dones avui siguin reconegudes en les seves professions, moltes altres han hagut de lluitar per demostrar al món que eren igual de vàlides que els homes en llocs de responsabilitat com a metges, arquitectes, enginyeres, pilots, futbolistes, etc.
El camí no ha sigut fàcil, i actualment encara no ho és.
La famosa bretxa salarial o el simple fet que majoritàriament els llocs directius continuïn sent ocupats per una figura masculina, delata que la nostra lluita ha de continuar.
Al fons crec que és por el que ens tenen, fem por perquè quan una dona pren una decisió, quan una dona des del seu cor diu prou, fins aquí hem arribat, ni mil exèrcits d’egoisme ni totes les trampes de la il·lusió podran parar el seu propòsit. No es tracta de polaritats ni de relegar a l’altre, sinó de visibilitzar, de donar veu i lloc al qual ha estat posposat.
Es tracta del fet que mereixem no ser mutilades, ni violades, ni cremades a les fogueres, es tracta que ens mirin com un igual.
Es tracta també d’educar menys princeses i més dones empoderades, es tracta de caminar per la vida compromeses, reconeixent-nos amb els ulls col·lectius i desitjar un destí digne.
Es tracta que som la suma dels nostres moments, les nostres nits i els nostres matins, d”agenolla’ns i aixeca’ns, dels nostres amors i dels nostres desamors, de les nostres entranyes i dels nostres orgasmes.
Dones mortes i tornades a néixer, dones immortals, dones plenes de dubtes i dones plenes de certeses.
Dones de braços oberts, dones ràncies, dones en construcció, amigues de les seves amigues i enemiga de les seves enemigues, hipòcrita si cal.
Totes elles meravelloses obres inacabades, esculpides pel pas del temps, aprenent de les caigudes i de les altres, dones que mos tornem història viva de la vida en moviment.
Avui tornem totes, amb totes les generacions que habiten dintre nostre per ocupar un lloc al món, per dir que pel nostre cos no es passa, que els nostres drets no es trepitgen.
Demaneu-nos permís i, si ho sentim, tos obrirem la porta de casa.
*DIANA VALIMANYA és portaveu de Som per Gandesa.
Fes el teu comentari