1/ Comença a haver-hi empresaris turístics, fins i tot dels més
contraris a qualsevol regulació per justificada i raonable que sigui,
que avisen que el sector acabarà morint d’èxit. Que hi ha un topall que
no hauria de superar-se i que no és que ens hi estem acostant
perillosament, sinó que algunes destinacions ja l’han superat. Ara, són
una minoria. Els miracles, a Lourdes…
2/ Parlem molt d’aquests temes, disculpeu la insistència, perquè abunda
qui fia el futur del país a aquests invents. De vegades, allò del Hard
Rock de la Costa Daurada sembla gairebé raonable, en comparació.
Naturalment, a una escala més petita, però el pa per avui i la gana, per
demà, és potser encara més clamorós.
3/ Parlant de fets prodigiosos, compteu si una cosa triga 36 anys a
aclarir-se, quan hauria d’estar clara des del primer dia… El Tribunal
Suprem ha resolt que el dia de festa setmanal en les activitats que
l’apliquen no pot coincidir amb un dia que ja sigui festiu ell mateix.
La sentència es remet a una directiva europea de 1988…
4/ En parlàvem en l’anterior secció… Ara anem a Londres en dues hores
de vol. Acceptaríem trigar entre cinc i sis hores, per anar-hi amb un
avió que s’hagués d’aturar per a recarregar bateries elèctriques?
Acceptaríem que això impliqués fer una nit extra a la capital britànica,
amb les despeses corresponents, en la típica escapada, en la qual
s’apuren horaris per optimitzar-ne el cost?
5/ A llarg termini, potser les coses es posaran soles a lloc. Però de
moment, la qüestió és antipàtica. Si ens toquen la butxaca, estimem
menys el medi ambient? No hi ajuda que els preus dels viatges,
l’allotjament o la restauració, visquin una etapa embogida, que ja no
respon a les ganes de tombar postpandèmiques. Ni tan sols a la crisi
inflacionista.
6/ Una altra mostra de l’esquizofrènia del servei de Rodalies a
Catalunya. A un acte oficial, el govern català canta la canya a Renfe i
anuncia una senyora multa per una de les incidències més greus dels
darrers temps. Però minuts abans, allí mateix, ha lliurat diplomes de
reconeixement a membres de l’equip responsable de la bacinada.
7/ Un titular de traca: “El deute públic marca un nou récord, impulsat
per l’Estat”. Home, dona i gènere no binari: és que és deute públic, no?
Aviam, això no són matemàtiques, sinó periodisme peculiar, però ja ens
entenem, oi?
8/ Fem un Índex Leopard? Si el deute públic espanyol s’hagués gastat en
comprar tancs, el Regne d’Espanya ja hauria conquerit diverses vegades
el món sencer. Què menys, amb 14 milions de blindats.
9/ La despesa pública espanyola és molt discutible, sobretot la militar
a compte de la social. Però només una part del deute públic correspon a
defensa. El que il·lustren comparatives com aquest Índex Leopard que ens
hem inventat en aquestes matemàtiques recreatives, és la dimensió
d’algunes xifres. Bàrbares, fins i tot.
10/ Potser el Consell Econòmic i Social d’Espanya sigui un organisme
decoratiu. Però que no hi estiguin representats certs agents
socioeconòmics, d’innegable pes, pel fet de ser “autonòmics”… I ja no
és que la varietat autonòmica sigui més potent que l’estatal, és que
diuen que això és un estat autonòmic. Ara, això canviarà.
11/ Un dels principals beneficiaris serà PIMEC. Curiosament, mesos
enrere l’organització va designar com a representat seu en el món
madrileny Ferran Bel, exalcalde de Tortosa i diputat del Pdecat fins a
les últimes eleccions generals. El partit agonitzava, però Bel va saber
arrencar a Pedro Sánchez alguns acords que podria subscriure tothom. Per
a fregar-se els ulls: era com el Cid Campeador, que guanya batalles
després de mort. Bel deuria deixar bon record, i una agenda de contactes
aprofitable, a la Villa y Corte.
Fes el teu comentari