El curs que ve, l’escola Sant Roc de Paüls perdrà mig mestre per segon any consecutiu. La justificació oficial és que la ràtio d’alumnes ha baixat i, per tant, «toca» reduir dotació. Sobre el paper, els números quadren. A la realitat de l’aula, no.
Fa anys que el Departament d’Educació reivindica la importància de l’escola rural. En jornades de cap de setmana, dedicades a este tipus d’escoles, es parla de proximitat, d’arrelament al territori, de cohesió social i de la importància de donar oportunitats als pobles menuts. Però quan arriba el moment de la veritat, descobrim que darrere de les suposades bones intencions, en realitat, per al Departament només som números.
Qui no ha treballat mai en una escola rural pot pensar que una ràtio baixa equival a menys faena. Qui hi ha treballat, sap que això no és ben bé així. En una mateixa aula convivim alumnes de diferents edats i cursos, amb necessitats i ritmes diversos. Mentre un grup d’infants comença el dia amb les rutines, l’altre ja ha d’aprendre a llegir, un altre treballa fraccions i un altre acaba un projecte de medi. Tothom que ha estat en una escola de poble sap que la planificació és molt important i que l’exigència professional és enorme.
La retallada afecta l’escola de dos maneres. Per una banda, hi haurà més cursos treballant junts amb tota la complicació que això suposa. Per altra banda, es perdrà mitja jornada destinada a infantil. Qualsevol docent sap que a estes edats la figura de la mestra o mestre referent és essencial i a la nostra escola els xiquets i les xiquetes més menuts només podran tindre mig referent, perquè la resta d’hores haurem d’anar desfilant diferent professorat com si de l’institut es tractés. Qui sap del que parlo, entendrà que és vergonyós.
L’escola rural no demana privilegis. Demana que se la valore amb criteris adequats a la seua realitat. Si el Departament vol defensar-la de veritat, ha d’anar més enllà de la ràtio estricta i incorporar factors com el nombre de cursos agrupats, la dispersió geogràfica, la dificultat organitzativa i la necessitat d’una atenció educativa de qualitat.
Els pobles menuts no haurien de perdre serveis. Quan una escola perd mestres, el territori també perd oportunitats. I quan l’administració reduïx l’escola rural a una qüestió de números, envia un missatge clar a la seua població. L’equilibri territorial s’acaba allà on comença el pressupost.
Encara som a temps de rectificar. Mantindre esta mitja plaça no és una despesa sinó una inversió de futur. Avui és Paüls, i demà serà un altre poble. N’hi ha hagut altres abans que el nostre, ho tenim clar. Però no hauríem de normalitzar esta situació. Som un territori de pobles menuts i hem de reivindicar el que creiem que és just. Si realment creiem que l’escola rural és essencial, cal demostrar-ho quan els números diuen el contrari. És llavors, i no als eslògans, quan es veu quines són les prioritats reals d’un govern.
Perquè defensar l’escola rural no consistix a omplir discursos de bones paraules. Les escoles rurals no són un problema de ràtios: són una aposta de país.
*Eva Vázquez Bonavila, mestra de l’escola Sant Roc de Paüls
Fes el teu comentari