En els anys vuitanta, el Castell d’Amposta era un recinte urbà delimitat pel riu Ebre, el canal de la dreta de l’Ebre (que formava part de l’antic fossat del castell per la part oest) i el carrer del Fossat al sud. Al recinte només es podia entrar pel carrer conegut com el carrer del Castell, que comunica amb el carrer de Sant Sebastià amb vehicle i amb el carrer del Pont a peu. A l’entrada del recinte hi havia dues portes metàl·liques, una per a vehicles i l’altra més petita per a les persones. Les dues portes sempre estaven tancades i només es obrin per voluntat dels propietaris dels habitatges o per l’activitat del Molí d’arròs. Era un espai tancat i desconegut per la majoria de la població ampostina.
El recinte del castell, des que va deixar de ser un quarter militar i espai de defensa d’Amposta i del riu, ha passat per diverses fases: primer l’abandonament, i anys després va ser utilitzat com a fàbrica de vidre, de sabons i finalment com a molí d’arròs, conegut com el Molí del Castell o el Molí de Cercós. El molí funcionava amb energia hidràulica a través de les turbines, utilitzant aigua del canal i aprofitant el desnivell entre aquest i el riu. Durant l’any 1982, jo era diputat al Parlament de Catalunya (82-84). Acostumava a assistir a les sessions del Parlament, ja fos plens o comissions, amb la línia d’autobusos de la HIFE, que sortia en aquella època davant de la Lira.
En alguns viatges, vaig coincidir amb Francesc Casanova Santamaria (Paco, encarregat de la finca del Tramuntano), que acompanyava al propietari de la finca on ell treballava, el senyor Eliseu Vives. Paco i jo ens coneixíem per haver coincidit en òrgans i reunions dins del PSC, i a Eliseu Vives el coneixia per referències; sabia que Eliseu era d’Amposta, però mai havia parlat amb ell, i segons em va dir, ell tampoc em coneixia, només tenia alguna referència per amics comuns. A la segona vegada que ens vam trobar, Eliseu em va explicar la seva vida i els problemes econòmics que havia tingut els darrers anys, tant al delta (la finca del Tramontano, urbanització de Riumar, l’empresa de transport de viatges que havia tingut, etc.). Va explicar que era el propietari majoritari del recinte del Castell i que estava molt interessat a vendre’l, i si ell prenia aquesta decisió, els altres propietaris i usufructuaris del Castell també ho farien. Havia rebut diverses ofertes amb la possibilitat de convertir-lo en un hotel o en una àrea turística, però aquesta possibilitat no va prosperar. Sembla que va haver-hi un intent de situar el Parador Nacional en l’època de Fraga Iribarne com a ministre de Turisme, però definitivament es va situar a Tortosa. Quan es va consolidar la proposta que fos candidat a l’Alcaldia d’Amposta a les eleccions municipals del 83, encapçalant la llista del PSC, i una vegada elegit alcalde, des del govern de l’Ajuntament, vàrem valorar la compra del recinte del Castell com una operació molt interessant per a Amposta.
Per una banda, pel seu valor històric, ja que podríem recuperar els vestigis del Castell que algun dia fou, i al mateix temps recuperar un espai lliure al centre del poble i al costat del riu. D’altra banda, tenir sòl i edificis per a la rehabilitació era un camí fonamental per aprofitar les ajudes i subvencions de les diferents administracions. Vàrem constatar que Eliseu Vives continuava tenint la voluntat i la necessitat de vendre el recinte del Castell. El propietari majoritari del recinte era el senyor Eliseu Vives, de l’antic Molí d’arròs (actualment Biblioteca), els magatzems ubicats on ara és un espai lliure entre el fossar interior i la muralla. L’altra edificació era l’actual Escola d’Art amb una estructura de murs de càrrega en molt mal estat; aquest espai estava destinat a granja i altres parts estaven totalment abandonades, on ja es reflectia clarament els antics murs del castell. L’altra part la conformaven quatre habitatges a prop del riu, on vivien dues famílies familiars del senyor Eliseu Vives, mentre que un altre estava desocupat i el quart estava llogat al senyor Enric Arasa, historiador i cronista local.
L’espai ubicat a la dreta del carrer d’entrada al castell fins al riu eren unes edificacions destinades a magatzem d’arròs, també d’antics familiars del senyor Eliseu i que també va adquirir l’Ajuntament. Juntament amb el preu del recinte del Castell, va ser necessari pactar quina seria la situació de cada una de les persones que vivien dins del recinte. Es va acordar que les persones que estaven vivint al Castell seguirien vivint en els habitatges actuals fins a la seva mort, sense cap condicionament especial, i així va ser acceptat per totes les famílies.
Un altre entrebanc que es va presentar al moment de la signatura de l’escriptura pública va ser que, degut a les dificultats econòmiques del senyor Vives, era necessari el consentiment i el vistiplau del seu advocat, el senyor Antoni Baró Armengol (en aquell moment president del Club de Futbol Espanyol de Barcelona). La negociació del preu de compra va ser negociada pel senyor Paco Torres, aparellador municipal, d’una manera molt eficient i d’acord amb els preus del mercat immobiliari d’Amposta. La compra del recinte del Castell, segons les condicions descrites, es va realitzar per 49.812.000 pessetes, és a dir, uns 300.000 euros, i va ser aprovada al ple del 25 de juny de 1984. Tots els grups polítics van votar a favor de la compra, excepte Convergència i Unió, on quatre dels regidors van votar en contra i els altres dos es van abstenir.
La polèmica que aquesta decisió va generar a la ciutat va ser important, degut a la quantitat de veus que es van alçar en contra de la compra, sobretot del sector conservador al voltant de Convergència. Consideraven que era un malbaratament públic, que només era una granja de conills, que tot era una mentida i que no hi havia ni un sol rastre de l’antic castell d’Amposta. Per sort, dècades després, aquest criteri ha estat totalment desmentit. Recordo que en els programes de l’emissora municipal, cada vegada que s’obria un programa, algú trucava a la ràdio recordant que havíem comprat una granja de conills amb els diners de l’Ajuntament. Cal dir que també hi havia valoracions positives, però normalment es donaven en privat, mentre que les crítiques eren públiques, al carrer i als locals públics.
En aquests moments, els equipaments existents al recinte i les intervencions que s’han fet amb l’ajuda de les diferents administracions són un orgull i una satisfacció per a tots els ampostins. La compra del Castell enteníem que era molt important per a Amposta, tant des del punt de vista històric, amb la recuperació dels vestigis del Castell, com des del punt de vista urbanístic, amb la possibilitat d’aportar nous espais al centre del poble per ubicar equipaments que eren molt necessaris en aquell moment. També era important des del punt de vista econòmic, ja que la possessió de patrimoni municipal permetia aconseguir inversió i subvencions de les diferents administracions per rehabilitar els immobles adquirits i generar ocupació.
En el ple de l’Ajuntament del 10 de juliol de 1984, és a dir, pocs dies després de la compra del Castell, vàrem encarregar a l’arquitecte Agustí Palleja Salvadó la consolidació i rehabilitació de l’edifici del Molí d’arròs com a Casa de Cultura, i a l’arquitecte Joan Curto la rehabilitació dels habitatges ja en propietat municipal per a Serveis Socials.
El desenvolupament de les obres de rehabilitació de la Casa de Cultura, després transformada en biblioteca comarcal, segons el projecte de l’arquitecte Agustí Palleja, es va realitzar a través d’una línia de subvenció aprovada pel govern de l’Estat amb finançament de la Comunitat Europea. El projecte es va portar a terme a partir d’una Escola Taller gestionada per l’Ajuntament, on es van crear tres mòduls de pràctiques per aprendre un ofici, cobrant un sou. Aquesta va ser una experiència pionera a l’Estat Espanyol, fruit de les primeres subvencions d’Europa, ja que acabàvem d’entrar a la Comunitat. Els mòduls creats eren de paleta, fusteria, ferristeria, guixaires i pintors. Per fer viable i eficaç l’experiència, es van contractar professionals amb experiència contrastada per garantir la construcció i rehabilitació del recinte. Del mòdul de construcció es va contractar Josep Aubó, paleta que havia treballat tota la vida amb l’empresa coneguda al poble com els Germans Ferrando (Calçones); per a la fusteria es va contractar Joan Fresquet; per a la ferristeria, Manolo Bel; i com a estucador pintor, Piñol. La coordinació de l’escola taller va ser a càrrec de l’autor del projecte de rehabilitació, Agustí Palleja. L’escola taller es va desenvolupar als magatzems existents al recinte, encara no enderrocats. Per l’escola taller, van passar al voltant de més de 100 alumnes, aprenent els oficis esmentats i cobrant un sou compensatori.
Del treball realitzat per l’Escola Taller, es va poder rehabilitar i construir tant la biblioteca comarcal com l’escola d’Art. Més endavant, a causa de la complexitat tècnica del treball, es van contractar empreses de construcció locals. Durant el procés de reconstrucció de la futura biblioteca, a través de l’Escola Taller, en la qual van participar els professionals esmentats, també hi van intervenir altres persones al llarg del temps, com l’enginyer tècnic Vicent Bailach i després els arquitectes Pla i German. Bailach va intentar posar en funcionament les turbines, però no va ser possible rehabilitar-les. El model de gestió del Castell i tot el seu recinte era per a nosaltres un exemple de com aconseguir uns bons equipaments per al poble de manera eficient i rendible, tant des del punt de vista social com econòmic. La compra de la infraestructura arquitectònica del conjunt permetia recuperar un lloc històric de la població i, al mateix temps, uns espais que, rehabilitats adequadament, aconseguirien uns equipaments de gran valor per a la societat ampostina, com la biblioteca, l’escola d’Art, els serveis socials i els espais lliures per a la ciutat. Aquella “granja de conills” (com deien els detractors de la compra) va permetre, a través de l’escola taller, muntada amb finançament europeu i també de l’Administració de l’Estat i de la Generalitat, crear uns equipaments extraordinaris per a la població al mateix temps que donava feina a uns monitors i a un grup important de gent jove sense ocupació, permetent-los cobrar un sou i aprendre un ofici (paleta, fuster o ferrador).
Fes el teu comentari