Durant tots els meus anys de pràctica professional he desenvolupat la idea que a les biblioteques s’hi ordena el món. Penso que els bibliotecaris tenim la missió de posar ordre i estructura i fonaments a tot el coneixement i a tota la informació que hi ha pel món. Quan cataloguem, quan classifiquem, quan descrivim… no fem més que donar coherència i una finalitat a tot el coneixement mundial, tant el passat, com el present… i també el coneixement que s’esdevindrà. Ordenar-lo, sí, però també i especialment amb la finalitat que es pugui recuperar i que sigui útil a les persones. Aquesta idea la tinc molt interioritzada i assumida, i personalment m’ajuda molt per a poder entendre la responsabilitat social que tenim com a professió.
Però fa uns dies, parlant per un grup de xat XMPP amb altres usuaris de Mastodont.cat, va sorgir una altra bella idea sobre la pràctica professional dels bibliotecaris. I aquesta es concreta en què també ordenem el temps, i que esdevenim un nexe d’unió entre el passat, el present i el futur. Quan a la biblioteca cataloguem un imprès del segle XVI que no hi és a cap altra biblioteca, una petita porció d’aquell temps ha quedat suspesa a les nostres mans. I és quan descrivim i assentem al nostre catàleg aquell bocí de temps que fixem aquella informació i aquell coneixement –fins llavors desconegut– en el registre de la humanitat. Així és com tenim el privilegi i la responsabilitat d’atorgar la darrera finalitat a aquell bocinet de temps que l’atzar ha fet arribar a les nostres mans. Quan catalogo un imprès del XVI em sento unit amb l’impressor, amb el gravador, i amb tots aquells treballadors que executaven el noble art d’imprimir llibres… i que formo part també de tota la cadena de valor del llibre. Però també penso que som un nexe d’unió amb el temps futur, amb l’esdevenir. Personalment penso que quan estic classificant llibres al dipòsit, i em dedico a ajustar l’alçada de les baldes per a què hi puguin cabre més llibres, estic fent quelcom d’important per al futur, per als companys i les companyes de professió que em substituiran quan em jubilaré i pels que vindran d’aquí a 100 o 200 anys. Penso que, en la mesura del possible, els estic ajudant i els estic preparant la biblioteca, la informació i el coneixement, per a què hi trobin ordre i mesura, capacitat i previsió. I és que també és responsabilitat nostra ser capaços de pensar a 10, 20 o 30 anys vista; posar llums llargues i ser capaços de previndre on serem i com serem més enllà del curtplacisme en el que estem immersos. Això facilitarà la vida i la professió als qui vindran. I és important, és bàsic. I és que penso que les biblioteques som també institucions del temps.
Fes el teu comentari