La maternitat no és mèrit ni mandat. No és una qüestió de gènere ni de sexe. La maternitat no representa un estatus ni requisit de currículum vital. No és un úter ni un cos, encara que ho requereixi i s’obrin músculs que mai no van imaginar la travessia i la seva potència. Ni totes les dones van néixer per ser verges ni per matrius. Ser dona no és sinònim de maternitat, però en cada mare batega, resisteix i vibra una dona. És l’opció de viure i celebrar la vida. Comporta el sisme submarí interior d’hormones i emocions creadores d’una altra vida.
Recordo la cursa per obtenir el gran premi, ho veig lluny i recordo el positiu de l’espera, de l’il·lusió per veure si al final seria una o un o dos, no recordes dels anys i anys amb tractaments i plors. Quan vols tenir un fill i no arriba, es trenca el cor a poc a poc, quan es produeix el miracle i el sents al teu ventre i de cop el perds, el dolor és indescriptible, perquè l’amor no entén de setmanes i cada dia hem de viure l’absència i totes les il·lusions que havien ficat amb aquell fil. Vols tirar la tovallola amb tot i amb tots, vols marxar amb ell, perquè encara que no l’hagis conegut el sents amb tu i creus que et necessita, però no pots oblidar que tu t’has quedat aquí i has de continuar i tornar-hi fins que quan ja no tens forces per continuar. Cada pèrdua en la nostra vida va seguida d’un dol, i la societat ha d’entendre que això no és diferent quan la pèrdua és un embrió petit que representava tota una vida futura.
Agraïda finalment del miracle de ser mare, el vincle i la unió són especials. Ell és l’amor de la meva vida i jo soc el seu. Un oasi d’estones íntimes i plenes d’afecte. Si ets generós amb l’amor, els teus ulls no menteixen, no es tracta de ser o no fotogènic, es tracta que la llum brilla tant per dins que s’expandeix pels porus, sense controlar la resplendor.
Passa el temps de tenir-los al braç i en un obrir i tancar d’ulls es tornen independents i segurs en la vida. Enrere queda la revolució de la imaginació de contes i curetes salvadores, el gronxador que tocava el núvol al parc i el plat buit de l’amic imaginari… Moments de rialles, abraçades, tendresa, còmics, dibuixos, legos i jocs de taula.
Donar temps per escoltar escasseja actualment i hi ha adults absents en cossos presents, pares que es barallen davant els fills, fills que manquen d’efectivitat i altres que no tenen ni el bàsic per sobreviure. És una llàstima que als xiquets se’ls negui gaudir del seu creixement i assumeixin massa prompte els rols dels adults. Ser mare també és assumir els nostres errors, ser valents es mostra la nostra vulnerabilitat, perquè el fa fort i confia més, que el flux faci el seu onatge, això també és aprendre a manegar la frustració i la incertesa. Estimar cada dia, recordem que estimar és tan necessari com respirar, perquè demà mon fill no recordarà els joguets que li regalem, recordarà l’olor de la llimona o la vainilla de les galetes que fèiem junts, del vall de disfresses, dels nostres viatges.. Si neix un nen, beneir la vida, reverència aquesta promesa d’humanitat. El que realment importa és petit, invisible, va descalç i no fa soroll… passa desapercebut: és alegria que tu siguis ple i llavors, ell també és. Si ets sincer, es manifesta als teus actes, al teu acompanyament, al teu sol naixent. Les teves paraules sobren, parla el teu silenci. El que realment importa és el que et fa botar, des de l’ànima. El que realment importa és la mel que emanes. Les flors que entregues. El que realment importa és la màgia d’irradiar… la resta és pur conte.
Celebrem la maternitat en tot el seu ventall d’opcions…
Fes el teu comentari