Ahir estava amb mon fill de nou anys, Jordi, i amb el meu nebot de quatre anys, Àlex. Escoltava la conversa entre ells. El petit, quan el gran li explicava alguna cosa, ell contestava que ja ho sabia. Era un monòleg amb una única resposta, ja ho sabia. Llavors, el meu fill li diu: tu saps?… i l’altre li contesta: jo ja ho sé. Jordi contesta: no ho podies saber perquè m’ho acabo d’inventar, o sigui que si no saps alguna cosa no diguis mentides. Jo li vaig dir: Jordi, és petit, l’Àlex, i ell em va contestar: Mare, si no se és sincer mai sabrà quina és la realitat, i jo sé que menteix; doncs més val que siguem clars i així no hi ha malentesos.
Em va fer reflexionar, perquè un xiquet de nou anys té les coses més clares que molts dels que hem d’anar a les urnes.
La sinceritat ens permet expressar-nos lliures de tot fingiment amb el proïsme. És el que ens permet manifestar-nos exteriorment com som interiorment (sense doblecs), en la nostra relació amb els altres. És la claredat i transparència en allò que es fa, en allò que es pensa i en com es viu. Comença amb nosaltres mateixos.
Quan no hem estat sincers, passat el primer moment, la consciència ens ho reclama. Serem sincers en la mesura que no especulem amb allò que diem o fem buscant la nostra pròpia conveniència, resguardant la nostra pròpia imatge (la que li venem al proïsme) i eludint responsabilitats.
La sinceritat en les nostres paraules sempre haurà de ser moderada per altres virtuts com la caritat, (per no ferir gratuïtament), la discreció, (per no dir en públic allò que haguem de dir en privat), l’amabilitat (les nostres paraules no siguin rebutjades de pla), i la prudència (de dir-ho a la persona adequada), etc…
Si raonem, els darrers anys des que va començar el procés, les entitats i els partits independentistes han esgrimit nombrosos arguments a favor d’una Catalunya independent.
La van declarar finalment perquè el poble els empenyia, però es va veure que van mentir perquè tot el que la ciutadania demanava no es va complir. Ells deien que ja estava fet; estructures d’estat, reconeixement d’un banc nacional, etc…
I no havia res absolutament fet, del que s’havia dit.
Ara vénen les eleccions i voleu dir que per un casino s’ha quedat sense pressupostos el nostre país i l’Estat espanyol?
Voleu dir que no és la mentida de les eleccions per la conveniència de les enquestes?
Ara ens tornen a prometre un finançament singular, un nou referèndum acordat, voleu dir que la gent no comença a estar cansada de tot això i que sempre s’està remenant el mateix?
La gent ja ha votat dues vegades. De què va servir el paripè de declaració d’independència al parlament i tot allò que va passar aquells dies? De què va servir la mobilització d’aquest país i rebre el càstic del 155?I la vergonya dels que no volien aplicar-ho?
Ara, com encantadors de serps, vénen amb promeses de recaptar impostos, de la independència… i això és no ser sincer.
No necessitem cap Messies, necessitem gent sincera, gent que digui la realitat.
Gent que vulgui solucionar els problemes, en molts anys no s’ha fet res…
- En Educació estem a la cua d’ensenyament.
- Sanitat, no tenim metges.
- Residències, no hi ha personal ni places.
- Sequera, no s’ha fet res per solucionar-ka, quan sabien que passaria.
- Ens diuen que el transvasament de l’Ebre en vuit mesos pot estar fet i canviar uns quilòmetres de la canonada de l’aigua del Ter que va a Barcelona, costarà dos anys l’obra.
Voleu dir que aquí no és poc sincer això i que només es busca enganyar a la gent i que hi hagin enfrontaments entre territoris?. Només per semblar que es fa una cosa.
- Immigració, hem rebut amb pocs anys dos milions d’immigrants més i s’ha demostrat que a les comarques continua el despoblament. Se’ls fa pagar a ells que desborden la capacitat del país. Però s’ha demostrat que no s’ha fet res per donar-nos serveis sanitaris, ni educació, ni guarderies, ni infraestructures, que és l’esencial a un pais.
- Què es fa amb el català, per què els nouvinguts no parlen la nostra llengua i comença a caure en desús? Hi ha partits polítics que volen que desaparegui el català: per què no són sincers i ho diuen? Pretenen que el català sigui una llengua de gent gran i desaparegui, com s’ha fet a França, que siguin sincers. O tenen por de perdre algun vot dels catalanoparlants? Perquè a aquests mateixos són els que els molesta, no ja que es parli en català o es penso, lo que realment els molesta es que la gent pensi, i pensi en català.
Som servidors públics, el poble confia en natros i natros no hem de mentir, ni fer promeses en buit, tenim l’obligació de donar el major i millor servei a la ciutadania. Cal explicar els problemes a la gent. Que hi hagi un debat sincer i la gent al final ho acaba entenent. Hem de recordar que les institucions no són nostres personals, són del poble i natres estem al servei de les institucions perquè el poble així ho ha triat.
L’honestedat és la virtut que ens porta a actuar amb rectitud d’intenció.
Així com la veracitat és l’amor i la fidelitat a la veritat intel·lectual, descoberta per la intel·ligència (i és l’aspiració suprema de l’intel·lecte) i la sinceritat és la transparència entre allò que pensem i allò que diem als altres, l’honestedat està dirigida a les nostres accions.
Una persona honesta és la que permanentment busca allò correcte, allò honrat, allò just, allò que s’ha de fer, que posa les cartes sobre la taula i no pretén aprofitar-se’n de la confiança ni de la innocència o ingenuïtat dels altres.
És la virtut que ens porta, (encara que de vegades ens costi molt), a complir els nostres compromisos.
Tant de bo arribi l’oportunitat d’expressar el que sentim sense moure vespers, que la diferència sigui benvinguda per avançar en arguments, que la unanimitat no sigui aclamada per no comprendre la variant recordatòria d’aquells que criden tant i no fan.
Tant de bo arribi el moment de sucumbir al tall de l’altre com si es tractés d’enemics.
Que tornin les tertúlies dels filòsofs de vida. Que es respecti el pensament i la història de vida original de qui porta un baluard al pit i la custòdia.
Que bufin aires de renovació.
Que s’escampi el sol per a tots i no pesin les espatlles per als que no tenen l’alleujament d’un horitzó al davant.
Tant de bo arribi el temps en què tots units, siguin independentistes, moderats, progressistes o de dretes, vulguin canviar les coses i arreglin aquest país, perquè la gent ho necessita.
Tant de bo les pròximes eleccions tinguem un govern que ens uneixi i que treballi pel poble i no creï més desencís ni frustració.
*DIANA VALIMANYA és regidora de Som per Gandesa.
Fes el teu comentari