Tot va començar quan el meu fill em va preguntar com vaig aprendre a ser sincera i jo li vaig contestar que tothom neix sincer, o així m’agradaria pensar, però amb els anys, segons l’educació que rebem o segons l’entorn, alguns ho perden.
La sinceritat és el que tots volem però quan el sincer parla, tots s’ofenen. Són temps complexos per a la sinceritat. Es va fer viral la frase que “la sinceritat sense empatia és crueltat”, però també això admet qüestionaments. Hi ha persones a les quals directament no els agrada el que escolten i es viuen excusant. Primer serà la forma, després el moment (inadequat), més tard el canal (si en persona, si per xarxes). Hi ha vegades que no estem preparats per escoltar la veritat. Perquè potser no veiem la veritat objectivament i ens afecta allò que diu el contrari del que nosaltres pensem o sentim. L’opció actual poc m’agrada: aquesta tendència de l’època a callar tot, per posar l’altra persona entre cotons.
Però si burxem més el moment actual, ens trobem amb l’era del TAP. L’oïda s’ha acostumat al bulliciós so… Les botzines, motors i parlants que competeixen per la seva exclusivitat. Es fa crit, rialla burleta, cridòria en frivolitat. Es connecten auriculars per desconnectar-se del que passa al voltant. S’acostuma a les frases fetes, a les veritats imposades, als superbs i als espantats de la col·lectivitat. Així, s’escapa de l’espontaneïtat atrapada en rutines com a fàbriques de repetició. Es reiteren els oracles i es tornen fàcilment manipulables. De tanta eufòria, perd vitalitat i cada dia necessita apujar el volum a costa de desaparèixer. L’oïda es va desacostumant al no-res. Omple els buits acumulant residus. Va oblidant escoltar la cadernera (el seu cant tan hipnotitzador), grills i granotes reclamant aigua, el so del vent, o ara tant de la necessitat de caure la pluja, o simplement el silenci. No tolera la insurrecció. Després renega a escoltar el seu propi crit, fins que acaba desconeixent la seva pròpia veu, fins i tot el seu batec.
Ens hem anat oblidant de nosaltres mateixos i pretenem conviure i donar lliçons a la gent. L’oïda s’ha anat fent solitària en un cos exigit i apretat. Es va perdent, cavil·lant fins a rebutjar el diàleg. El ramat va adaptant-se els audiòfons a l’amo, denegant el seu sentit de ser part d’alguna cosa més gran. Ens apaguem i mentrestant temem el plor, encara que mori desafinat. Ens vàrem oblidar de la tendresa al riure i vam anar a menys, cavant rumbs carregats d’avarícia. És que no es vol escoltar una veritat dolorosa i autèntica. Es perden diàlegs per oblits consensuats.
Fins que l’explosió interna, en algun moment, enviarà lluny el tap. Allí estarà, mig atabalat i despertant. Arribarà el moment d’acceptar matisos, per ara va com a eruga despresa de la vella closca.
*DIANA VALIMANYA és portaveu de Som per Gandesa.
Fes el teu comentari