1/ Aquests dies fa quatre d’anys d’aquella setmana que vam començar veient la covid com una cosa que semblava que passava al nord d’Itàlia (les notícies de Xina eren preocupants, però Xina estava molt lluny) a quedar confinats a casa. De fet, tot es va precipitar en 48-72 hores.
2/ Igualada va ser la nostra zona zero. Hi ha una dada d’aquells moments inicials de la pandèmia que explica el desbordament que va patir el sistema sanitari, i que no va fer altra cosa que empitjorar durant molts mesos. El dijous d’aquella setmana, mentre esmorzàvem encara als bars a mig matí (i tot estava obert), a un hospital comarcal relativament petit, hi va començar a arribar una ambulància, amb un cas greu de covid, cada quatre minuts. Cada quatre…
3/ Fora dels que van tenir morts injusts, la nostra societat ha elegit oblidar. Era previsible i no pot criticar-se, després d’una experiència traumàtica com aquella. Ha passat sempre, en pandèmies, guerres i tota mena de catàstrofes. És la necessitat dels supervivents de continuar vivint.
4/ Modestament, creiem necessari posar-hi números i fer un balanç més o menys definitiu. Bàsicament, per a preparar-nos per si allò torna a passar. Més ben dit, quan torni a passar, que serà així més aviat que tard. No tenim clar que s’estiguin aprofitant les lliçons que hauríem d’haver aprés, i a un preu altíssim.
5/ Perquè recordeu el mantra de “muscular” el sistema sanitari? Doncs estem igual, pitjor en algunes situacions. Sort que vam tenir de la dedicació, fins i tot la valentia, dels professionals sanitaris, que treballaven jugant-se la vida sense saber si tindrien feina l’endemà.
6/ I és trist que les notícies sobre les mascaretes no siguin que hem constituït allò que s’anomena una reserva nacional, per tal que no ens tornin a agafar amb els pitxats al ventre. Les notícies són les estafes d’aquells moments, protagonitzades per desapresius en origen i dels que viuen entre nosaltres. Caigui qui caigui, per cert.
7/ La covid va posar en fallida la globalització. Si més no, la part referida ja no als costs com més baixos millor, sinó a la producció “just in time” i sense estocs. I ni així. La crisi del Mar Roig ha fet evident que continuem igual.
8/ Tot això inclou aclarir fins a les últimes conseqüències l’holocaust de les residències geriàtriques. Perquè una cosa és que la major part de persones que hi van morir estarien segurament sentenciades i una altra que se les “sacrifiqués” sense ni tan sols intentar salvar-les. Ni que se les deixés morir de forma indigna i enmig d’un patiment horrorós. Fins i tot morint-se, tenien dret a fer-ho sense patir i lluny de les escenes dantesques i paoroses viscudes als geriàtrics.
10/ Aproximadament un 30% dels policies i militars que van “entrar” a les residències, han necessitat assistència psicològica per estrés postraumàtic. Professionals acostumats a veure morts i atendre desgràcies… Pots comptar què s’hi van trobar…
11/ Una altra xifra dona testimoni de la gravetat de les decisions d’aquell moment, polítiques que no mèdiques. Segons un recent estudi, un 40% d’aquells difunts hauria tingut si més no una possibilitat de sobreviure si els haguessin traslladat a un hospital. Terrible, oi?.
12/ Ara, i aquí ve el pitjor. Sabeu com s’ha establert aquesta dada? Doncs perquè va haver-hi residents als geriàtrics que sí que van ser portats a l’hospital, bàsicament per tenir una assegurança privada. I aquest 40% va ser-ne l’índex de supervivència. Cal dir que això seria suficient perquè algú acabés a la presó? Però no passarà res.
13/ En general, estem focalitzant aquesta matança a la comunitat de Madrid. Però recordem que a Catalunya no vam ser exemple de res. I no parlem, no, d’un Procicat erràtic. Aquí també tenim deures pendents amb el què va passar. I heu sentir parlar que s’estigui impulsant un nou model residencial que eviti, o minimitzi, que pugui tornar a passar tot allò? Aquí només en coneixem un cas i sembla que els faci nosa dir-ho.
14/ Un tema que no pot obviar-se és el paper de les empreses que gestionaven residències, sovint filials d’empreses del BOE o de la llotja del Bernabéu, si no de fons internacionals. Tampoc passarà res. Però recordeu, com a dada significativa, que als registres d’alguns centres hi figura que es prenia la febre cada determinat nombre d’hores a cadàvers que ho eren des de feia alguns dies pel seu grau de descomposició. Penseu el que volgueu.
15/ De culpables n’hi ha molts, també gent normal i corrent. La casuística és florida. Però què els has de retreure, que van tornar del supermercat a casa fent una miqueeeeta de tomb, per poder aguantar un confinament dur com ell mateix? Si a molts dels “de dalt” els veies al carrer, teòricament dirigint coses, sense que hi hagués cap necessitat. I si fins i tot militars carregats de medalles i bisbes es van saltar el torn de la vacunació?
16/ És més preocupant, això sí, el 4% de sanitaris que no van voler vacunar-se, i que així deuen seguir. No els obligava cap llei, és clar, però el seu jurament hipocràtic, ja tal? El que va quedar clar és que el seu dret estava per damunt del dret de tenir salut i d’esperar que els professionals t’ajudin a guarir-la, no a empitjorar-la.
17/ Aquí optem per valorar que un 96% va complir, més enllà que en un fenomen de propagació en proporció geomètrica només calen quatre gats per a fer-la grossa. Per això també s’ha de destacar que, per aquestes contrades i potser contra tot pronòstic, es va vacunar un 90% de la població. 10 punts per sobre, fins i tot 20, del necessari per a aturar tot allò. Atenció: no estem parlant de qüestions morals, tot i que serien molt pertinents, sinó de simples matemàtiques.
18/ No tots els tribunals haurien de sortir indemnes d’una anàlisi rigurosa. N’hi ha haver molts que van anul·lar restriccions de les d’aquella època, amb l’argument que no hi havia prous casos que les justifiquessin. Encara recordem el que dèiem llavors: benvolguts jutges, podria ser que les restriccions fossin per a prevenir i evitar que hi hagués més casos? Tampoc n’espereu res: com s’han de jutjar ells mateixos els tribunals que no jutgen altres?
19/ De totes formes, tals actuacions judicials eren molt coherents amb tantes decisions de llavors… I és que en una crisi sanitària amb afectats i morts a carretades, qualsevol dret anava primer que el dret a la salut. Primer la llibertat de les canyes, filosofia triomfadora a les urnes. Però no tota la culpa del que va passar és d’Ayuso i els seus miracles de comptabilitat.
20/ Els estats d’alarma, i els confinaments, van ser inconstitucionals, és clar. Les lleis no estaven preparades per al que va passar. Però això, tot i ser important, va ser el de menys. El que va comptar és que els tribunals ja feien política llavors, aprofitant la desgràcia per a carregar-se el govern. I ha passat temps més que suficient per a reformar les lleis, si s’hagués volgut. Però no vol ningú. Especialment, els que donen per amortitzada la covid a efectes de posar i treure governs.
21/ La setmana tràgica de març de 2020, les coses estaven així: si es confinava el país i es destrossava l’economia, potser hi hauria igualment uns 50.000 morts. Però si no es confinava, els morts se n’anaven als 450.000 o 500.000. El càlcul era de la Johns Hopkins University. Podeu discutir-vos amb la màxima autoritat mundial en epidemiedolgia, si us ve de gust. Els tribunals espanyols s’hi van veure amb cor.
22/ Aquí no som fans de Pedro Sánchez. Però imagineu que decidiu vosaltes. Què haurieu fet? Haurieu encertat més? I per descomptat, us imagineu M punt Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría al timó de la Moncloa?
23/ Pel món mundial, el balanç de la covid té punts que aixequen espurnes. Si les eleccions nord-americanes del proper novembre es regissin pels resultats de la pandèmia, Joe Biden seria reelegit de carrer. Perquè l’empenta que va donar a la vacunació (en els famosos 100 primers dies, que és política americana pura i dura, 100 milions de vacunacions) va ser clau.
24/ Consti que, al principi, els mecanismes sanitaris dels Estats Units no van reaccionar malament del tot, considerant la situació. El tema és quan tens al capdavant un líder llunàtic, parlant del lleixiu per a guarir coses, o que diu que una bufanda ja fa en comptes d’una mascareta. Que Trump tingui possibilitats reals de tornar a la Casa Blanca no parla gaire bé d’aquell país.
25/ El Regne Unit o Suècia, països teòricament seriosos, van optar per allò que en deien immunitat de ramat. Que els contagis corrin per a immunitzar-nos… Però escoltin, no caurà molta gent, ni que sigui en favor de la resta? A Suècia encara van dir que protegirien la població vulnerable, però poc la deurien protegir. Els geriàtrics d’Estocol i rodalia van ser un escorxador i les defuncions per milió d’habitants, de les més altes del món. Mira que fot a qui se senti socialdemòcrata…
26/ Al Regne Unit vivien un revival del thatcherisme i així els va anar. La seva sort no va ser que el seu Trump local, és a dir Boris Johnson, veiés la llum en estar a punt de dinyar-la. Va ser tenir la vacuna AstraZeneca. I mira que ha estat denostada per terra, mar i aire, a partir d’alguns efectes secundaris que aquesta farmacèutica reconeixia, mentre els seus competidors no badaven boca dels efectes dels seus propis productes.
27/ Xifres també rellevants. Una dosi d’AstraZeneca costava 2,5 euros. Una de Pfizer, 17,8. Quan la reputació d’AstraZeneca va quedar destrossada, la dosi de Pfizer es va enfilar fins al 40 euros. Cal dir res més? Però cal tenir en compte quelcom. Al Regne Unit feien vida normal molts mesos abans que nosaltres i la resta de món. I ja no és això, que potser podria confondre’s amb la llibertat de les canyes de Madrid. És que la mortalitat va caure en picat.
28/ Algun dia haurem de fer números del que va passar al Tercer Món.
29/ Podríem seguir hores, però no es tracta de cansar ningú. Disculpeu-ne la longitud, però hi havia coses que volíem dir. Hem intentat mantenir el format d’oferir dades, però avui de recreativa no en té res aquesta secció.
Fes el teu comentari